Comencem pel graó més distant:
Saludats, crec que són les persones que coneixem, però que no hi tenim, habitualment cap conversa més que (tal com diu el seu nom) una salutació o quatre paraules de cortesia, sobre la salut, el temps o el futbol.
Coneguts, són aquelles persones que coneixem prou bé, amb qui podem tenir alguna conversa, si s'escau, com ara els bons veïns, les persones amb qui et relaciones habitualment de manera més o menys superficial.
I els amics, són els persones amb qui volem compartir alguna cosa, amb els amics anem d'excursió, a sopar, de viatge, de cap de setmana, al cinema, xerrem de moltes coses, ens expliquem la vida... són persones amb qui pots comptar, amb qui pots intercanviar favors o serveis: ajudar-se en un trasllat de casa, fer-se de cangurs mútuament si hi ha nens amb edats similars, ajudar-se en els coses en les quals l'un té més traça que l'altre...
I d'aquests amics n'hi ha molts, depenent de cada persona poden ser molts, força o uns quants, vull dir que habitualment, si et proposes anar al cinema un dia i vols fer-ho acompanyat, pots tenir un ventall bastant ampli de possibilitats.
Però hi ha una altra mena d'amics, d'aquells que tothom diu que se'n tenen tant pocs, un o dos com a màxim, però que poden alguns ser més que això, que són aquells a qui pots explicar qualsevol cosa que et vingui de gust. Aquells amb qui mútuament us proporcioneu un lloc segur, on no hi ha res que no es pugui parlar ni plantejar i amb qui hi ha una entesa que se sent més enllà de la racionalitat: una vibració, una sintonia, una inspiració. No ho sé com definir-ho, però on hi ha una confiança infinita que no s'acaba mai. I aquests tenen el mateix nom: amics, amics de l'ànima, es diu a vegades. Potser si que l'expressió és encertada.
Vosaltres creieu que afegint aquest graó de més... o sigui:
amics de l'ànima, amics a seques, coneguts i saludats, seria suficient per explicar totes les vostres relacions o coneixences? O ja us estava bé abans i no necessiteu distingir entre dues menes d'amics? O encara us en faltaria una altra... potser.
Per aquestes contrades només coneixem amics i coneguts. Però jo signe per la d'amics de l'ànima. És l'espai interior més adient per trobar-se amb les persones més imprescindibles.
ResponEliminasegurament faltaria una definició per a cada persona, perquè cada relació és única
ResponEliminaLa relació amb un mateix, ja que ens hem d'aguantar tots els dies a totes hores. I ja és temps...
ResponEliminaCada persona és un món i cada relació diferent.
ResponEliminaAquestes classificacions ban bé per les generalitzación i els estudis sociologics, però a nivell personal intervenen els sentiments, i ja saps què passa amb els sentiments: mai se sap.
Si en el fons del fons no sé ben bé ni qui sóc jo, com puc saber qui és l'altre?
Uhmmm molt interessant. Hi ha qui diu que hi faria falta una definició per a cada persona perquè cada una és un món i cada relació diferent... però crec que del que es tracta és de generalitzar una mica (en la mesura que sigui possible) no?
ResponEliminaDoncs llavors jo hi posaria una altre categoria entre "coneguts" i "amics"
O sigui, de menor a major grau d'afecte seria:
- Saludats.
- Coneguts.
- ------------
- Amics
- Amics amb molta complicitat (Amics de l'ànima)
La paraula "complicitat" m'encanta... és la que em permet sentir-me segura quan parlo amb algú, saber que hi puc confiar totalment, sense cap mena de dubte.
Quin nom els hi podriem posar a aquests que són una mica més que coneguts... amb els quals vas a fer un cafè i a xerrar una mica, però que no aniries a sopar a casa perquè tampoc no hi ha tanta confiança? ... els típics companys de classe o de feina amb que et sents a gust però que tampoc no arribes a dir "amics"...
