diumenge, 12 d’octubre de 2008

Des que érem petits - El nens de la meva escola.

http://www.cinempatia.com/cine/uploads/images/quierem-3.jpg


Durant el breu període de dos cursos, vaig anar a una escola mixta, amb nens i nenes.
Crec que em convenia i que va ser una llàstima que no durés més.
Un dia a l’hora del pati, un grup de nens i nenes de la meva classe, de 8 o 9 anys, parlaven de fer-se petons als llavis. En parlaven com si fos una cosa molt important, en dos sentits: una cosa desitjada, molt emocionant i a la vegada una cosa força perillosa o prohibida.

Jo escoltava i no em podia creure que un simple petó fos ni una cosa ni l’altra. No entenia en absolut de què anava tot allò i seguint el meu costum escoltava, sense dir res.
Al cap d’una estona, quan tothom ja havia donat la seva opinió, em van preguntar:
-Tu t’atreviries a fer un petó als llavis d’un nen?
-Sí. – vaig dir avergonyida, però convençuda – Fer un petó no és res de dolent.
Van trobar un nen potser tan innocent com jo, (o no! Com podria saber-ho?) que també s’hi va atrevir. L’Arnau se’m va acostar, ens vam mirar una mica desconcertats i ens vam fer un petó ràpid i lleuger allà davant de tothom.


La reacció no es va fer esperar:
-Apa! Que fort! S’han fet un petó!
Ens miraven i parlaven de nosaltres com si haguéssim comés algun crim monstruós, incomprensible i desconegut fins aleshores.
Si abans estàvem desconcertats, després ja estàvem avergonyits, gairebé espantats. Tot i això l’Arnau em va dir, marxant del grup, tot enrabiat:
-No els facis ni cas, tots plegats no són res més que uns quants trossos d’ase.
Jo no entenia ben bé què em passava. No estava enfadada amb ells, ni amb ningú. Estava una mica trista, sense acabar de donar massa importància a la història del petó. Em sentia com si ells i jo parléssim llengües diferents, com si el món sencer i jo parléssim lengües diferents, i no hi hagués manera d’entendre’ns.


Quan vaig arribar a casa, a fora, al carrer, vaig trobar-te, Martí, que també arribaves.
Vam seure en un pedrís de davant de casa i de seguida em vas demanar què em passava.
T’ho vaig explicar, és clar! Quan estàs trist, el millor que pots fer és explicar-ho tot a un amic.
Tu vas dir, molt suaument:
-No t’amoinis, no estiguis trista. Estic segur que no has fet res de dolent. Com podria ser dolenta una cosa tan bonica com un petó?
Després vas passar-me el braç per l’espatlla, i tu mateix me’n vas fer un, de petó, només que aquest va ser a la galta.
Aquesta va ser la primera vegada que et vaig esbullar els cabells, mentre et tornava el petó (a la galta també). Era una manera de dir-te que tu i jo si que parlàvem el mateix idioma i d’agraïr-te que fossis allà i que m’entenguessis. Tenia nou anys, però ja tenia temps de sobres d’haver comprovat que amb tu sempre s’hi estava bé. No sé si et va agradar gaire que et despentinés, però ho vas acceptar amb bon humor.

http://www.posterspoint.com/laminas/nima/p/PL126.jpg

22 comentaris:

  1. Què ben explicat!! De veritat que has aconseguit transmetre cadascuna de les sensacions de tots!! :-)

    ResponElimina
  2. Jo vaig anar als claterians i nomes erem nois.

    ResponElimina
  3. El Martí la comprèn molt bé, realment són ànimes bessones i pures...

    ResponElimina
  4. Noves Flors, deu ser l'únic que tenim per evitar malsentesos.

    Assumpta, gràcies, maca.

    Striper, jo vaig anar a 5 escoles diferents, per qüestions de canvi de domicili. vaig aprendre que els canvis no tenen perquè ser dolents.

    Cèlia, si que es comprenen, sí.

    ResponElimina
  5. Ostres!! Que boniquet i que tendre!!

    No recorde ara, però mai m'ha semblat dolent un petó als llavis, supose que seria per l'instint reaccionari de fer la contra al que deien les monges del col·legi on anava.
    Un petó guapa.

