La porta de les glicines

La Irena volia trucar  a la porta,  però  no veia  ni  timbre  ni trucador  de cap mena.  Trucaria  amb la mà,  però aquesta porta queda  lluny,  massa  lluny de les  persones...  entre  la glicina,  ens treu  el cap el sol ponent.  La Irena juga a buscar el raig de llum entre les branques, a amagar-lo, només movent el cap.  Rere la porta hi ha un espai  buit,  la casa, la vida  queda lluny. De res no li serveix trucar amb la mà. Ningú no la sent.

Mentrestant,  grava  en la memòria les  imatges  de la porta... amb el sol  disfressat  de flor  de llum immensa i  amb el sol amagat.  Què  importa  que  estigui amagat?  El sol  hi és,  malgrat  tot,  i tornarà a sortir cada dia. Tant si hi ha  algú  que l'observa  davant  la porta  de les  glicines, com si no hi ha ningú.  La Irena, també  es llevarà  demà  al matí  com el sol,  tant si algú contesta a la seva  trucada feta només  amb  la mà  nua, amb els  nusets  dels dits,  com si no...  ella  i el sol,  miraran de trobar-se cada  dia.  Mai no ha conegut  ningú  més  rialler  que el sol.