Des que érem petits - Marges

I va arribar un dia que vam marxar de la ciutat. Vaig començar una nova vida, lluny, en un poble ni molt petit ni molt gran, a les muntanyes.
Allà vaig conèixer més de prop els nens.
Els trobava massa esvalotats. M’espantaven una mica. Sempre creia que el millor que tenien per oferir era algun cop de pilota.
Però hi havia excepcions: el meu germà i en Martí, que l’un més gran i l’altre més petit eren assenyats, tranquils i reposats.


Jo també n’era, podia estar jugant a casa, sola o amb les meves germanes, o llegint contes, hores i hores i passar-m’ho de meravella.
Però també podia amb les amigues, sortir i capbussar-me esbojarradament en el paisatge, banyar-me de muntanya.
Un dels jocs que vam inventar i va durar com a mínim tot un curs, era saltar marges. Els marges fets antigament per a cultivar un terreny tan pendent, ja no servien i hi havia crescut molta vegetació.
El nostre joc consistia en saltar o baixar els marges malgrat els arbustos, els esbarzers, i els arbres. Aquests darrers més aviat ens ajudaven, ja que amb la seva consistència ens hi podíem agafar.


Tu, a vegades, també venies, amb algun amic, podíem passar-hi tota una tarda de dissabte. I tot i la nostra prudència per a no fer-nos mal, en sortíem gairebé sempre ben esgarrinxats.
Si tu saltaves, jo saltava. A l’inrevés alguna vegada fallava, però habitualment, si jo saltava, tu saltaves. O sigui que teníem el criteri implícit de seguir el més atrevit a cada moment.
Quan no ho vèiem clar, ens miràvem i aleshores ja podien dir els altres el que volguessin, que no ens ficàvem mai en un forat massa profund, ni saltàvem cap alçada que passés de les nostres possibilitats.
Ens sentíem segurs l’un amb l’altre.