Hi havia molta gent que esperava l'arribada de els barques, era una festa, amb una sardinada per a tothom qui volgués. I passava el temps... esperant...
*********
Al teu costat,
miro com juga el vent
amb les veles tan blanques.
El mar les enganya.
La placidesa de les onades
i un vent tossut
allunyen les barques
un i altre cop
del punt d'arribada.
La gent les espera,
amb impaciència,
tot vigilant
cadascun dels moviments,
que van i vénen.
De ben a prop, tu i jo,
sentim com la constància,
de tornar-hi un i altre cop,
ens acosta, encara.
Nosaltres com ells,
vencent obstinadament
qualsevol mena de vent advers,
arribem sempre al port
que desitjàvem.
Dos mundos distintos :"molta gent ...tu i jo/placidesa...impaciència" y tu toque siempre positivo "vencent obstinadament qualselvol mena de vent advers....desitjàvem".Un abrazo
ResponEliminacomparteixen un sentiment massa fort com perquè un mestral o un llevant els separi!
ResponEliminaBrava!
ResponEliminaSempre he viscut ben a prop del mar, però el meu mar és un altre. El meu mar és darrera la finestra. No hi ha temporals que facin patir, ni por per què els mariners no arribin. El meu mar és una franja d'aigua plena de turistes que pujen als vaixells, d'avisos de megafonia i d'olor de sal quan la brisa estiuenca em porta l'humitat del port.
ResponEliminaSóc tan tonta comentant poesia... ho llegeixo, m'agrada molt i penso que jo no sabria escriure així... i només sé dir que és molt bonic (això sí, ho dic amb tota sinceritat) :-)
ResponEliminaLes barques als paisatges sempre queden més boniques si estan lluny, que no ho saps?
ResponEliminaUn esxrit que m'ha plasmat boniques imatges.
ResponEliminaUn missatge tan fort i tan desitjós de véncer...sempre endavant!
ResponEliminaTere, gràcias por tus comentarios que demuestran siempre y en todos los casos una lectura profunda de los textos.
ResponEliminaCèlia, Segur que sí!
Gràcies, Merike!
David, el mar, com totes les coses de la vida, està fet de retalls de diferents colors.
Assumpta, gràcies maca, ja sé que ho dius de veritat.
Doe, no m'him havia fixat mai, deu ser que a mi m'agrada mirar les coses de prop... manies!
Striper, de les imatges en surten paraule s i de les paraules imatges. ÉS bonic!
Zel, sí noia, sempre endavant! I si no què ens queda?
Lluitar sempre contra els vents i les adversitats de la vida per arrivar junts i victoriosos a la meta desitjada.Brava Carme!
ResponEliminales veles són com accents de l'horitzó del mar
ResponEliminaSi els superen no hi ha final millor per a l'escrit...
ResponElimina