No crec que sigui exagerat dir que va ser en aquells temps, a partir del 13 anys, amb aquells amics, en aquell ambient, a la muntanya i en les excursions que fèiem, que jo vaig aprendre a mirar enfora de tant en tant i a deixar-me emocionar i seduir per la natura. Ella era allà, sempre i sense pressions de cap mena i sense presses m’anava entrant endins, endins. I tu m’hi ajudaves. Em parlaves de la sensació incomparable d’arribar al cim, dels rierols de muntanya amb la seva aigua clara i freda, de les fonts, dels arbres sacsejats pel vent.
Jo no sé ben bé si hagués estat capaç de sentir les mateixes coses sense les teves referències. Jo arribava al cim i tu, encara que fossis absent, em feies companyia amb les teves paraules. Sentia allò que m’havies explicat, com si fos un descobriment que jo hagués fet per mi mateixa.
Respirava a fons, dalt del cim i em sentia la persona més important del món, no pas per haver-hi arribat, sinó per ser capaç de sentir-me d’aquella manera, com tu m’explicaves que et senties.
Ja veig que la fal·lera de les excursions et ve de lluny, i se t'ha arrelat molt fort. Si avui et segueixes sentint com expliques, és tot un èxit, i una sort poder-ho gaudir tant.
ResponEliminaEscrius amb una meravellosa senzillesa que fa que el que expliques arribi directament al cor. No és gens fàcil escriure així!!
ResponEliminaM'agrada!!
Carme, m'hs fet recordar, amb aquest escrit, quan jo tenia poc més de dotze anys i "enredàvem" germans més grans o amcs mes grans perquè ens acompanyessin d'excursió, perquè sols no ens deixaven anar. Però preparàvem nosaltres les excursions!
ResponEliminaJo recordo que a l'escola tots els dimecres a la tarda feiem una petita excursio, i un cop al mes una de tot el dia.
ResponEliminaXexu, doncs sí, des dels 13 anys, que mai no he deixat del tot d'anar d'excursió. I acostumo a sentir-me exhultant, sobretot si és una excursió compartid a amb els amics de tota la vida, des dels 134 anys.
ResponEliminaAssumpta i jo feliç que t'agradi i que vagis tornant.
Víctor, un altre excursionista! Mira doncs em portes un any d'avantatge. Jo tot i que amb els pares hi anàvem algun cop, fins als 13 no vaig començar.
Striper, quin xollo d'escola! A la meva no hi anàvem mai!
La mare natura. Quina maravella.
ResponEliminaSempre hi ha algú que ens ajuda a fer camí,a entusiasmar-mos per les coses i fer-nos creure que amb una mica d'esforç tot es pot aconseguir. Jo també feia moltes excursions quan era petita, ara ja no tantes :S
ResponEliminaBesets!
La natura és la similitud amb la vida, amb el dia a dia i les excursions serveixen per anar omplint-nos la motxilla dels valors que més tard ens acompanyaran...Jo també en sóc una apassionada de la muntanya i de l'aire lliure! ;)
ResponEliminaQuan un s'enamora de la Natura no deixa d'estimar-la mai.
ResponElimina(Gràcies per participar en la proposta del meu blog. Uns poemes fantàstics, com sempre.)
És que a vegades, les coses meravelloses ho són encara més quan les descobrim al costat d'algú que ens les sap fer veure i valorar. La natura en ella mateixa ja impressiona, però descobrir-la com tu descrius li un valor afegit molt gran.
ResponEliminaJoan, des d'alehores i ja fa una pila d'anys mai no ha deixat de meravellar-me. Més aviat cad a vegada més.
ResponEliminaCaterina, crec que sóc una persona afortunada que he trobat molta, molta, molt a més gent que m'ha ajudat a fer camí que no pas gent que m'hi hagi destorbat.
Joana, és una de les millors coses de la vida.
Noves Flors, quan acabi la meva història els penjaré aquí també, amb l'enllaç del post de la teva proposta.
Laura, hi va haver un moment que no podia separar la muntanya del fet d'anar-hi en grup, amb els amics. Tot era un pack. Ara també m'he acostumat a anar-hi en altres circumstàncies. I també m'agrada.