Relats conjunts - Jeroglífic

 - Cal que la mainadera tingui formació com a escriba?

-  I tant que sí, sinó no podria deixar-me missatges com aquest. I no sabríem què ha passat.

-  Vols dir que això que escriu té una utilitat pràctica per a nosaltres?

-  Per descomptat, home!!! A veure què diu...

"El nen ha tingut por de les serps tota la nit. Li havia d'agafar la mà i tenia els dos ulls oberts com un mussol.  He quedat garratibada i en forma de cactus del desert. M'he hagut de prendre una til·la per calmar-me.

Ha menjat només tres cullerades de puré, s'ha acabat el peix i ha fet caca dos cops.  Jo he anat de bòlit com una baldufa rere seu.

Me'n vaig a Lleida a menjar caragols a la llauna i us deixo el vostre angelet tot per vosaltres."

Relats conjunts - La petita obrera

Una proposta de Relats conjunts

He mirat al meu voltant,  he vist el menjador de casa, de mobles senzills i alegres, de fusta clara, amb dos finestrals per on entra el sol que ens escalfa la primavera,  fresqueta encara. Que bé que s'hi està!

I torno a mirar el quadre, sempre l'havia vist i  de tant conegut no m'hi fixava. Avui sí. Li dic al pare:

- Això representa una fàbrica? Què hi fa aquesta nena?
- Sí, és una fabrica i la màquina és un teler. La nena hi  treballa.
- I no va a l'escola?
- No, no hi va, abans els nens i les nenes no podien anar gaire a l'escola havien de treballar per guanyar diners. I treballaven moltes hores.

Tinc 12 anys, aquella nena del quadre em sembla be bé de la meva edat. M'entristeixo molt per ella.

 Aleshores,  torno a mirar al meu voltant, el pis sota teulada assolellat, els meus pares i germans, les meves coses, els meus quaderns i llibres d'escola. I decideixo que jo sóc una persona molt afortunada d'haver nascut en aquest lloc, en aquesta època i en una família, senzilla però feliç.  

Burj Khalifa - Una proposta de Relats conjunts

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada, 

Skidmore, Owings and Merrill, 2010
Una proposta de Relats Conjunts

- Punxa-núvols
grata-cels
on vas amb el teu posat
fred i altiu?

- Sóc el més alt i el més fort, el més elegant, el més buit  i el més car.

- Gràcies per la sinceritat, aniré, doncs ben lluny, a buscar caliu.

Relats conjunts Hip, Hip, Hurra!!!

Peder Severin Krøyer, 1888, Hip, hip hurra!

1.- En Joan, s'afanya a fer el brindis amb la resta d'homes. Vol ser-hi,  vol participar de la gresca, però s'ha sentit una mica desplaçat. "No m'ho mereixo al cap i a la fi, aquesta torre d'estiueig tan preciosa que inaugurem, no existiria si jo no hagués entrat a la família. Desagraïts." Crida en veu ben alta: "Per la casa!!!"

2.- El patriarca, el senyor Eduard,  anima a tots a gaudir del moment. Somrient i feliç. "Aquests meus fills i gendres, en el fons són bones persones, llàstima que tot hagi de passar per les meves mans. S'ho fotran tot per barret el dia que jo falti. Per això ho he de deixar tot ben lligat. He de deixar ben escrit quina funció li correspon a cadascú" "Per la família, que sempre estiguem units!!!"

3.- En Miquel, que du el nom de l'avi i és el gran, vol beure una mica més i oblidar allo que li preocupa. "El meu pare sempre ha estat molt bona persona i ja veig que voldrà repartir l'herència entre tots. L'hereu sóc jo. Com pot oblidar-ho?"  "Salut i alegria!!" Diu en brindar...

4.- L'Eduard junior està content, per a ell és una celebració exterior i interior. Brinda satisfet i mentre diu: "Per una llarga vida i felicitat per gaudir d'aquesta casa” pensa "Brindo pel canvi d'actitud que veig fa dies en el pare, que em deixi a mi les regnes del negoci, que en Miquel és un inepte."

5.- En Jaume, el gendre, ja fa més anys que és a la família. S'hi troba molt bé, tractat com un fill més i fa i desfà en les decisions, acomboiat pel seu sogre.  "Cert que li faig una mica la pilota, però el tinc content. Defenso els drets de la meva dona, jo!  que hi té tant dret com els gamarussos dels seus germans." "Per l'Eduard, el pare i el mestre de tots!!!"

