.jpg){kind=spacer}
Dins la humitat del fiord
Quedo en silenci.
Crides esvalotat
I l'eco no respon.
(Només l'ira dels déus, pot fer callar un eco.
Ens mirem espantats, però l'eco no respon.
Quan l'eco no respon s'ha de seguir endavant.
No es pot tornar enrere. Voluntat dels déus)
Només el so
Del rem i de la barca
Vol retornar-nos.
La solitud buscada,
el clapoteig de l'aigua.
(Res més real que el rem que empeny la barca.
Sense repòs, també sense retorn...
Fiord enllà, fins al final, la platja desitjada.
Començar de nou, sense res a les mans.)
Si creiem en els nostres objectius, malgrat tot hem de seguir avançant.
ResponEliminaUn relat molt poètic, Carme. :-)
Gràcies, Mc! M'h costat trobar-li un format... :)
EliminaSempre hi ha que avançar fins arribar allà on volem, els deus son savis i per això ens obliguen anar endavant. Potser serà difícil, però haurà valgut la pena
ResponEliminaEls déus ens obliguen a la seva manera estranya... però ara escoltava la Carme Forcadell, dient-nos que ara és quan creem el nostre futur... escoltem-la.
EliminaUn relat experimental, tankes amb explicació, què no serà possible en aquest blog? Molt poètic, i molt evocador. Aquesta imatge s'hi presta.
ResponEliminaA vegades quan vas més perdut és quan experimentes... he, he, he... aquesta imatge no em deixava fer un relat massa racional... només m'hi trobava que entrebancs...
EliminaSavis i juganers, els Déus sempre guien les nostres passes ...
ResponEliminaés millor no provocar mai la seva ira,
seguir endavant pel camí que ens dicti el nostre cor.
Poesia des del cor i pel cor, gràcies!
Molt bon dia ... aferradetes! :)
M'afalaga la teva frase: poesia des del cor i pel cor... gràcies a tu, que tens el cor receptiu.
EliminaAferradetes...
El mar és antic, la muntanya és eterna.
ResponEliminaEls qui remen són joves. Hi arribaran
Fita
Gràcies pels ànims, Xavier!!! Hi arribaran!
EliminaEndavant, malgrat els llamps i les fortes ventades.
ResponEliminaEndavant, Montse, ens trobem a l'arribada... :)
EliminaM'agrada aquest contrast entre mètrica i vers lliure. Mig del sol, mig de la lluna.
ResponEliminaGràcies, mig poesia mig prosa gairebé.
EliminaQuan l'eco no respon.
ResponEliminahem d'escoltar-nos el cor...
EliminaQuè maco que ho has fet, CARME!!
ResponEliminaAquesta solitud, aquesta falta de resposta, fa una mica de por... Tant de bo no estigui massa lluny la platja desitjada...
Arribaran cansats, pero arribaran
EliminaQuan l'eco no respon només ens queda la bona voluntat de continuar remant; molt cert i esperançador! M'agrada molt aquest relat reflexiu en forma de poema.
ResponEliminaMirar la imatge m'ha produit sensació d'indefensió, de desamparament.
EliminaSi l'eco no respon es perquè la nostra veu no arriba, ha deixat de ser veu? Ens sembla cridar però no cridem, el silenci de l'eco és el nostre propi silenci?
Sílvia, continuaran remant, no ho dubtis... Gràcies!!!
EliminaMònica, una reflexió molt profunda, que de fet ens passa molt sovint, creiem que hem dit o demanat una cosa i potser no ha estat així, o ha estat poc clara, o confosa o poc entenedora. Només ens fixem en la no res posta o en la resposta que no esperàvem, però poques vegades ens fixem en com era el nostre missatge. Creiem cridar i no cridem, volem cridar i no cridem, com en els somnis...
Constància , paciència i resolució !
ResponEliminaI endavant, sense retrocedir... gràcies, Artur!
EliminaCarme, torno a escriure. Estava escoltant catalunya radio. D'aqui a menys de dues hores el país valencià es queda sense senyal d'FM per escoltar catalunya radio i catalunya informació. Els priven del català. Escoltava testimonis emocionats de valencians que d'aquí a dues hores deixaran de sentir el català a la radio. Decisió del PP represàlia i alliçonament pel que fan els seus veïns catalans.
ResponEliminaQueden en silenci, com en el teu poema.
Tan de bo poguem ser el seu eco i cridem prou fort perque no es sentin sols.