I que, potser, amb el temps o en algun moment, per alguna circumstància, facin el salt a "amic" :-))
M'estàs provocant, oi? Ja saps que m'encanten aquestes temes. La gràcia és que tothom pot tenir la seva pròpia idea o classificació, però si et dic la veritat, i sempre que parlem de coneixences socials i descartem totalment relacions amoroses o sentimentals, aquest cop estic molt d'acord amb tu. M'agrada la classificació que has fet, i de faltar una categoria, per mi totalment innecessària, no la posaria on diu l'Assumpta, sinó entre saludats i coneguts, ja que trobo que el sal és força gran.
ResponEliminaJo a aquesta categoria d'Amics de l'Ànima sempre l'he anomenada 'Pilars'. D'amics se'n tenen uns quants, no tants tampoc, però són gent ferma amb la que pots comptar, però en alguns casos, saps que els falta alguna cosa per arribar al nivell d'alguna gent que també comptem dintre el nostre cercle d'amics, però que són especials. Guanyen en confiança, guanyen en complicitat, i en aquelles coses intangibles que fan que els tinguem més a prop. I efectivament, d'aquests se'n tenen molt pocs, perquè no és fàcil arribar a cert grau d'amistat, i han de ser persones amb les que ens avenim molt.
Al llarg de la vida, els meus Pilars han anat canviant, però des de fa força temps que es mantenen, i és que no em puc queixar de la gent que m'envolta, sóc molt afortunat.
I jo em pregunte, Carme... llavors... els "amics" de la teua història ("Des que érem petits")... en quin graó estarien?
ResponEliminabona reflexió! Jo tinc un amic semblant als amics de la teva història i no sabria quin nom dir-li, potser equilibri (no és exacte però sense ell jo no seria com sóc), perquè amb el de l'ànima comparteixo encara moltes coses més!
ResponEliminaTambé vaig tenir una amiga de l'ànima de petita que ens fa il·lusió de veure'ns i sopar de tant en tant per...recordar el passat! I de gran també en tinc una altra, i és de l'ànima perquè parlem amb un llenguatge diferent, el dels sentiments.
Companys i coneguts molts, i després uns amics per trobar-nos per Cap d'any, calçotades, sopars... amb qui m'agrada conversar i compartir bons moments.
I dir-te que hi ha un mem per tu a Transparència, si el vols, que ets ben lliure d'acceptar!
D'acord, Josep Manel, te la pots quedar, l'expressió, a vegades pot fer falta.
ResponEliminaSí, Jesús, clar que sí, però... a veure, es tracta de que quan dic un "tinc una amiga que..." sàpiguem de què estem parlant. No t'has fixat mai que moltes vegades la gent es repensa i canvia el començament, diu "Tinc una mic... Bé, un amic, ben bé no, és algú que conec"?
Tens raó, Doe, però aquesta no hi ha qui ens en pugui lliurar!
Cada relació és única, d'acord, però hi ha diferents nivells. I mai podem conèixer del tot algú, d'acord també, però podem voler acostar-nos-hi o no, ni tan sols interessar-nos... això és diferent. Hi ha gent que no ens agrada, gent que si, gent que ens interessa profundament.... Possibilitats molt diferents.
Assumpta, doncs potse r tens raó, seria aquell graó que diem companys de classe, companys o excompanys de treball... en llenguatge jove dirien "colegues" ara mateix no se m'acut cap més paraula que companys. La complicitat és una de les millors coses del món. Estic d'acord amb tu Assumpta. Sense complicitat no sé si sabria viure.
Xexu, home! si encara no havia començat a provocar-te! ;)
Estic força d'acord amb tu. Aquests que tu en dius de l'anima jo tinc costum de dir-ne "de tota la vida", perquè per regla general són de fa molts anys. En tinc una de l'escola, una de la primera feina que vaig tenir,... Però certament, n'hi ha que no fa tants anys i que són d'aquests "de debò" que també és una expressió que faig servir força. Però això de l'ànima m'està molt bé també.
ResponEliminaHe agafat tanta embranzida intentant provocar-te que se m'ha disparat el comentari sense voler. Els amics de l'ànima, els pilars, com tu dius, potser si que no són relacions amoroses, però poden ser força sentimentals. A mi no m'agrada anomenar-les relacions socials, poden ser-ho, ho són, però no són només socials, són relacions personals, intimament personals. Potser vaig amanir una mica massa la relació i el dinar del Martí i la Berta, però precisament volia arribar aquí, pot haver-hi molt de sentiment en una relació no amorosa.
