dimarts, 7 d’octubre de 2008

Des que érem petits - (Un conte a llegir durant 10 dies) - La màquina de batre

A pagès, per a mi, l’estiu era tot un món: immens, sense límits d’espai i llarg com tota una vida.
Jugàvem junts els més grans i els més menuts, immersos en uns dies que mai no van ser iguals, ni repetits, per més que poguessin semblar-ho a primera vista.
L’esdeveniment de l’estiu, al menys per als més petits, el protagonitzava una màquina.
Arribava sorollosa, a la matinada, només que es començava a fer clar.


No sé pas per quina raó, ens deixaven sortir, quan la sentíem, plens de curiositat des del dia abans, mig adormits i encara amb el pijama posat, per si ens en cansàvem i volíem tornar al llit.
Sèiem a terra, tan a prop com ens deixaven acostar i ens embadalíem mirant la immensa trompa de metall que escopia palla sense aturar-se, a gran velocitat.


I vigilàvem atentament com creixia el paller.

Sèiem de costat
durant hores i hores, sense dir res.
El soroll ens hipnotitzava
i màgicament,
el paller prenia la forma esperada.
Mica en mica els nens se’n cansaven…
Tu i jo, contemplatius i resistents
apreníem la vida
en el lent creixement de cada cosa.

17 comentaris:

  1. Però vau arribar a trobar l'agulla del paller? Potser sí, en funció de qui siguin aquests 'tu i jo', vas trobar una cosa realment difícil de trobar.

    ResponElimina
  2. Abans a pagès la vida seguia un ritme lent, que convidava a badocar i a contemplar...Aprendre i "trobar". Escoltar silencis amb els ulls emboirats...
    Quina pau i quins records!
    M'agrada el conte!
    Bona nit Carme!

    ResponElimina
  3. el gat incrèdul vol creure que els gatets encara poden heretar sensacions badant... me'ls miro i quedo hipnotitzat amb els gestos dels seus ulls...
    petons i llepades perpetuades...!

    ResponElimina
  4. Jo he passat molts estius a pages quins records.

    ResponElimina
  5. Mai he experimentat sensacions d'aqueses. A ciutat, només havia vist "batre" al basté, al terrat de casa, els estius de quan era molt petita.

    ResponElimina
  6. "apreníem la vida
    en el lent creixement de cada cosa"

    Cada persona,cada aprenentaaje té el seu ritme ,Aprendra tot aixó desde xics,gaudin de la natura i compartint
    les experiencies,és gaudir de totes
    les maravelles que té la vida. Bonics i viscuts aquest records.
    Aiii Carme i les olors ?
    Grácies per compartir . Nuria

    ResponElimina
  7. Aquí és possible avui. Pots fer el treball com anys 1950!

    PERINNETILA TERVAMÄKI

    ResponElimina
  8. Crec sí, que l'he trobada, l'agulla al paller, però en tot cas l'he trobada sola. Aquest tu... no deixa de ser un amic imaginari.

    Un conte fet de records reals, com tu dius. Jo mirava cada any la màquina de batre, amb els nens de els cases veïnes.

    Doncs, sí, Gatot, badant, badant es recullen una pila de sensacions. Els petits i els grans, jo vaig deixar de badar uns anys quan era jove i em vaig tornar molt pràctica i volia ser eficient, però vaig recuperar la badoqueria de seguida que em vaig adonar que era molt més important del que em semblava.

    Jo, uns quants, també, Striper.

    Rita, cada lloc té experiències bones. Veus la teva jo no la conec. I això que jo vaig ser nene ad eciutat fins als 8 anys.

    Núria, tens raó, no he fet esment de els olors. Els records si que són viscuts, un xic manipulats, només.

    Gràcies merike, vaig a l'enllaç

    ResponElimina
  9. Llegint aquest teu post he pensat que potser t'agradiaria llegir aquest llibre:

    Joan-Lluís Moreno, "Jack no va passar pel purgatori". Ed. Columna.

    ResponElimina
  10. La vida.
    El lent creixement de cada cosa.
    Les flors, ja mortes
    criden a una enyorança incomrensible.

    ResponElimina
  11. Per aquí baix no en diem mai això de:a pagès, en diem simplement, al tros, al camp, allà baix o allà dalt o allí, depèn d'on estigui situat el tros. També se'n diu: al mas o a la masia (que pot ser un petit refugi per les eines, una barraca de pedra seca, un mas català o un xaletet modern fora d'un poble o ciutat. Els homes són pagesos però ningú se sent a pagès. Aquest comentari només el faig perquè jo visc al camp en una masia (construcció moderna no pas antiga, per desgràcia) i, si algú em digués que visc a pagès perquè tinc hort, secà amb garrofers i aumetllers, havia tingut gallinetes, tenim dos gossos, els gats que entren i surten per on volen, alguna guineu que s'hi passeja, orenetes, mussols, pardals, puputs, picots, cuabarrades i d'altres bitxos voladors i terrestres, bernats pudents, mosquits, mosques, mosques negres que piquen que fan por, escolopendres, gripaus, freixes, alzines, pins pinyoners i pi blanc...(com m'enrotllo, Carme) em moriria de riure!
    Però el conte està molt interessant, està naixent alguna coseta fruit de la curiositat típica de la gent del camp!

    ResponElimina
  12. Noves Flors, m'apunto el llibre, segur que m'agradarà.

    Joan, a vegades a 56 anys encara he de fer l'esforç de recordar que hi ha coses que creixen més lentament que el paller.

    ResponElimina
  13. Doncs jo puc entendre que us quedéssiu embadalits mirant. Els menuts, que són neguitosos i inquiets a vegades, en canvi es poden passar estones molt llargues amb alguna cosa que els fascina. No en tenen mai prou! Petons.

    ResponElimina
  14. Cèlia, si em sembla interessantíssim de saber aquestes coses. Jo quan era petita estiuejava a la Plana de Vic. Allà la gent dels pobles, com Roda de Ter, deien l'expressió aquesta "viure a pagès" de la gent que vivia a les masies escampades, que n'hi havia moltes. No sé si ara encara es diu. Són records molt llunyans. Això no vol pas dir que no es digués també al mas o a la masia. Però si tu fossis d'allà probablement dirien que vius a pagès. i bé, què? riu, riur que riure no et farà cap mal!

    Laura, si que m'hi quedava d'embadalida, clar que jo molt neguitosa, i inquieta no n'he estat mai.

    ResponElimina
  15. Fa goig veure un cor ple de contemplació madurada amb el sol, amb els anys de recordar, amb la teva tendresa.

    Gràcies, Carme.

    ResponElimina
  16. La época de la trilla era muy divertida,sobre todo si los padres no tenían propiedades en las que segar,trillar,varear etc,era un trabajo muy duro,en mi pueblo no había esas máquinas tan adelantadas,era una gran plancha de madera con piedras y pizarras clavadas debajo y era arrastrada por un mulo o un burro una y otra vez enterminablemente sobre un círculo enorme de espigas de trigo,a los niños nos gustaba que nos dejaran subir a este artefacto o a los carros para saltar sobre las pajas y alcanzaran mayor capacidad.Buenos recuerdos

    ResponElimina
  17. Gràcies a tu, David, la contemplació és un aspecte important de la , dóna pau.

    Tere, que buenos recuerdos compartidos. Distintos pero igual de tiernos, que la infancia és bàsicamente eso, ternura en el recuerdo. Excepto a todos los que se les roba la infancia, muchíssimos.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari