Participació al 77è Joc literari d'en Jesús Mª Tibau

77è joc literari de tens un racó dalt del món

Quan m’ho van oferir, em va fer il·lusió. Em van explicar que faria una feina útil, gratificant, i jo vaig voler creure que segurament que em faria famós i tot. Tothom em veuria i em sentiria. Col·laboraria a la disminució d’accidents i demanaria, a la meva manera el respecte màxim per als vianants, la part més feble del trànsit.

Quan em vaig adonar del meu error, ja no vaig poder fer-me enrere.

M’enllaminien especialment, les ratlles blanques i negres que tindria sota els peus. M’imaginava que podria bellugar-me per sobre d’elles i inventar-me mil i una melodies que em convertirien en el primer músic dins el món dels senyals de trànsit. I vaig veure aquí una gran ocasió Ja que a mi, allò que més m’hagués agradat, hagués estat ser pianista!

Però va anar passant el temps i em vaig adonar que ningú sentia la meva música. Primer pensava que potser teclejant més fort, que si era pel soroll dels cotxes... però no! La qüestió era que, la música, només la sentia jo. Les tecles han anat desapareixent sota els meus peus i finalment coix d’un peu, he hagut de quedar-me en silenci absolut.