6.- L'Albert, ja voldria ser fora. Li agraden les festes familiars, però ara té pressa perquè vol anar a veure la Clara. "Li he d'explicar la inauguració d'aquesta casa, quan ens casem, ella també podrà venir-hi i gaudir-la, si la deixen casar-se amb mi, finalment." 

7.- En Lluís intenta oblidar les pressions del seu pare perquè entri a treballar a l'empresa i gaudir de la festa, però a la que brinden per tantes coses ell pensa: "Que no són prou allà a treballar? A mi que em deixi estudiar que jo vull ser metge"

8.- La Leonor, la mare, se'ls mira embadalida, li agrada molt tenir-los tots reunits, però entre la satisfacció de veure'ls guapos i somrients, s'adona que hi ha moltes ombres entre ells.  I no se li acudeix altre bridis que dir: "Per la Mariona, la menuda de la família, que creixi sana i estimada de tothom"

9.- La Maria, orgullosa de la bona relació d'en Jaume amb el seu pare, per no dir res que pogués ser contraproduent   segueix a la seva mare: "Per la Mariona!"

10.- La Mariona diu "Jo tambe vull brindar, jo també em vull aixecar dreta, jo també vull xampany!!"

11.- l'Ester, rumia quina seria la millor manera d'engegar en Joan a fregir espàrrecs i anul·lar el seu casament anunciat per d'aquí tres mesos. És orgullós, cregut i gelós i ella prefereix en Jaume, encara que l'hagi de compartir amb la seva germana.  Perduda en els seus pensaments i sentiments de cop tot i amb la intenció de brindar pel pare, sense adonar-se'n diu "Per en Jaume, el millor de tots els homes!"

Relats conjunts

- Pare, vull ser patinador, mira'ls els veus? sembla que  ballin i volin, i riuen i juguen entre ells.

- De patinar no es menja, fill, de caçar, sí.

- Pare, jo no vull ser caçador... 

- Doncs què vols ser?

- Patinador o qualsevol altra cosa abans que caçador, potser fins i tot ocell o un cérvol de banyes molt altes... 

Relats conjunts - M'allunyo

De la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982 - Relats Conjunts

M'allunyo,
no vull desfilar 
vora l'exèrcit de martells.
Ni viure entre la por
i les amenaces.

M'allunyo,
vaig on el cel sigui blau o gris.
Vull que es pugui mirar lluny.

Horitzons nets
que ningú ens marqui el pas.

Relats conjunts - Joana d'Arc

Aquesta noia  no va per bon camí,  
pensava  l'Antoine,  el seu veí.
Mireu-la quina expressió que té
perquè em miri a mi,  jo ja no sé què fer.

Diu que Déu li parla cada dia
i també Santa Margarida d'Antioquia.
Jo que me l'enduria  al bosc amb  mi
i de fulles tendres li faria un bon coixí.

Potser si li dic que l'altra Santa,
Margarida, que diu que també li canta
a cau d'orella la seva gran missió
l'espera allà,  li podré fer  un petó.

Vine, Joana,  a la clariana de l'alzinar
jo mateix  t'hi puc  acompanyar.
Escoltarem junts allò que s'ha de fer
i si cal anar a la guerra, jo també vindré.

La Joana l'escoltava  i ell somreia
i ella s'aprenia tot el que  li deia.
Damunt del jaç molsut, al bosc del cor,
sense sentir cap veu, va  pressentir l'amor.

Jules Bastien-Lepage, 1879, Joan Of Arc

Relats conjunts - Aix en Provence

Estava tranquil, havia assumit que les coses quan no poden ser, no poden, ser. I encara que en el fons li sabia molt greu haver tallat amb la seva parella, tenia un munt de coses que el feien sentir bé i que l'il·lusionaven. Aquesta ciutat, petita ciutat universitària, on s'hi trobava tant bé. La nova feina de professor, els nous amics, les activitats culturals, la  música, els llibres. No, no pensava amargar-se la vida. I ho duia bé, despreocupadament. Ell tampoc tenia la culpa de res. Era ella que era complicada com una mala cosa i que sempre buscava cinc peus al gat (pitjor encara, cinc peus a tots els gats). Ell no volia complicacions ni lligams. Sortir i entrar estava bé, anar i venir, passar estones junts, anar al cinema, fer soparets, fer l'amor, però no buscava ni volia cap gran passió, ni cap compromís, de moment, o potser mai, qui sap.

