El camp silenciós,
les cases tancades o buides
potser girades d'esquena.
Només els núvols atrafegats,
miren d'omplir el retall de cel.
La més petita fa un un nuvolet de fum
per desmentir-me els pensaments.
Potser no podré mesurar mai:
Quanta pau ens pot encomanar
un racó de muntanya.
Quants records amaga cada pedra.
Quanta vida ens ensenya per davant.
Vaig començar a viure, just aquí,
en la més gran innocència dels 15 anys.
* * * * *
Ara una versió reduïda...
què tal?
Silenci a la terra.
Cases tancades.
Núvols que creixen.
I un fil de fum.
La pau s'escampa
les pedres parlen
la vida, encara,
al meu davant.
Aquí, l'inici.
Tendres 15 anys
* * * * * * *
Versió més reduïda encara:
La terra calla.
Núvols cobreixen el cel.
Records tan tendres
m'indiquen el futur.
El bell lloc del despertar.
La síntesi màxima oferta per Cinzia:
RECORDS DE
TERRA I NUVOLS
NO VULL DESPERTAR-ME!
Encara podries intentar reduir-a mé si fer-ne un haikú o un tanka. L averitat é sque me les he llegit dues o tres vegade si no m'acabo de decidir. Suposo que depèn del moment.
ResponEliminaSóc molt mal jutge, jo.
es que no conservem a l'anima la inocencia dels 15 anys per sempre.
ResponEliminaDoncs mira, per a mi el segon. Els darrers versos són preciosos. Clar, rotund, tendre alhora, com els quinze anys de què parles. Quina sort poder tenir uns quinze anys així. Petons.
ResponEliminaMe he quedado de piedra como las casas,primero veo una estupenda foto y una no menos estupenda versión tuya en dibujo,ya tenía los ojos como platos cuando viene el no va más,el más difícil todavía:un poema de tres maneras diferentes.Tu creatividad me asombra,me gusta y siempre me deja la impresión de que me pierdo algo más.Un abrazo
ResponEliminaPero tengo una duda : ¿la paz será real o sólo aparente? ¿Qué pasará en realidad entre esas paredes?
ResponEliminaBona capacitat de síntesi, però jo que sóc de poc entendre la poesia, em quedaria amb la primera, que em dóna més dades. Si només hi hagués la darrera, probablement no entendria res.
ResponEliminaMolt bo, Carme!
ResponEliminaA vegades un poema curt és fins i tot millor que un de llarg!
Carme,servidora tria el primer ,m'agrada gaudir més dels sentiments
ResponEliminaexpresats amb una frase llarga . És com si cada pedra ,cada raco del poble ,del paissatje quedes retratar amb paraules.
Gracies per compartir . Nuria
Doncs... em dónes una idea, Jesús!
ResponEliminaStriper, a vegades si i a vegades no... i hi ha moment s que sembla que la recuperem de sobte.
Gràcies Laura, per atu el segon.
Tere, paras mi, la paz real es la que nos hace sentir el conjunto entero, el paisaje y también los recuerdos. Dentro, en el interior de las casas, nunca se puede estar muy seguro ni aún viviendo en un lugar así.
Xexu, és la que em surt espontàniament, despré s trobo que no és prou poesia, que necessita més sintesi... i continuo.
Merike, per a tu el curt! Sempre.
Núria, gràcies a tu, m'agrada veure't per aquí.
M'agrada molt el dibuix i el primer poema!
ResponEliminaUn interessant exercici de síntesi.
ResponEliminaJo preferixo la poesia curta, com un gest, un esguard, una carícia.
Un poema llarg i ple de detalls, tinc la impresió de que ja no em deixa espai.
Un poema curt i suggerent és com una invitació a que cadascú, potser inconscientment, se'l acabi de fer a la seva manera.
Penso que l'artista, encara que en sigui el protagonista, ha de ser generós i deixar el seu ego de banda.
També és veritat, però, que hi ha poemes molt llargs i molt bons.
Per a mi també el curt.
ResponEliminaTeresa, Joan, Noves Flors, ja ho veieu, queden ben repartits doncs. En qüestió de gustos i emocions és difícil que pogeum ser tots iguals.
ResponEliminaSon tot tres bonics...quoto el segon (la verotat està sempre al mig..o no?!)
ResponElimina"15 anni poesia di una età che non ritorna sulla bicicletta in due senza mani, matti come due cavalli io e te" una canço italiana
http://www.youtube.com/watch?v=TAYXLIwWh5c&feature=related
puc reduir encara?
RECORDS DE
TERRA I NUVOLS
NO VULL DESPERTAR-ME!
M'alegro que algú trii el segon. Pobret el teniem molt abandonat!
ResponEliminaJa es veu que hi ha gustos per tot.
la teva síntesi màxima, m'agrada, la pujo al post. Acaba l'exercici. Gràcies!
És interessant, l'experiment, però penso que la poesia està al costat oposat de la síntesi.
ResponEliminaHome, tant com oposat, tampoc. La poesia sempre és una mica sintètica. Potser no cal que en sigui tant, d'acord!
ResponElimina