A vegades, la mare ens acompanyava a jugar una estona a la plaça, a mi i als meus germans.
-Mare, que pot venir en Martí?
-Si la seva mare el deixa venir, sí.
I no ens ho negaven gaire sovint, venies a la plaça i patinàvem a la pista, amb els patins de quatre rodes, i jugàvem a córrer i a tocar i parar entre els jardins i els arbustos dels parterres que ens feien d’amagatall.
I tu sempre guanyaves els nostres petits reptes, i jo somreia quan et veia content, i no m’importava gens ni cap derrota ni cap victòria, perquè si tu guanyaves sempre era com si jo guanyés.
m'has fet pensar en el meu fillol que fa el mateix...
ResponEliminaQuina diferència amb ara. Ara demanaries si en Martí pot venir a jugar a la Play a casa...
ResponEliminarecordes la olor d'aquells moments?
ResponEliminajo tins ancorades olors de moments semblants...
petons i llepades oloroses!
Jo jugava al meu carrer que era de terra, quins records. magnific poema.
ResponEliminapatinar a la pista... guanyar i perdre... i no frustrar-se!
ResponEliminaquins records i quin canvi de mentalitats...
bon poema!
"Si tu guanyaves sempre era com si jo guanyés", quina preciositat!
ResponEliminaDesitjo que guanyis els teus reptes,jo somric quan et sento content,no m'importa la meva derrota ni cap victoria ,perque si tu guanyes
ResponEliminaés com si jo també guanyés.
Carmés m'has fet pensar en moments molt viscuts. Ara també podem viure
aquests sentiments oi?.
Grácies per els colors .
Estic emocionada i tot de llegir els fragments del teu relat. Està escrit d'una manera tan entendridora...
ResponEliminaJordi, doncs és una sort pel teu fillol, com ho ha estat per a mi, no frustrar-se quan perds.
ResponEliminaXexu, I tant! sí que han canviat les coses! Però crec que fins i tot jugant a la Play es pot mantenir el més important de la història. Gaudir de la tendresa d'estar junts.
Ui! Si que en recordo d'olors! D'aquell temps. I és ben curiós que hi ha olors força habituals (per exemple l'olor del pa torrat) que sovint encara em transporta a les vacances d'estiu de la infantesa.
Striper, el carrer o la plaça, tant se val, l'important són els records.
Arare, a més a més del canvi de mentalitats, jo crec que hi ha unes maneres de ser personals. Jo recordo el meu germà que de petits no suportava perdre. I potser de veure que ell es disgustava tant, vaig començar a alegrar-me quan guanyava un altre, perquè al menys teníem la festa en pau. I crec que em va quedar per semrpe més. No sabem mai ben bé d'on surten les coses.
Cèlia, per a mi estimar sempre ha estat una mica això. No és cap mèrit. M'ha vingut donat "de fàbrica".
Núria, em commou el teu comentari, possiblement perquè aquest és l'objectiu de tots els meus escrits. Buscar totes lesd coses boniques i poder-les viure ara, el la vida normal, d'adults. Jo crec que si, que podem, i m'agrada sempre intentar-ho i comprovar-ho.
Ui! Noves Flors, que al final em fareu plorar... jo també m'entendreixo i això que he de confessar que són records manipulats.
el record, la plaça, el carrer, el joc: crèixer
ResponEliminaM'has fet pensar en un amic de la infantesa... tots dos érem rossets i anàvem tan junts la gent es pensava que érem germans. Una amistat molt tendra, com penso que només es pot tenir amb aquests pocs anys.
ResponEliminaNuestras madres nunca nos acompañaban a nada,al menos la mía,es un pueblo tan pequeño ¿cómo te diría yo?¡no había ni coches!sigue siendo muy tranquilo,no pasa de dos mil habitantes aunque ha perdido su fisonomía particular ya que se hacen casas más parecidas a los chalets,pero,por supuesto siempre habrá calles que conservarán su encanto de entonces.
ResponEliminaLos de la misma edad recorriamos todo el barrio jugando al escondite,al escondite inglés,a la cuerda,a la goma,eramos los dueños de las calles hasta el anochecer,después cada mochuelo a su olivo.
Jesús, créixer sempre és al final una cosa prou important.
ResponEliminaLaura, m'agrada compartir també records, vostres.
Tere, en cambio yo de pequeña vivia en Barcelona y jugábamos en la Plaza Tetuan, que me parecía enorme. En el lugar del monumento al Dr. Robert, (que estaba guardado) había la pista para patinar, redonda, con barandilla.
Aquesta és una de les expressions més maques d'amor que conec.
ResponEliminaDavid, podria ser una mena de metàfora d'allò que jo dic sempre, que per parlar de els coses, fins i tot per a discutir un problema sempre hauríem d'estar del mateix bàndol. Tu i jo enfront al problema a resoldre. No pas enfrantar-se l'un contr a l'altre.
ResponEliminaDavid, podria ser una mena de metàfora d'allò que jo dic sempre, que per parlar de els coses, fins i tot per a discutir un problema sempre hauríem d'estar del mateix bàndol. Tu i jo enfront al problema a resoldre. No pas enfrantar-se l'un contr a l'altre.
ResponElimina