I així passaven els dies. Fins que de mica en mica, un dia es va adonar que la trobava a faltar. Va pensar que potser podrien parlar, que no calia desconnectar del tot, va imaginar opcions, trucar-la, escriure-la. Fins i tot ho va intentar: va escriure i va esborrar. No ho va enviar

Dos o tres dies més tard, va rebre un mail d'ella, de la Germaine, on li preguntava si aquell dia, sí,  precisament un d'aquells dies que ell havia intentat escriure, aquells dies 12 i 13 de  maig, ell havia estat pensant en ells dos. Que ella l'havia sentit dins el seu cap. Que les idees i les sensacions que tenia no eren pròpies d'ella sinó que venien d'ell. Que li va semblar sentir com si busqués camins per retrobar-se.

Es va espantar  de  nou.  Va contestar-la, va dir-li que  no se'n recordava pas  del que  havia pensat un dia o un altre. Que sí,  que clar que se'n recordava  d'ella  moltes  vegades, però  res  d'especial aquests  dies.

Va recular  un cop més.  

Mentrestant, ella el llegia i no se l'acabava de creure... 

O potser sí, quan les sensacions més  intenses, finalment, haguessin marxat, se'l creuria del tot. Seria millor així.

Relats Conjunts - John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

La mare em deia sempre  que ella era la nena rosseta vestida de blanc. I jo no m'ho creia. La mare té els cabells ben negres i quan jo li deia: no pot ser, mare, que tu  no ets rossa. Sempre culpava el pintor.  

"Era jo, però el pintor capriciós em va voler rossa.  Quan em vaig veure així em vaig enfadar molt, la teva àvia em deia  sempre que les nenes rosses no són maques, que jo havia de ser morena com ella, i em tenyia els cabells. El pintor em va regalar la galledeta vermella que m'havia deixat, per veure  si em passava  el disgust.  Ell havia volgut pintar un dia de platja i els seus amics. Aquella colla de joves que menjaven frankfurts tota l'estona.   Però ves a saber perquè, la meva mare, tan diferent d'ells i del seu ambient li va agradar. Li va demanar per pintar-la de prop. Ella va dir que sí. I de quadre en quadre es van agradar. Anys més tard el pintor es va convertir en el meu padrastre. Semblava impossible de tant diferents que eren. La mare de bona família, molt tocada i posada. Una vídua jove i molt honorable. Ell un artista de vida  un xic desordenada. I jo, allà al mig.  Recordava poques coses del pare, que va morir quan jo tenia només  3 anys.  Ell es va convertir, poc a poc, en el meu pare."

I jo que recordo molt lleugerament el meu avi pintor,  (que segons la mare, no era el meu avi de veritat)  penso que m'hi assemblo molt en moltes coses.  Tinc els ulls blaus que tenia ell i el mateix amor per la natura i el cos  bonic de les persones. Ell  em va dur per primer cop a la platja nudista.  El meu avi i jo  tenim moltes coses en comú.  La mare no s'ho vol creure, però jo estic convençuda que ell és el neu avi de veritat. I el seu pare, per descomptat.  Ella s'esgarrifa que jo pugui pensar això de l'àvia, però, quan hi ha evidències... els prejudicis no compten.  Ah! I jo també sóc  rossa,  com l'avi, i llueixo el meu ros amb orgull.

Qwerty - Relats Conjunt

Qwerty - Una proposta de Relats Conjunts

No,  no m'has  entès,   no és  una qüestió  de tipografia, home de déu!!! podies haver-te  estalviat  de buscar  aquesta Underwood tant  antiga.  T'haurà costat una  pasta,  no?

Si et dic  que m'agradaria que recuperéssim,  les  cartes  i el diàleg fàcil  i àgil que teniem abans, no parlo pas  de forma sinó de  continguts  i sobretot, sobretot d'actituds.

Amb  un wats...  o un mail,  jo tan feliç!

PD:  paro ja que avui se m'escapen tots  els posts...  aquest  també  era per  demà...  per  substituir  el que s'havia escapat abans...  Ho veieu que  posa  dimarts?    Com pot ser?

Passeig sota la pluja - Relats conjunts

Leonid Afremov, oli sobre llenç - Relats Conjunts

- Te'n recordes? L'última vegada  que vam passejar  per aquest  passeig,  també  plovia. I els  arbres estaven vermells  de tardor  i  el terra  mullat  reflectia  llums  i colors.  Exactament  com avui,  sembla que no hagi passat  el temps.