ResponEliminaPara mí lo que tú llamas amigos del alma representan el sentido verdadero de la amistad,éste es un concepto devaluado por el uso como el de enamorarse y tantos otros,para mí el amigo es aquel ante el que puedes ser tú mismo con defectos y virtudes sintiéndote tan a gusto como cuando se está bien con uno mismo, es como decir:un amigo es tu otro yo.
ResponEliminaPor suerte para mi tengo un par de personas así y no sólo me permiten ser como soy sin prejuzgarme sino que además me ayudan a rectificar e incluso evitarme errores que cometería si no las consultara.
De amigos de tertulia, de colegueo se pueden conseguir en el momento más inesperado y es una gozada.
A lo largo de la vida los cambios,las situaciones nos hacen perder de vista buenas compañías que,si un día las reencontramos,recuperamos a pesar del tiempo y del espacio transcurrido.
Aunque sea una breve conversación con un desconocido en el autobús la comunicación e intercambio es vital para el ser humano.
Así,en principio,estoy de acuerdo con este baremo del que hablas.
Crec que el Jesús Tibau està encertat dient que cada persona mereixeria una qualificació diferent, però la teva classificació ja em sembla prou bona. De joveneta vaig tenir dues amigues amb qui compartíem sentiments molt intensos i tots els nostres descobriments i les nostres opinions sobre el món. Després la vida ens va separar i vam perdre el contacte... no seria una amistat tan profunda com jo pensava, suposo... també tinc amics totalment generosos i amb qui ens estimem de debò però que viuen lluny i tenen els seus propis problemes, de manera que no tenim una relació de contacte freqüent. Potser és que la vida que alguns portem ens allunya de coses tan maques com cultivar amistats que valen la pena.
ResponEliminabon tema sí. També hi ha una típica expressió per definir els amics amb qui hi ha més estimació, o confiança, o complicitat o el que sigui, que és dir "els millors amics", tot i que l'expressió no m'acaba de convèncer, pq és difícil etiquetar els amics, i en aquest cas, classificar-ne uns quants com de "pitjors, o no tant" amics.
ResponEliminaLo d'amics de l'ànima, potser és més bonic.
No sé si es pot dir en català. AMICI PER LA PELLE!
ResponEliminaés l'amic pel que faries o donaries tot sense tenir res en canvi (cosa reciproca) i que et compren també si tu no parles, que està a la teva pell i que et coneix millor que tu mateix.
Jo crec que aquestes tres categories només fan curt. Jo també parlo de "més que amics", companys, veïns... no sé seria una llista prou més llarga.
ResponEliminaJo estic dacord amb en Jesús M. Tibau... Però de totes maneres, a trets generals, jo diria que tenim:
ResponElimina- Saludats: Hola i adéu i comentaris ocasionals (a l'ascensor, als passadissos de l'Universitat)
- Coneguts: Hi tens alguna que altra conversa distesa, sense entrar en gaire profunditat (en alguna ocasió potser si), pero no hi recorres quan tens un problema.
- Amics: Quedes per sortir i anar al cinema, i parles de coses importants per a tu, i dels teus problemes, sense pudor. Molta més confiança que amb un conegut.
- Amics... superiors?: Potser, com tu dius, amics de l'ànima. La confiança és màxima, hi són quan fan falta i quan no fan falta, saben quan sobren i quan s'han de fer pesats, amb un cop d'ull et clixen les emocions i els silencis són amens... D'aquests són dels que se'n tenen pocs.
Noves Flors, porto malament l'ordre dels comentaris. Espero que arribis més avall per trobar la resposta. És que o no em quedaven o bé se'm disparaven abans d'hora i m'he fe t una mica d'embolic. En el meu conte de Des que érem petits, volia fer un retrat del que jo considero amics de l'ànima.
ResponEliminaCèlia, m'agrada la teva definició, amb els amics/gues de l'ànima parles el llenguatge dels sentiments. Estic d'acord amb això. Molt d'acord! I m'alegro que tinguis un amic com en Martí.
