Des que érem petits - El nens de la meva escola.

http://www.cinempatia.com/cine/uploads/images/quierem-3.jpg

Durant el breu període de dos cursos, vaig anar a una escola mixta, amb nens i nenes.
Crec que em convenia i que va ser una llàstima que no durés més.
Un dia a l’hora del pati, un grup de nens i nenes de la meva classe, de 8 o 9 anys, parlaven de fer-se petons als llavis. En parlaven com si fos una cosa molt important, en dos sentits: una cosa desitjada, molt emocionant i a la vegada una cosa força perillosa o prohibida.

Jo escoltava i no em podia creure que un simple petó fos ni una cosa ni l’altra. No entenia en absolut de què anava tot allò i seguint el meu costum escoltava, sense dir res.
Al cap d’una estona, quan tothom ja havia donat la seva opinió, em van preguntar:
-Tu t’atreviries a fer un petó als llavis d’un nen?
-Sí. – vaig dir avergonyida, però convençuda – Fer un petó no és res de dolent.
Van trobar un nen potser tan innocent com jo, (o no! Com podria saber-ho?) que també s’hi va atrevir. L’Arnau se’m va acostar, ens vam mirar una mica desconcertats i ens vam fer un petó ràpid i lleuger allà davant de tothom.

La reacció no es va fer esperar:
-Apa! Que fort! S’han fet un petó!
Ens miraven i parlaven de nosaltres com si haguéssim comés algun crim monstruós, incomprensible i desconegut fins aleshores.
Si abans estàvem desconcertats, després ja estàvem avergonyits, gairebé espantats. Tot i això l’Arnau em va dir, marxant del grup, tot enrabiat:
-No els facis ni cas, tots plegats no són res més que uns quants trossos d’ase.
Jo no entenia ben bé què em passava. No estava enfadada amb ells, ni amb ningú. Estava una mica trista, sense acabar de donar massa importància a la història del petó. Em sentia com si ells i jo parléssim llengües diferents, com si el món sencer i jo parléssim lengües diferents, i no hi hagués manera d’entendre’ns.

Quan vaig arribar a casa, a fora, al carrer, vaig trobar-te, Martí, que també arribaves.
Vam seure en un pedrís de davant de casa i de seguida em vas demanar què em passava.
T’ho vaig explicar, és clar! Quan estàs trist, el millor que pots fer és explicar-ho tot a un amic.
Tu vas dir, molt suaument:
-No t’amoinis, no estiguis trista. Estic segur que no has fet res de dolent. Com podria ser dolenta una cosa tan bonica com un petó?
Després vas passar-me el braç per l’espatlla, i tu mateix me’n vas fer un, de petó, només que aquest va ser a la galta.
Aquesta va ser la primera vegada que et vaig esbullar els cabells, mentre et tornava el petó (a la galta també). Era una manera de dir-te que tu i jo si que parlàvem el mateix idioma i d’agraïr-te que fossis allà i que m’entenguessis. Tenia nou anys, però ja tenia temps de sobres d’haver comprovat que amb tu sempre s’hi estava bé. No sé si et va agradar gaire que et despentinés, però ho vas acceptar amb bon humor.

http://www.posterspoint.com/laminas/nima/p/PL126.jpg