http://farm3.static.flickr.com/2026/2173273966_dacf609891.jpgQuant fa que no sento els tallarols?
De matinada
vaig aprendre el teu cant
abans que el nom.
http://perso.wanadoo.es/albanell/blava/ocells/Luscinia%20megarhynchos%2022%2005%2005.JPGQuants estius fa que ja no arriben els rossinyols?
Entre bardisses
ens acotxes i cantes
però no et sé el niu
Quants anys fa que no veig cap esquirol pels camins de casa?
Quan esmorzàvem
venies a veure'ns
damunt la branca.
http://www.xtec.cat/ceipmontcau-gelida/vella/aguiles/imatges/oliba.jpgI que no sento el crit de l'òliba
Les nits d'estiu
cridaves solituds
endins del bosc
I les cuques de llum?
Estel petit
que inquiet has caigut
del llit de la nit
http://ichn.iec.cat/bages/planes/Imatges%20grans/ERI__.jpgI algun eriçó de tant en tant...
Darrere el mur
un guerrer de joguina
baixa les armes.
********
Sí, encara queden animals:
Porcs senglars, talment com veïns que et creues pel carrer.
Tudons, tórtores, merles, garses i algun pitroig.
I també sento cantar ocells que no conec.
i algun entremaliat blocaire que et visita de tant en tant
ResponEliminaCarme, com et deus poder imaginar, m'agraden molt els teus haikus. Gràcies per aquest homenatge als veïns malauradament absents.
ResponEliminamira, m'ha fet somriure el teu post. La veritat és que per a una urbanita com jo, aquests, són veïns desconeguts, tot i que per la ciutat tb n'hi volten d'animalons. M'hi fixaré. I les cuques de llum... ohhhh.... quin bitxet més espectacular, m'encatava veure'n quan anava d'excrusió. Una abraçada!
ResponEliminaUau, aquest m'ha agradat, i molt, de veritat.
ResponEliminaMoltes gràcies epr aquest regalet rural :)
Jesús, afortunadament els blocaires no s'absenten mai gaires dies!
ResponEliminaTeresa, gràcies a tu pels teus comentaris i les visites.
Bruixoleta, és que jo visc al bosc... com la caputxeta vermella.
Neopoeta, m'alegro que aquest t'hagin agradat més, le s mates sempre són una mica espesses. Però jo les estimo.
Si trobes algun eriçó, caça'l i me'l guardes, que m'encanten i en voldria tenir un!
ResponEliminaSón una preciositat, però ja dic que fa molt temps que no en veig cap! Sempre em fan pensar amb la rosa del petit princep que com ell diu es creia terrible amb les seves punxes i en canvi era fràgil i ingènua. Ells també. Són tan fràgils i sovint moren atropellats per les carreteres.
ResponEliminaQuins versos més macos per uns animalons tan preciosos :-)
ResponEliminaJo, com la Bruixoleta, sóc una urbanita que tampoc coneix aquests veïns... són coses molt maques que ens perdem els de ciutat, què hi farem!!
Afortunadament hi ha blogs com el teu on els podem veure :-))
Ah!! Jo sé d'una bloggera que té un eriçó de veritat, eh? i el cuida i el mima... jo no sabia que es poguéssin tenir a casa i que s'hi adaptessin, però es veu que sí :-))
Unes fotos i uns poemes encantadors.
ResponEliminaPenso que la pervivència de tots aquests animalons i de la mateixa natura és la nostra responsabilitat.
Els humans no som els amos, som els responsables.
Això tu ja ho saps, però deixam-ho dir una vegada més.
Per sort jo encara veig d'aquest veins.
ResponEliminaDoncs jo últimament només veig els coloms de la ciutat, i el meu pastor alemà i la pitó.
ResponEliminaRes més...
A veure si un dia d'aquests fem una tirada de haikus conjunta, que m'agraden moltíssim!
Ahir passejant amb els meus dos gossos,varem veure dos conills petits que seguien a la seva mare,brincan per el cami,exploran les herbes,i com amagar-se dels caçadors.
ResponEliminaAh!la meva mare té dues veinetes que cada dia al mati l'esperan en els abres del jardi
per esmorzar un xic de pa moll.Dues tortoles!!.També som de poble.Gaudir de la natura és viura .
La cuca de llum no la veig des de petita, però és un estel que encara m'omple de llum i de color verdós els racons del pensament...
ResponEliminaPreciosos haikús.
No els tinc ben bé de veïns, però jo encara en veig algun d'esquirol de conill salvatge, ocells varis, moltes gavines -que m'encanten-. De vegades el fals progrés ens fa perdre o ens mata les veritables arrels de vida.
ResponEliminaSalut.
onatge
Carme, sempre m'agrada el què escrius i com ho escrius, en prosa i en vers però avui m'has arribat a l'ànima, aquest joc poètic a dues veus... a més, la recuperació d'aquests animals que els hem pres l'hàbitat és una necessitat urgent per equilibrar el planeta. Un petó i una petició: em deixes treballar aquests versos amb les xiquetes i els xiquets de l'escola? Per introduir un projecte de medi m'anirien de...
ResponEliminaMàrius torres, al final del seu poema "L'òliba, el gaig i el rossinyol" diu: "Sortint del bosc, en els confins/un esquirol em diu: espera!/Rialla, plor, cançó lleugera.../no t'han deixat el cor a dins?/Mes jo no torno mai enrera./
ResponEliminaHa estat un plaer "tornar enrera" i gaudir de les teves descripcions i del teu amor per la natura. Molt bonic. Gràcies!
Assumpta, jo tampoc sabia que s'adaptaven bé els eriçons i això que n'he vist pel jardí de casa, però fa temps que no. Petonets.
ResponEliminaJoan, et deixo dir tot el que vulguis, hi ha coses que fa tanta falta dir-les que no n'hi ha mai prou. Un petó.
Striper, afortunat, de veure'ls!
La pitó? Doe, jo no m'acosto per casa teva ni que em convidis a xocolata! Pel que fa als haikús, com que es poden fe r a distància, cap problema. M'agradaria. Ens pensem com ho fem i en parlem.
Núria, els conills, esl hagués pogut posar també, pel meu carrer fins fa quatre dies, n'hi havia molts, vivien al bosc que el voreja i sortien a fer les seves necessitats a la vora del camí, hi havia ple de boletes. Però també fa un parell d'nays que no els veig. I el bosc és el mateix, què deu passar?
Noves flors, és que la cuca de llum sempre mantindrà els misteris de la infància, els porta amb ella... al menys per a mi.
Onatge, jo també en veig alguns, però abans els tenia a casa, de s de la finestra de la cuina vèiem els esquirols tot esmorzant.
Cèlia, doncs em fa moltíssima il·lusió que t'aradin i que els utilitzis amb els teus nens i nenes. I tant que els pots agafar és un gran plaer per a mi. Una abraçada.
Gràcies Laura, per al citació, i per la visita. És bo de compartir coses aquí i allà a casa teva. Un petó.
D'ocells és elur l'especialista. Jo em sembla que no sabria distingir un pollastre pota negra d'un abellerol....
ResponEliminaEsquirols encara he vist alguna vegada per Collserola.
L'eriçó (deixant de banda la seva elegància ;¬P) es veuen més... d'aixafats a les carreteres...
I les cuques de llum... On són? Fa anys que no en veig cap!
I recordo de petit haver agafat tantes i haver-les posat en un pot una estona per fruir d'aquella llum màgica... èlfica!
Buuufff! som uns destralers...
Petonet dolç, nina
Jo no sé res d'ocells, però tinc a prop algú a qui preguntar i aquell cant que em despertava cada dia, cad a dia, múltiple i repetit vaig aprendre que era el tallarol...
ResponEliminaEls esquirols tan propers, han marxat més lluny per culpa dels gats del barri.
Petonets per a tu també, poeta. Il·luminats de cuques de llum.
Cuando en Junio volví al pueblo en el que nací vi debajo de los balcones de la casa de mis padres nidos de golondrinas,como siete u ocho,desde la infancia no las había vuelto a ver por alli .
ResponEliminaY en un pueblo de Ávila en el que estuvimos celebrando mi cumple la torre de la iglesia casi desaparecía debajo de tantos nidos de cigüeñas.
El gusanito de luz y el grillo eran de nuestros favoritos en la infancia.Ventajas de una infancia de pueblo de los años 60.Un abrazo
Tere, Les cuques de llum sempre m'han semblat màgiques!
ResponElimina