dimecres, 29 d’octubre de 2008

Flor vermella

Va sortir entre moltes altres, just a la torratxa que li tocava, grossa i vermella de pètals sedosos i fràgils.
Semblava que tot havia de voltar al seu entorn, semblava que la resta no tingués cap importància.
Però, lentament, els pètals van perdre la lluentor, van oblidar dia a dia la suavitat i es van tornar arrugats i secs. I finalment van caure a terra, i va quedar-ne una tija prima i unes minúscules llavors.
I va ser en aquest moment, que la flor vermella, va ser menys vistosa que totes les altres.

22 comentaris:

  1. Qui s'escuda en la bellesa
    quedarà despullat/da...
    La veritable bellesa
    és la que neix i viu dins,
    en la profunditat, tampoc
    no és bellesa qui la té
    i no la sap compartir...

    La flor més flor,
    un dia les abelles
    i les papallones
    ja no hi faran estada,
    senzillament haurà
    perdut la flor...


    Carme ja saps com sóc.

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  2. avans de sortir cap al funeral vaig passar per el jardi .Era el 4 de novembre i feia fred ,peró sentia que hi tenia de Haber alguna rosa tardana en algun roser.La vaig veura "grossa i vermella de pètals sedosos i fràgils. Semblava que tot havia de voltar al seu entorn, semblava que la resta no tingués cap importància ".
    No la tenia ,només era important per mi que; ell,portes la rosa a les mans.Quan hi vaig fer un petó en els petals,tots varen caura de cop en el seu pit .I va ser en aquest moment que la flor vermella
    va ser la més bonica i la més propera en mig de tantes i tantes flors.
    Carme: he copiat algun fragment ,espero que t'agradi.
    Com sempre Grácies per compartir.
    Bona pluja!!
    Bona neu !!

    ResponElimina
  3. La bellesa ja ho te aixo acostuma a ser efimera.

    ResponElimina
  4. La flor vermella era la més bella? Què és bell?
    Tot és relatiu.

    ResponElimina
  5. Una metàfora preciosa que em fa recordar algunes vides, algunes històries que conec. Destaquen de joves per bellesa, per intel·ligència, per gràcia natural... però tot bé que s'acaba, ja sigui perquè n'apareixen d'altres amb més gràcia, perquè el pas del temps no perdona, perquè...
    Jo personalment mai he volgut ser la flor vermella, fa molt més mal!

    ResponElimina
  6. Per ser l'anxaneta,- el millor - també es necessita la folre i companyia. Vull dir el cor, el pensament, les idees netes, sanes.
    La flor volia ser el que no devia ser, es sortia del motlle establert i va ser castigada. Qui sap si les seves fulles varen ser la catifa per la més noble, honesta, senzilla,... Anem de solucions, no? Anton.I perdoneu la intromisió.

    ResponElimina
  7. ja d'entrada m'he quedat una estona mirant el dibuix. Què bonics són els dibuixos que fas, Carme.

    Suposo que alhora que es secaven els pètals de la flor vermella i queien, també ho feien els de les flors del voltant.

    Si algú va creure en algun moment que la vermella era la més vistosa, això era cosa de l'observador, no?

    Potser un altre s'hagués fixat en un girasol que hi havia més enllà, i que mirava en sentit contrari als altres... Sobre gustos...

    I una tija, i llavors... això és començament i renovació. Una abraçada!

    ResponElimina
  8. La flor vermella és la més vistosa...però per això paga un preu massa dipendios...aquell del seu temp limitat..viu una diada intensa com un lleo' ...i prou.

    ResponElimina
  9. Onatge, sempre benvingudes les teves paraules. I compartir sempore em sembla el millor que podem fer.

    Núria, una versió complementària. I tant que m'agrada!

    Striper, sí sempre és efímera.

    Noves Flors, jo defugia la paraula bella, potser era la que es veia més, la que cridava més l'atenció... pe`ro tens raó, fins i tot això és relatiu.

    Cèlia, a vegade són moments i la flor pot tronar a florir, pèrò tens raó, jo tampoc he volgut ser mai la flor grossa i vermella que es veu de lluny.

    Gràcies per la visita, Anton, no és cap intromissió, jo també t'he vist a cal Doe.

    Sí, Bruixoleta, era l'observador, i sempre tot és un nou recomençar. Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Llir blanc, estavem escrivint al mateix temps. A vegades també penso que un instant pot ser com una vida si és molt intens. Paga un preu molt alt per una cosa que no ha triat, ella no podia decidir ser vermella. Jo proposo temes, però em feu rumia r entre tots!

    ResponElimina
  11. Un bonic dibuix per reflexionar en el sentit de la vida i la bellesa. I el que sembrem, que hem de procurar que no siguin males herbes, aquestes ja surten soles.

    Se't donen bé les flors.

    ResponElimina
  12. Tu creus que tots som flors vermelles?

    ...

    Vull ser una flor vermella per a algú...

    ResponElimina
  13. I tot el temps que va ser la millor flor del planter, què? Que no va ser feliç? doncs... potser el que li cal a la flor vermella és una micona d'humilitat per adonar-se que no sempre s'ha de lluir... que arriba un moment que cal deixar lluir les altres flors, les que van sortint. Però aquella petita felicitat no li treu ningú i potser si hi pensa, continuarà sent feliç i no viurà el pansiment com un càstig sinó com una etapa més de la vida...

    ResponElimina
  14. Joan, sempre procuro no sembrar cap mala herba, més aviat prefereixo les llavors de bon rotllo.

    Neo poeta, sí que crec que tots som flors vermelles, en un moment o altre. Tant si volem com si no, les coses canvien per bé i per mal.

    Arare, bonica, no saps com m'agrada això que dius... hi ha felicitats, que si sabem com fer-ho, poden durar encara que s'acabin. Ens les emportem amb nosaltres cap allà on vulguem anar o on ens dugui la vida.

    ResponElimina
  15. Carme!!

    No sé què li passa al meu actualitzador de blogs que fa el tonto amb el teu...
    M'informa que no actualitzes des de fa DUES SETMANES, quan, en canvi, de l'article dels girasols si em va avisar bé...

    Suposo que és problema "meu", però t'ho dic per si un cas algú més li passés... bé, ara tanco això, miro si va bé i torno a entrar per comentar... (quines complicacions!!)

    ResponElimina
  16. No hi ha manera... t'he esborrat i tornat a apuntar i segueix insistint en que l'últim que has publicat es diu "perill d'extinció" i que ho vas fer fa dues setmanes :-(

    ResponElimina
  17. El text és trist... em fa llàstima aquesta flor vermella que tan sols confiava en la seva bellesa i quan aquesta li marxa no li queda res més...

    El dibuix és maquíssim!! :-)

    ResponElimina
  18. Jo tinc les roses de Sant Jordi seques en un gerro i són l'enveja del menjador. Allà on hi ha hagut...queda!
    bona nit Carme!

    ResponElimina
  19. Bonica metàfora de la vellesa. Carme, li vas agafant el què a això de dibuixar amb l'ordinador.

    Aviat anem d'exposició, eh!

    ResponElimina
  20. Tu la recordes, i en canvi, ella ja no ho pot saber... ostres, avui dec tenir el dia una mica trist, no em facis cas! :-)

    ResponElimina
  21. Quina preciositat de flor. Transmet tot el pes de la vida. Una meravella.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari