.JPG)
"Mais, si tu m'apprivoises, ma vie serà comme ensoleillée."
Antoine de Saint-Exupéry
No sé si és ben bé domesticada o potser millor captivada, d'aquella manera,com diu la guineu que el món sempre sembla assolellat. S'hi està bé.
Així, com quan vam descobrir aquest castell a ran d'aigua, tan gran i de tant a prop que no cabia dins de la foto. Un castell o un palau... envoltat d'una verdor i d'una natura que era allò que l'embellia més. La natura verge, sense el castell ens hagués semblat igual de bonica? haguéssim parat al mateix lloc? El castell sense la natura, ens hagués cridat tant l'atenció? La combinació de les dues coses, en la mesura justa de bellesa... captiva.
.JPG)
.JPG)
Captiva al natural i pintat! Tinc debilitat pels castells, grans, petits, humils, ostentosos... No dius on és? Sempre fas boniques troballes en les teves excursions. Deu ser que tens la mirada ben domesticada ;)
ResponEliminaNo, no he posat on és... Es diu Château de Losse i és al Périgord noir, al departament de la Dordogne, a França. Ens va sortir de sorpresa pel camí, de fet anàvem a un altre lloc.
EliminaEm sembla que els dos per separat et farien aturar, sembla un lloc encisador per fer un passeig, i un castell encantador. Però la combinació dels dos és màgica, fan una simbiosi perfecte per mostrar un racó de gran bellesa, com has captat amb la càmera i amb el pinzell.
ResponEliminaHi ha dues coses que em fan morir d'enveja d'aquest país veí del nord: els seus rius i la seva natura neta, sense empastifar.
EliminaLa natura allà és així. Els pobles s'acaben en sec, sense generar detritus urbabístics que no s'acaben mai i això fa que els pobles siguin bonics i la natura també. Vull dir que tot al llarg del riu era preciós... Tota la regió també.
El primer dibuix, el pintat, té la mida d'una postal... No m'agrada gens com m'ha quedat. L'altre el que no està pintat, té la mida de dinA4... No el tornaré a espatllar. Les fotos del meu iPad, m'encanten. Però no sóc jo, és ell. :D
Millor captivades que no domesticades ;)
ResponEliminaSí que és un lloc bonic, apropiat per captivar donzelles i cavallers i caminants de tota condició amb l'ànima oberta a restar captius de tal bellesa.
Ja tens raó, ja, domesticada és una paraula no massa agradable, si l'he posada és per respecte a la guineu que ho va dir així, i en el seu cas i en el seu context... Perdia el seu punt desagradable. Captivades, enamorades...millor.
EliminaÉs la combinació, com dius. El que diuen un racó bonic. Ben capturada, aquesta bellesa.
ResponEliminaVicent
Gràcies, Vicent!! Realment bonic, captivador el lloc.
EliminaUn lloc així, bé es mereix erigir-hi un castell.
ResponEliminaI potser podria fins i tot viure-hi un príncep, que cada matí s'assesseuria en aquesta paret de pedra i de roca, sota la carícia del sol i contemplaria l'aigua i la verdor.
Un princep que potser inspiraria un altre conte prou especial per a alguna nena que de molt petita el llegís, prou especial com perquè l'acompanyés sempre i li dugués el record preciós d'algú molt estimat que li va regalar.
Això de barrejar castells i prínceps sembla que s'hi adiu força, però m'ha fet gràcia... :)
EliminaPreciós aquest paisatge...Un clar exemple que l'ésser humà no sempre destrueix la natura sinó que, de vegades, també l'embelleix...Un bonic aquest castell envoltat d'un bonic paisatge!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Bona nit, M Roser... Gràcies.
EliminaLa natura sempre hi dóna aquest toc especial que et fa aturar per admirar-ho.
ResponEliminaRealment el lloc et feia aturar, no es podia pas passar de llarg...
EliminaÉs preciós... i deu tenir una història per descobrir
ResponEliminaLa deu tenir, segur, però confesso que no la vaig descobrir...
EliminaBona nit, Loreto
Un lloc encisador. La natura i l'home aquest cop s'han posat d'acord per crear un racó acollidor i bell.
ResponEliminaDe tant en tant sembla que sí, que aconseguim posar-nos d'acord...
Eliminaés genial... No sols els teus dibuixos i les teves paraules tenen màgia.
ResponEliminaLes teves fotografies també. Tenen alguna cosa que m'agraden molt.
Una bosseta de petonets dolços, nineta.
Uix! per cert! Avui aquesta casa fa anys!!! Moltes, moltes felicitats! Moltes i moltes gràcies per compartir tantes dolceses.
Moltes gràcies per tu, Carme estimada!
Les forografies les fa l'iPad... Jo no faig res...
EliminaMoltes gràcies, per la felicitació, tens raó, en fa 7, d'anys... Ja són molts anys i pesen...
Una abraçada, Barbo...
Els teus dibuixos tenen una doble màgia: la de les formes d'on s'inspiren i la teva mirada
ResponEliminaMoltes gràcies, Consol... quina sort que penseu que tenen màgia... a vegades jo no els hi sé trobar res de res...
EliminaNaturalesa i artifici. L'etern motiu de l'art.
ResponElimina;D
EliminaM'agrada la combinació de la naturalesa amb construccions humanes. També la naturalesa salvatge. També l'arquitectura per si sola. En el teu escrit expliques molt bé l'enriquiment mutu.
ResponEliminaFita
A mi també m'agraden les tres coses... potser la combinació de naturalesa i construccions humanes és la més accessible, la que se'm fa més accessible al meu llapis... la naturalesa sola té una grandiositat que se'm fa inabastable molt sovint...
EliminaEs complementen l’un a l’altre, junts fan un bonic paisatge, separats segur que també. Els dos son increïbles, paisatge i castell.
ResponElimina