    ResponElimina
  6. Mira, crec que ja he fet prou el passarell. Porto llegida tota aquesta sèrie de posts, però em sembla que m'he perdut alguna cosa, perquè no ho entenc. M'agraden molt, la veritat, el d'avui és una història preciosa, que em pensava que relatava la història d'un primer petó, però ja no sé si estàs parlant de coses reals o inventades. M'ho podies aclarir? És que de veritat, em sembla que m'he despistat i no sé on, i m'agraden molt aquests escrits però em fa vergonya no saber de què va. Ostres, que ridícul em sento ara mateix...

    ResponElimina
  7. I pensar que hi ha molts països on fer petons encara està satanitzat... però en canvi les agressions no tenen cap càstig... un món de bojos.

    Un petó!

    ResponElimina
  8. Jesús, els anys són tendres, ja ho veus.

    Albanta, i això que aquesta escola no era de monges! Que també hi vaig anar. Crec que no van a conseguir contaminar-me amb les seves coses.

    Gracias, Tere.

    Xexu, no t'has perdut res, potse r sóc jo que m'explico malament i la història o s'entén. No és una història real, ni del tot inventada, sinó tot el contrari, records reals manipulats. Tots el sentiments són viscuts, però potser no d'aquesta manera i tant successivament.

    ResponElimina
  9. Carmé,jo llegeigo aquests relats i m'agradan molt,peró com veus en algun comentari ,sempre els transporto cap al present .
    Suposo que és perque necessito viure el present.
    Els petons ,les abraçades ,per mi son una font d'energia positiva.
    Abraçar a un infant,a un amic,a un anciá.A vegades demanar "puc fer-li un petó ó una abraçada ?"és tenir per resposta un sonriure ó
    una llagrima d'agraiment.
    Grácies per compartir,per transmetra sensacions i sentiments.

    ResponElimina
  10. un bon llenguatge el dels petons. I mira, a banda de si els altres ho entenien o no, la nena i l'Arnau, es van entendre. I amb el Martí, tb. Mentre entenguin els petons qui se'ls fa, la resta, és igual.
    Bonic relat. si torno a tenir diumenges plujosos i tristos, puc anar a donar una volta sota la pluja, o recordar aquest escrit. Que em fa sentir bé :-)

    ResponElimina
  11. Em pregunto si els nens encar pujen amb sentiments de culpabilitat (sinó aquests, uns altres).

    ResponElimina
  12. Bonic relat. Éra molt més vella que tu quan se'm besava per primera vegada, lol:-)

    ResponElimina
  13. Salva, ja tens raó, és un món de bojos!

    Núria, suposo que ja t'adone s que aquesta és la millor manera de compartir. Portar els pensaments, els sentiments, les experiències que eet venen al cap i mposar-los també sobr e la taula. D'això en surto enriquida.

    Bruixoleta si sempre tinguéssim un amic com en Martí aniria molt bé per als diumenges tristos. Si no existís l'hauríem d'inventar. Si l'inventessim potser existiria... ai que m'embolico...

    David, hi ha de tot, ara i abans. Jo no era de els que arrossegava massa culpabilitats malgrat les meves històries i ara pels nens que jo conec... també n'hi ha.

    Merike, aquest no era un petó ben bé de debò...

    ResponElimina
  14. "No és real ni inventat, sinó tot el contrari"
    Molt bo!
    La veritat és que la història és molt dolça i molt tendra i molt maca i m'ha agradat molt i m'ha deixat molt commogut.
    Es com si de cop i volta t'hagués vist fent el teu primer petó. Quin compromís! Jo no he sigut!

    ResponElimina
  15. En realitat no he considerat mai que aquest fos el primer petó. Aquest petó, de 9 anys va ser un petó "ideològic" havia de demostrar que jo creia que no era res de dolent. Però no hi havia cap contingut afectiu, em sembla.

    No em fa pas res que m'hagis vist fent aquest primer petó. Ja veus que sou molts els que el vau veure. Ara si no haguessis pensat res de dolent de mi... com feien els altres, hagués estat bé que hi haguesis estat.

    ResponElimina
  16. No entenc res, com és normal:-)

    ResponElimina
  17. No entenc res, com és normal:-)

    ResponElimina
  18. I tant que si que entens moltes coses Merike!

    Muuua!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari