Era el Gener 76, jo havia anat a escoltat Lluís Llach. L’ambient era impressionant i molt emocionant. Anava amb la meva germana petita, el seu nòvio de l’època i en Jordi. Tots quatre sortíem contents i excitats del concert quan entremig de la immensa gentada et vaig veure d’un bon tros lluny. Vaig cridar Martíiiiiiiii! I a la primera et vas girar. Sense pensar res, de primer impuls vam deixar els nostres acompanyants sense explicacions (era tan evident!) i ens vam trobar allà entre la gent a poca distància d’ells, però la suficient com per no haver de fer presentacions i passar una mica de tot.
- T’he de veure, necessito explicar-te moltes coses i vull saber com estàs.- vaig dir per desencallar aquella temporada d’espera.
- D’acord, vas dir tu. Demà et truco i ens pensem com ho fem.
I vas trucar. I jo et vaig dir que volia explicar-te coses meves, que no volia que sentís ningú més i menys en Jordi. Vivíem un “començament” difícil i jo em sentia poc menys que “estafada” per la vida.
Per aquesta raó, quan em vas trucar, vam decidir veure’ns a soles. Vam quedar una tarda i va ser com si no hagués passat el temps. Tot era al seu lloc entre tu i jo i parlar amb tu va ser per a mi el millor bàlsam del món.
Vam començar a veure’ns de tant en tant, sempre menys del que volíem, però com a mínim respectant el nostre espai i la nostra intimitat. Sense interferències de cap mena.
Al mateix temps vam començar a escriure’ns cartes. En aquell moment les escrivíem a mà i ni tan solament ens les enviàvem, ens les guardàvem d’una trobada a l’altra. D’aquesta manera, sempre que ens vèiem marxavem amb un piló de cartes que ens posarien al corrent de les setmanes, sovint mesos que havíem passat sense veure’ns.
Ho hem mantingut fins ara mateix, que les cartes són per internet i que ens veiem… posem quatre cops a l’any, a l’hora de berenar o de dinar.
I ara començo a pensar que, algun dia, no sabem pas quan serà, ni d’on ens vindrà el regal, soparem junts, per gaudir d’aquella màgia dels vespres que en reservar-se inexplicablement lluny de nosaltres, sembla ser que ens deu alguna cosa.
A la mateixa pàgina on has trobat el video hi ha un codi al costat de la paraula embed. Has de copiar aquest codi i enganxar-lo al text del post.
ResponEliminaGener del 76, Lluis Llach va fer el seu disc del mateix nom. Quants records: Cal que neixin flors a cada instant, la gallineta, el jorn del miserables… I mentre t’escric escolto Aprendre que acompanya molt bé el que has escrit.
ResponEliminaNanit
Gràcies Jordi, però em surt el quadrat en blanc...
ResponEliminaJosep Lluís, que bé que te'n recordis, els records compartits sempre són més agradables.
Aquest codi que ha dit en Jordi (que no és l'adreça URL de la pàgina del Youtube) s'ha d'enganxar sense modificar dins de la pestanya "Modifica l'Html", no a la "Redacta". Amb "Vista prèvia" es comprova si funciona.
ResponEliminaEt copio el text d'un post que vaig posar l'altre dia a un amic... és en castellà però... jejeje
ResponEliminaTe cuento como puedes poner el vídeo YouTube directamente :-)
Cuando vas a YouTube a buscar algo, te sale la pantallita con el vídeo y, a la derecha, un cuadro gris clarito donde el usuario que colgó el vídeo cuenta de qué va o lo que quiere. Allí debajo hay dos mini ventanas rectangulares (de una sola línea de capacidad) una encima de la otra con dos códigos.
Delante de uno de los códigos pone URL y delante del otro pone INSERTAR :-)
Copia el código de la ventana que dice INSERTAR (es un código muy largo, no te dejes nada porque entonces no sale)(Es tan largo porque define toda la pantalla, las medidas, el contenido, etc. tiene letras, cifras, etc.)
Bien... vamos a por el siguiente paso.
Cuando tú escribes un artículo, lo haces desde el panel de gestión de tu blog... allí tienes una parte para el texto, puedes cambiar los colores, la letra, insertar imágenes, etc...