Rita, la teva manera de dir-ho, jo també la utilitzo a cvegades, amics de debó, amics de sempre no tant, perquè com tu dius alguns no són de sempre però és com si ho fossin.
Tere, la mejor notícia que me puede dar una persona és decirme que tiene un par de amigos del alma. És lo mejor que le puede passar a uno.
Laura, si que tens raó, a vegade s la vida ens juga males passades separant-nos de la gent que estimem i en la distància és més difícil.
Bruixoleta, si que es diu, la meva millor amiga, el meu millor amic, però tens raó... sembla q ue els altres siguin pitjors.
Lliri blanc, no jo no conec una expressió equivalent a aquesta en català, però en canvi la teva definició m'encanta. Ho sap toit de tu encara que no parlis. Quin goig! A mi sempre m'ha fet sentir feliç que m'endevinin.
Víctor, més que amics, no sé si és com amics de l'ànima o potser més que amics de l'ànima... ja veig que encara m'he quedat curta.
Neo poeta, finalment la teva llista no es tant diferent de la meva, oi? I jo també e stic d'acord que cada relació és única, però unes són més úniques que les altres.
Em prenc un respir de la feina i et vinc a llegir...
ResponEliminaI (sóc raret i friki, ho sé) m'ha vingut al cap una sèrie de dibuixos que feien fa uns anys a TV3: "A quatre grapres (Rugrats)"...
Allà havien dos nens de bolquers que sempre es deien l'un a l'altre: "Ets el meu més millor amic de l'ànima"
I era una expressió que algun cop he fet servir amb Amistats especials...
Jo, potser, entre Coneguts i Amics, afegiria Companys?
És aquell a qui li dones un grau de confiança més que a un conegut, però sense arribar a amic.
Buf! Em torno a veure si remato el "brown" que tinc entre mans...
Petonets dolços, nina
:¬)*******
Barbollaire també aposta per aquesta categoria que, a l'igual que Carme, anomena "Companys" :-)
ResponEliminaI és que per mi hi havia molta "distància" entre "coneguts" i "amics" :-))
És tardíssim, però és que aquest article l'he trobat molt interessant i anava passant jeje :-)
Barbollaire, Recordo la sèrie i els personatges aquests, no recordava la frase, veus?
ResponEliminaSí, el terme companys està bé.
Remata, remata, però no prenguis mal. Bona nit. Petonets.
Assumpta, va queda adjudicat el teu nou graó: companys. I ara amb el vostre permís, ja me'n vaig a dormir. Bona nit, maca.
Existeixen dos tipus d'amics com tu dius , pero també es cett que cada amic es un mon.
ResponEliminaCarme... lamento comunicarte que, si vols i et ve bé, tens una mica de feina al meu blog (ho sento!!)
ResponEliminaHi afegiria els amics de l'ànima, que com dius bé, són pocs, però connecten directament amb la nostra ànima, són una mica nosaltres.
ResponEliminaHola a tothom ,vaig sentir unes paraules ja fa un temps que deien: A vegades les paraules d'un amic son com caricies que curan les ferides .
ResponEliminaÉs cert que cada persona és un mon ,i cada relació diferent.
Jo m'apunto a la versió amic/ga de l'anima o ànima bessona, que és allò dels pocs comptats a qui expliques o a qui no cal explicar res, que ja hi ha una altra via marcada al cor...
ResponEliminaUn molt bon tema, Carme!
ResponEliminaM'ha agradat molt el plantejament teu i totes les opinions :-))
Striper, d'acord, d'acord!
ResponEliminaAssumpta, ja la vaig veure la feina, però me n'anava de cap de setmana! Gràcies per totes les visites, ja ho saps com si fossis a casa teva. Un petonet. Ara vaig per al feina!
Núria, Núria (fènix) i Zel, m'alegro que aposteu també pels amics de l'anima, que guareixen ferides amb les paraules, amb els silencis, amb les mirades i fins i tot amb el pensament si són lluny...
Jo crec que ja hi són tots... i sí, n'hi ha que es poden comptar amb els dits de la mà...
ResponElimina