- Me'n recordo molt bé,  però no era  ben bé així:  despuntaven els  verds més tendres a les  puntes  de les  branques i la nit  era  suau  i amb lluna plena, perquè  vam venir  en primavera,  per  les  vacances de setmana santa,  encara  érem estudiants,  te'n recordes?

- Sí,  érem estudiants, però  ens  vam agafar  el pont  de Tots  sants,  era  tardor... i plovia...

- Com havia de ploure  si hi havia una lluna  que omplia  el cel de tanta  claror que feia?  Estaves  preciosa  a la llum de la lluna,  et brillaven els ulls i et podia veure  el somriure  com si hi hagués  claror  de dia...

- Però  si ens  vam mullar  com ànecs  i vam arribar  a l'apartament d'aquells  amics  que ens havien convidat  i deixàvem bassals  a terra...

- Impossible,  o tu no eres  tu  o jo no era  jo...   ja hi tornem a ser,  tenim memòries  incompatibles...  com pot ser  que recordem coses  tan  diferents  si vam venir  junts?

- No ens discutirem pas ara per això, oi?  Havíem vingut per fer les  paus...  ja ens hem discutit massa  vegades per culpa de la nostra  memòria traïdora que sempre recorda les coses  diferents

- No, no vull discutir  amb tu, inventem-nos, de nou,  una història  en comú...  va, explica'm la teva  tardor...  a veure si fas  que me'n recordi...

- M'havia enamorat de tu, perdudament, eres el noi més interessant i simpàtic del curs i quan em vas proposar de venir de viatge no m'ho vaig pensar ni dos minuts, et vaig dir que sí immediatament. Era tardor, el curs comença a la tardor, recordes?   Era tardor,  segur! Era tardor només perquè  no podíem esperar que fos primavera...  teníem pressa... jo en tenia  i tu...  també...

- Pressa...  sí,  teníem pressa...  d'això si que me'n recordo.  Era tardor, segur...  com ara, ara tampoc voldria esperar dues llargues estacions per estar  amb tu.

Relats conjunts

Versions:

A.-  Quina enveja!  com balla, es deu sentir lliure, feliç,  lleugera, admirada... No deu haver-hi un sol home present que no la desitgi... I jo aquí encorsetada, quieta, presonera de la meva posició i del meu lloc.

B.-  Estic baldada, com m'agradaria ser una d'aquestes dames, ben vestides, segures, felices,  amb un marit que les cuida i les manté i les estima... I jo sempre buscant-me la vida, d'aquí cap allà,  ballant i ballant, com una dona boja.

C.-  Vau veure el partit d'ahir? Quin recital de gols, noi...  Va ser fantástic!! Mentre les dones s'ho passen bé a la seva manera nosaltres aquí farem la nostra tertúlia...

...............................................................................................Carme

D.-  No sé pas on anirem a parar. I vinga ballar, totes ben descucades! I encara sort que aquests són dels meus. Que si no... Més val que no digui pas res..., aquí arrepapat encara hi estic mig bé i les vistes, tot s'ha de dir, són prou bones. Llàstima d'aquest c. de fotògraf que no para d'emprenyar! En fi! Diumenge ja els pentinaré a tots. 
...........................................................................................Jordi Dorca

I want to believe - Relats conjunts

Una proposta de Relats  Conjunts

Estimat Brznst,

T'escric  aquesta  carta  mentre  romans  tancat  en la teva  nau,  en espera de no sé  pas quines complicades adaptacions abans de baixar a la terra.  És la millor manera  d'entendre'ns.  Tu captes  les  meves línies mentre  les  envio  per whatsap  a qualsevol persona,  si cal a mi mateixa  (tu no tens  whatsap ni el necessites)  i  tens  tecnologia  punta  per traduir-les  al teu llenguatge entenedor.

No sé  si has pogut  entendre,  en mig  dels distanciaments i els mals entesos múltiples, que sóc  una persona optimista. Sempre vaig pensar que trobaríem una manera  de comprendre'ns, en els nostres llenguatges tan diferents. Vas marxar i t'he vist tornar, avui, amb alegria. Aquesta forma de la teva nau, que per a mi és inconfusible i tan bella  m'ha fet  pensar en el futur.  Un futur que a tu t'és indiferent i improgramable.  No puc programar res amb tu, ho sé. Les dones de fang d'una manera  o altre sempre acabem pensant el futur, encara que sigui molt proper, en complicitat o si cal,  també en solitud.

En solitud, doncs, et proposo allò que fa anys, quan ens vam conèixer, jo hagués volgut de tu. Un intercanvi de tantes coses que ens desconeixem  i en les quals  som diferents. Després ens vam desviar de camí, un camí massa complicat per a la teva situació i la teva manera de veure les coses. Tornes i tornarem als simples intercanvis d'idees. Recordo com era de preciós i emocionant seure davant teu i deixar que els teus pensaments m'arribessin directament al cervell. Si vols et puc convidar a un cafè,  ja recordo com t'agradava. Et proposo que ens trobem unes quantes vegades mentre siguis  per aquí. Tenim converses  endarrerides  i pendents.  Moltes.

Ei!  Brznst, ens veurem molt aviat.  Una abraçada, que desitjo pugui ser real dintre de poca estona.

dona de fang

Stmd Dn d fng,

Rcrd ls tvs  brçds, rn dlcsssms... vnc n ns mnts... prfrx ds trs cfs s pt sr...f mlts nys q n prv  n cf. 

Fns r. 
T'stm.

Brznst

Relats conjunts: Eco en tankes i parèntesis...

Sota la boira
Dins la humitat del fiord
Quedo en silenci.
Crides esvalotat
I l'eco no respon.

(Només l'ira dels déus, pot fer callar un eco.
Ens mirem espantats, però l'eco no respon.
Quan l'eco no respon  s'ha de seguir  endavant.
No es pot tornar  enrere.  Voluntat  dels  déus)

Només el so
Del rem i de la barca
Vol retornar-nos.
La solitud buscada,
el clapoteig de l'aigua.

(Res més real  que el rem que empeny la barca.
Sense repòs, també sense retorn... 
Fiord enllà,  fins al final, la platja desitjada.
Començar  de nou, sense  res  a les mans.)

Aquesta vegada ho deixo estar...

Sí,  com la Marta,  aquesta  vegada  ho deixo estar.

Ho deixo estar

vull oblidar  les  coses

que són com són.

Vull inventar-me

somnis i mans esteses.

Complicitats.

Ho deixo estar,

perquè cal començar-ho

tot, com de nou.

Ho deixo estar.

Que els esclaus siguin lliures.

Pensem l'amor.

La meva  participació  als  Relats  Conjunts  de  desembre

Esmorzar amb diamants - Relats conjunts

Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961

Semblava  una  bona estratègia, malgrat l'error  inicial  amb la música. Va aconseguir aturar molta gent al seu voltant que reconeixien l'escena  de la pel·lícula, però que no entenien què passava, ni perquè sonava la Tardor de Vivaldi.  Malgrat tot  li van fer moltes fotos, la van entrevistar alguns diaris i va començar una fama estimulant, però desgraciadament efímera.  Saber-se disfressar molt bé  i recrear en viu i en directe,  a la cinquena  avinguda, un  fotograma de pel·lícula, no va  ser prou  per ajudar-la  a convertir-se en actriu. S'equivocava  sempre tan a l'engròs  com amb  la música i no pronunciava  bé ni la  erra,  ni la essa  ni la ela...

Relats conjunts - Nens menjant raïm i meló de B.E. Murillo

Bartolomé Esteban Murillo,

Nens menjant raïm i meló, 1650

- Tenim gana,  però  gana de veritat!!!
- Com més  us  bellugueu  més  trigaré  a acabar  el quadre.
- Ens  has  enganyat!  El raïm que ens has  donat  per fer-nos  venir  fins aquí,  sí que era  bo,  però  no n'hi havia ni per  començar.
- No,  no us  enganyo,  jo us  he dit que us  donaria  raïm i meló  de veritat  i us  el donaré,  quan acabi el quadre.  Si aquestes fruites no fossin de cera, ja fa estona que  us els hauríeu cruspit  i adéu quadre!!!
- I em fa mal la llengua de fer  veure  que tinc  alguna cosa a la boca...
- Coi de vailets,  no paren de protestar!!!  Així no es  pot  pintar, home!!! Encara  haurien d'estar  agraïts,  els immortalitzaré  en aquest  quadre...
- Mira, mira,  jo que  faria  si fos de veritat  el raïm...
- Així,  així,  no et  moguis!  Nooooo!  Quiets,  ja d'una vegada...

Relats Conjunts - Ruta 66

Ruta 66 Estats Units  d'Amèrica.  Foto d'aquí.

L'havien deixat  allà,  en la seva campanya  d'expansió  per  tot l'univers. Els deixaven en forma de llavor  que  s'adaptaria  a  qualsevol forma de vida que veiés.

Ella, però, no era  una llavor  qualsevol,  una altra  llavor sense  adonar-se'n hagués pres forma de  coiot  o  de serp de cascavell,  era  el que més  havia vist en la seva  llarga vida.  Però ella  volia  algun ésser més complex, més interessant. I esperava.  Va  agafar la forma d'una dona.  I va caminar  per la  ruta 66. Mentre  caminava amb  la resistència originària  del  seu planeta, va trobar ciutats, caravanes,  algun cotxe  en  viatge  iniciàtic,  però  res  no li acabava  de fer el pes  i seguia, seguia  buscant  el seu lloc.

Però  el seu lloc  era molt  lluny d'allà.  Mai no va saber  adaptar-se  a aquesta  terra  eixuta, a  aquests amors  efímers,  a les  mirades  que fugen.  I va retornar al seu punt  de partida.  Al desert,  amb  les muntanyes impressionants i les  formacions  de roca  que  l'acompanyaven.

A la vora  de la  Ruta 66,  es  va tornar  a fer  llavor,  per  fondre's, finalment,   amb la terra.

Relats conjunts

GE Building, Lunch atop a Skyscraper, 1932

Una proposta  de Relats  conjunts

-  Mira, veus  aquest,  el de l'esquerra,  era  el teu besavi!

-  I com és que  estava aquí?  No podien caure?

- I tant que podien caure!  Era  la feina  que tenien,  construir  gratacels,  una feina  molt  perillosa.

- Però no tenien  un altre  lloc  per  poder  dinar?

- Sí  que el tenien,  però  aquesta  foto només  era  perquè  tothom  s'adonés  del risc  d'aquesta  feina.

- Ho van fer expressament, de  dinar  aquí  o  hi dinaven sempre?

- No, no era  veritat  que dinaven aquí  sempre, seien  en un  altre  lloc  i  el fotògraf, els  va fer  seure  només  per  a poder  captar  la  imatge.  Mira  aquesta  altra:

- No pot ser,  ningú no dormiria  aquí.  Però en aquella  època  no hi havia  Photoshop,  eh?  Com s'ho van fer?

- Segueix sent  un misteri,  els  negatius  de vidre  eren molt  difícils  de manipular,  però  si  mires  bé,  a  la primera  foto  la silueta  d'alguns  d'ells  està  envoltada  de  blanc,  com si l'haguessin retallat...  d'alguna  forma.

- Retallar un negatiu de vidre?  Impossible,  dona!!!  Tu vas  conèixer  el besavi?

-  Sí!!!

-  I què  deia  ell?

- Ell  deia que sí,  que dormia  sempre  la migdiada  a la biga  del  pis  69    i que  mai  no va  caure  ni va tenir  cap ensurt,  però  sempre  li escapava  una  rialleta per  sota  el nas.

Relats Conjunts

M.C. Escher, Relativitat, 1953. Relats  Conjunts

- Vols  que quedem?
- D'acord  quedem,  on,  exactament?
- On?  Quines  preguntes...  ja sabem  on,  ho hem parlat tantes vegades.
- Vols dir  que  ha quedat  clar?
- Claríssim.
- És  que  hi ha tants  camins  per  arribar-hi...
- No té  cap importància,  això.
- Segur?  A  mi em sembla  que  em falten  dades.
- Ja ens trobarem,  cap problema.

- Ei!!!!  On ets?
- Sóc  aquí que no em veus?
- Sí,  et  veig,  però  no sé  com arribar-hi.
- Puja,  t'espero!
- Com més  vull  pujar  més  baixo. Aquell  jardí de dalt  de tot  és  el que  jo volia  i buscava.  Tu hi ets?
- No,  a  mi no em fa res  aquest  replanet  d'aquí  mateix.  Vine.
- Vinc,  ho provo, però  després  anirem al jardí,  d'acord?
-  No necessitem cap jardí.
-  Doncs  si  no quedem  al jardí,  no té  cap gràcia...  els  replanets  són tan  avorrits! 
- Has  de tenir  més capacitat  d'adaptació,  jo no vull  complicar-me la vida.
- Ho veus  com res  no estava  tant  clar...   sort  que he  portat  una corda  per  un cas d'emergència  i vinga...  em  despenjaré fent  un rappel   per  la  primera  finestra  que  passi.    Me'n vaig,  fujo,  m'escapo,   encara  prendria  mal,  adéu,  ja  t'ho faràs...