Esta ventana en la que escribes tiene, en realidad, dos pestañas:
- Una (probablemente la que usas) arriba pone "Redacta" (o algo similar... es que yo la tengo en catalán jeje)
- La otra dice "Modifica el HTML" (o también algo similar)
El HTML es el "idioma del ordenador", para que nos entendamos... pues vale.
Clica en "modifica el HTML" pega todo el código ese que has copiado del YouTube y... ¡¡YA ESTÁ!! :-)) ¡¡Ya puedes darle a Publicar mensaje y allí estará tu vídeo
Si lo pegas arriba de todo, pues el vídeo sale lo primero... si tienes primero el texto y el código lo pegas a la mitad, o al final, pues el vídeo saldrá allí donde tu lo pegues :-))
En Martí ha de ser, sens dubte, una persona molt, molt especial.
ResponEliminaFinalment, amb l'ajuda múltiple de tos els companys blocaires: Jordi, Gatot, Salvador i Assumpta... gràcies a tots, m'ha sortit la pantalla del vídeo. No sé si es veurà molt bé, que aqueste s coses prehistòriques ja se sap...
ResponEliminaVisquen aquestes persones que sempre continuen a la nosre vida a pesar del pas del temps.
ResponEliminaA part del post, rrcordo perfectament com em va costar posar el primer vídeo i com vaig haver de demanar auxili
ResponEliminaAquesta història cada cop és més una història d'amor, però què és si no una amistat tan profunda que es converteix en necessitat?
ResponEliminaUna amistat és ja un regal precios que ens fa la vida!
ResponEliminaÉs per a mi molt com Joan Manuel Serrat. Però vostès tots semblen que estimin Lluis Llach molt més??? Què és aquesta diferència que no és vista per una persona de fora?
ResponEliminaHi ha moltes classes d'amor i aquesta n'és una de preciosa.
ResponEliminaStriper, jo no deixaria mai ningu enrere, sempre m'agrada recordar i tenir presents la gent que m'he estimat d'una maenra o altra.
ResponEliminaJesús sempre és un consol pensar que no sóc l'única.
Xexu, cada amistat és una història d'amor, d'alguna mena d'amor. I també cobreix una part de les nostres necessitats.
Lliri blanc, i hem de tenir-ne cura, per conservar aquest regal valuós.
Merike, aquí t ambé ens estimem molt Joan Manuel Serrat. Serrat és una persona encantadora i té cançons precioses.
La diferència és que Lluís Llach és ideologicament més radical. Més independentista´, només ha cantat en català mai en castellà... més reivindicatiu... no sé si això pot ser l'explicació. També (segons la meva opinió) és més músic. També hi ha les sensibilitats personals. A mi Llach em commou molt. Vaig plora r com una bleda al seu últim concert, que no vaig poder anar i el mirava de s de casa, a la tele! S'ha d e se r bleda!
Recordo amb molta emoció més d'un concert de Lluís Llach. Sí, és més músic que Serrat. Potser mágraden més algunes de les primerea cançons perquè ténen un punt d'ingenuïtat que després va perdre. I aquesta relació de que parles és preciosa. Jo també penso que sí no és amor s'hi acosta molt.
ResponEliminaRecordo amb nostàlgia el concert de Lluís Llach, encara que jo no hi era, però com si ho fos, escoltava les seves cançons a cada moment.
ResponEliminaSóc una gran admiradora de Llach, pero responen a la Merike, també ho sóc de Joan Manuel Serrat, de molt més abans, ja que jo vaig coneixer a Serrat abans que Llach.
Bon cap de setmana
Enero 76,deseando cumplir la mayoría de edad,acabar el tercer curso de Magisterio ese mismo año y soñando que,por las buenas o por las malas,me dejara mi familia en Junio ir a vivir a Palma de Mallorca con mi Toni,que me esperaba alli,y a cumplir nuestro sueño de vivir juntos y tener un niño y una niña.Y ahí empezó mi verdadera vida,la que yo elegía.¡CARME,CARME! estás tocando mi corazoncito.Un abrazo
ResponEliminaSe me olvidaba,en aquella época me decantaba por Paco Ibañez y Raimon,Serrat siempre me gustó y Lluis Llach no llegaba a todas partes.
ResponElimina