Des que érem petits - Dinant plegats - Final

Vaig sortir del metro i eres allà, em vas veure i immediatament et vas treure les ulleres de sol que portaves, era el mes de juny i la claror ja era ben intensa. Jo vaig acostar-me i ens vam abraçar. Feia mesos que no ens vèiem i estàvem tant contents d’estar junts!

Et vaig dir fluixet, “així m’agrada, que et pugui veure els ulls”. Mentre ens separàvem de l’abraçada les mans van relliscar pels braços sense acabar-nos de separar del tot, per poder mirar-nos uns breus segons als ulls. I tot el que jo necessitava dels teus ulls era allà: l’alegria que no se n’esborra mai ( suposo que alguna vegada se’t deuen veure tristos, però he de reconèixer que jo no els hi he vistos mai), la immensa placidesa que desprenen sempre i que em fa sentir com si tots els meus neguits fossin petiteses sense importància i dues espurnetes petites, però intenses que tampoc els abandonen mai: una de misteri, (de tantes coses que portes dins i que potser no assoliré mai del tot) i una altra d’una lleugera nostàlgia (no se sap mai ben bé de què, o potser si que se sap, però tot i saber-ho se’m fa força indefinible).
- Ja veig que estàs bé - vaig dir-te
- I tu també, oi? - Vas confirmar tu.
- Si, també!
I vam dinar parlant de totes aquelles coses que no acostumen a sortir a les cartes. Posant-nos al dia de les qüestions més pràctiques. I estava bé amb tu, com sempre hem estat, des de petits.
M’agradava escoltar la teva manera d’explicar les coses, m’agradava deixar-me embolcallar per la teva tranquil·litat i placidesa i m’hagués agradat arribar a copsar del tot, a entendre, a sentir, a deixar-me encomanar aquesta felicitat teva “poc agitada”.

“Berta, ets feliç”? Em vas demanar complidor de les teves promeses. Jo no dubto. O no voldria dubtar… … responc clarament i amb paraules que si, que em sento molt feliç, que sovint me’n sento tant, que m‘ho dic a mi mateixa, mentre camino pel carrer o mentre planxo o cuino.

Em vaig predre aquesta pregunta anunciada com un joc de complicitats i quan vaig acabar d’explicar aplicadament allò que tots dos ja sabíem, vaig avançar la mà i te la vaig passar pels cabells.
-Oh! que curts!- vaig dir rient, com si em quedés decebuda.
Tu em vas mirar amb cara de “en sap greu, però no penso pas canviar-los”
I jo que no tinc cap intenció que canviis res de tu… res que tu no vulguis, vaig entendrir-me amb la teva expressió i vaig acaronar-te la barba.
-Martí, que maco que ets! - vaig dir a la vegada amb la mà i amb la veu.
Tu em vas somriure, acostumat des de sempre a la meva manera de fer i vam continuar parlant de la felicitat, dels enamoraments, de les maneres de viure, dels nostres secrets que coneixen tan poca gent, de triar què volem fer de les nostres emocions… Bé de tot allò que acostumem a parlar ben sovint.
Vam parlar també de fidelitat i d’infidelitat. Dius que no t’has sentit mai infidel, ni quan ho eres. Jo crec que tampoc.

En som ara, Martí? En aquest moment tan seré i tan innocent, però que no volem confessar a casa?

I després del dinar quan ens tornem a acomiadar al vestíbul del metro sense dir-nos que ens estimem molt, perquè no és un lloc adequat i perquè ja ho sabem de sobres, me’n vaig molt i molt feliç, amb el tacte de la teva barba a la galta, del nostre comiat que si bé ha seguit el ritual més comú, mai no deixarà de ser per a mi molt i molt especial.

I penso, sola, encara que hi hagi altra gent al tren, que hi ha una cosa de la qual estic ben i ben segura: que aquest sentiment és allà on ha de ser i que no el voldria pas empènyer cap a enlloc, ni aturar-lo en cap moment concret. Vull només viure’l i deixar-lo viure, a la seva manera, al seu ritme, al seu aire. I sé segur, Martí, que mai no deixaràs de sorprendre’m. Simplement, perquè conec els teus ulls des que érem petits i encara puc veure-hi l’espurneta de misteri que hi guspireja sempre. I la continuaré veient, no en dubtis, per un doble motiu: perquè hi serà i perquè la voldré veure.

Octubre 2005