Que la ira de cap suposat Déu ens faci callar ni ens prohibeixi cridar en la nostra llengua per la nostra llibertat.
Carme, els deixen sense català d'aquí a dues hores.
Ho he llegit havent dinat a Vilaweb. Un sentiment d'injustícia i d'impotència impressionant. No sentiran la ràdio, però segurament el nostre eco, no els mancarà, ja que pot arribar de moltes maneres.
EliminaAquests no són déus, encara que s'ho pensin, pre-potens i altius, orgullosos i cruels... no, no són déus.
Hem de seguir els senyals del nostre destí. Si l'eco no respon, hem de continuar endavant.
ResponEliminaContinuarem endavant... segur!
EliminaUna imatge grandiosa de silenci i solitud, només el clapoteig ... com un eco.
ResponEliminaBona nit Carme.
Un clapoteig com un eco i un eco que només retorna el clapoteig. Bona nit, Pere.
EliminaQuan pugem a la barca i remem horitzons enllà, mai hem de tornar enrere...L'eco és com un cant de sirenes i no l'hem d'escoltar. Segur que a la platja on arribarem el silenci ens donarà la benvinguda, i nosaltres el respectarem!
ResponEliminaBona nit amb mar i muntanya, Carme.
La platja serà petita, com totes les platges de final dels fiords, però des d'allà el món es fa ample i llarg, per caminar-hi... respectarem la platja, el silenci i el paisatge.
EliminaBona nit, M Roser.
Criden però l'eco no s'activa, roman en silenci. Això resulta inquietant. Un bon fil per anar estirant...
ResponEliminaDoncs, estira'l si et ve de gust, Noves Flors! :)
EliminaTal com el viatge a Itaca
ResponEliminaPle d'aventures i de coneixences...
Eliminaufff... impressionant. m'ha agradat molt des de la primera lectura, sense pensar en el sentit que pogués tenir. com quan sents una cançó en un idioma desconegut i t'agrada, sense saber què vol dir.
ResponEliminatornant a llegir-lo i veient els comentaris, veig que molts valoren especialment esta voluntat de tirar endavant, a pesar que l'eco no respongue..., "a pesar de tot".
tirar endavant... per arribar a una platja? tu mateixa ho escrius així al segon parèntesi.
però a mi m'agrada especialment sense els parèntesis: "només el so del rem i de la barca, la solitud buscada, el clapoteig de l'aigua", dixant-mos allà on som. sense eco. i amb calma.
ja saps que no sóc d'il·lusions, de voler arribar enlloc. potser per això m'ha agradat tant sobre tot aquella part del poema.
Suposo que cadascú busca en el poema allò que li agrada trobar. Entenc que t'agradi aquesta part, ho entenc perquè sé que ets així, de no voler arribar enlloc. Jo (i en això no coincidim tant com en altres coses) sóc de buscar horitzons on arribar, potser després no és tan important arribar-hi o no. L'important és que m'estiren. potser no em sé estar quieta. Fisicament sí que en sé, soc poc bellugadissa, però mentalment o anímicament, sóc molt bellugadissa... I sí també d'il.lusions... Bàsicament una mica il.lusa, vaja! :D. Petonassos, iruneta...
EliminaDoncs si s'ha de seguir endevant ho farem sense defallir.
ResponEliminaQue més podríem fer? Defallir no serveix mai de gran cosa.
EliminaAls Déus no se'ls pot contradir pas. M'ha agradat que solament ells puguin fer callar l'Eco, dóna molt de joc.
ResponEliminaPetonets
Gràcies, Loreto!!! Jo no seguiré pas aquesta idea, tot i que potser sí que podria donar loc a seguir un relat... Bona nit, Loreto!!!
ResponEliminaM'ha agradat molt Carme. Hi ha moments a la vida que ens sentim així, desvalguts perquè els deus no ens retornen l'eco, i ens podem quedar esperant a què l'eco vingui, o que els deus deixin d'estar enfadats, però...
ResponElimina"Res més real que el rem que empeny la barca..."
i ni cants de sirenes ni promeses ni voler agarrar lo que ja se n'ha anat, lo que ja no hi és... "Començar de nou, sense res a les mans."
Ximo, els comentaris com aquest teu, són un regal molt gran. Completa el post. Em fa sentir que he connectat amb alguna cosa important que compartim. Un gran plaer de la vida: compartir i sentir que sintonitzem a la mateixa ona... gràcies!
EliminaL'eco calla davant la lluita entre les voluntats divines i les humanes, que no deixen de remar.
ResponElimina