Des que érem petits - Les bordes

http://i221.photobucket.com/albums/dd103/carlesdanon/10%20GR%207%20Escaldes%20-%20La%20Farga/129_10Borda.jpg


De tant en tant, les excursions duraven més d’un dia. Aleshores dormíem a les bordes, sobre la palla. A vegades érem 8 o 10, a vegades fins a 20 o 25. Com que jo coneixia molt bé aquesta experiència, podia imaginar-la amb precisió, el dia que em vas explicar que el darrer cap de setmana que havies sortit d’excursió, havies posat el sac de dormir al costat d’aquella noieta, tan bonica, que cada vegada t’agradava més i que sense saber massa com ho havies fet, us havíeu agafat la mà i no us l’havíeu deixat anar més, en tota la nit. Em vas dir que no havies dormit gens, però tot i que després no us atrevieu a dir-vos gran cosa, gairebé ni a mirar-vos, tu et senties molt emocionat i molt feliç.

Jo et vaig esbullar els cabells una vegada més, en un gest que ara ja era conegut i que era com una mena d’abraçada simbòlica. Era una manera de compartir allò de més personal, que no es podia compartir de cap altra manera que no fos l’acolliment i l’estimació, sobretot alegrant-se que l’altre fos feliç.
Aleshores, tu i jo vam parlar del significat d’agafar-se la mà. Crec que vam descobrir junts que fins i tot un gest tan senzill, que en aquell moment consideràvem ple de significats transcendents, pot tenir diversos sentits, en contextos diferents.


Vaig preguntar-te molt seriosament, si creies que nosaltres encara podíem agafar-nos la mà, com quan érem petits o no tan petits, si en teníem ganes.
-I tant que si! - vas dir, mentre amb la teva mà acariciaves la meva suaument, sense acabar-la d’agafar.
-Em faria pena que no fos així.- vaig dir jo.
I jo també t’explicava els meus descobriments, els meus trasbalsos i els meus dubtes quan em vaig començar a mirar aquell primer nen, (perquè era un nen) i ell també em mirava i em somreia i venia a seure al meu costat sempre que podia i poc més tard quan aquell altre noi més gran que jo, que m'agradava i que creia que mai no es fixaria en mi, va començar a venir a veure el meu germà a casa meva més sovint que abans.

Sense adonar-nos-en la noieta tan bonica que es deixava agafar la mà i el noi més gran que em feia més cas que jo no em pensava, van anar agafant un protagonisme tan especial a la nostra vida, que fins i tot van fer que les nostres trobades, les nostres confidències disminuissin la freqüència.
Passaven les setmanes, a vegades els mesos sense xerrar.


I tu vas marxar, un bon dia, dins d’un tren amb moltes ganes de veure món i d’allunyar-te de tot i amb molta recança per les coses que deixaves aquí, tot a la vegada. Va passar molt temps, i tal com t’anaven creixent els cabells que m’agradava tant d’acariciar, en tenia menys i menys ocasions.

Mentre eres fora, jo vaig fer un llarg camí d’una altra mena. Em vaig comprometre a fer una vida de parella estable, amb tots els ets i uts. Em vaig casar. Tots els amics m’acompanyaven en una ocasió així, però tu eres a l’altra banda del món i ni tan sols et va assabentar del fet.

Potser va ser, per aquesta circumstància que les nostres parelles respectives no van coincidir en aquells anys. No es coneixien ni es coneixen encara. Sempre les hem mantingut al marge de la nostra amistat, de la nostra manera tan especial d’entendre’ns i d’entendre la vida.

Quan vas tornar, si que vas donar senyals de vida, però no trobàvem la manera de reemprendre les nostres confidències. Crec que no teníem massa ganes d’incloure-hi ningú més i no sabíem massa com manegar-nos-ho. I sense haver-nos dit ben bé perquè, ajornàvem una vegada i una altra aquest recomençament, o el que seria la nostra segona etapa.