A la ciutat, tot canviava i el món se’m feia ordenat i petit.
I m’agradava eixamplar el meu espai sortint a menjar el pa amb xocolata del berenar al balcó.
Tu també sorties al balcó del costat, i em parlaves, entre barrots, perquè érem petits, i no arribàvem més amunt, sempre de moltes coses: de l’escola, dels teus jocs, dels esports que t’agradaven, dels teus somnis…
Jo callava sovint, escoltava les teves històries que em transportaven a llocs desconeguts per a mi.
I m’agradava eixamplar el meu espai sortint a menjar el pa amb xocolata del berenar al balcó.
Tu també sorties al balcó del costat, i em parlaves, entre barrots, perquè érem petits, i no arribàvem més amunt, sempre de moltes coses: de l’escola, dels teus jocs, dels esports que t’agradaven, dels teus somnis…
Jo callava sovint, escoltava les teves històries que em transportaven a llocs desconeguts per a mi.
A un món de nois que només podia veure per petits forats.
pa mab xocolata i somnis
ResponEliminaCarme, com sempre els teus escrits tenen alguna cosa d'especials, de màgics...
ResponEliminaArriben ben endins i et desperten records i colors i sons...
Sé que hauria de dir alguna cosa, però davant de tanta bellesa em quedo sense paraules...
Però passo tots els dies, sec a les llambordes i em quedo fruint de la bellesa de ca teva, la màquina de batre i l'hort i, ara, de la balconada...
Moltes gràcies, nina
Una bosseta de petonets dolços
:¬)***************
Jo recordo un pati amb un hort.
ResponEliminaRecords tendres i bonics que fan venir un somriure dolç.
ResponEliminaBon capde i petons!
M'agrada l'aire de pau que respiren els teus records. Gràcies!
ResponEliminaEl record del pa amb xocolata !! algun dia faig un "pecat" ,encara gaudeixo d'una llesca de pa de pages amb una presa de xocolata negra.
ResponEliminaEl mon dels nois ,que allunyat quedava ,la nostra relació era "a cops de rocs".
De cop un bon dia varem adonar-nos que erem amics ,amb somnis molt iguals que ens feien caminar de costat .Bonics records ,bons amics.
com cada dia Carme,gracies per compartir.
Uau... m'ha encantat, de veritat :) Jo també era fan del pa amb xocolata
ResponEliminaJesús, cap d'aquestes coses m'ha deixat mai d'acompanyar, ni el pa, ni la xocolata ni els somnis.
ResponEliminaBarbollaire, au va no exageris! quer jo faig el que puc amb les paraules, però no estic gens segura de mereixer això que dius. Em quedo la bosseta, per això.
Striper, records bonics, també.
Bon cap de setmana Rita, amb somriures dolços inclosos.
David, intento bellugar-los com tu bellugues l'aigua per a sentir-ne el so. Els bellugo i els escolto també i els reinvento de passada.
Núria, jo recordo perfectament quan em vaig adonar d'això, que a part dels cops de pilota o de rocs, tenien coses interessants i somnis.
Eres? Neopoeta, jo encara en sóc!
Deliciós el record d'infantesa, com deliciós era el pa amb xocolata... el detall dels barrots perquè son petits i aquests dibuixos plens de colors que sempre poses i m'agraden!! :-))
ResponEliminaPetons!!
Carme com sempre clara i precisa. Fa uns dies que els teus escrits em transporten a un passat proper...
ResponEliminaEl balcó era tot un món. Des del balcó veiem la vida, la que anava a peu, la que anava en cotxe i la que en duia l'aire.
Salut.
onatge
Els barrots del balcó... les plantes del balcó, el pa amb xocolata... ui! m'havia quedat fixada en els records...!
ResponEliminaAssumptqa, gràcies per passar per aquí i per les teves paraules.
ResponEliminaOnatge, ja tens raó, des del balcó vèiem tantes coses! per a mi és un passat molt molt llunyà, vaig viure poquets anys darrrera aquest balcó. però sempre és bonic, per a mi, compartir sensacions, properes o llunyanes.
Cèlia, doncs viatja una mica amb els records... una estonetas està bé, sense passar-se.
I no pot ser que tothom tingui un balcó present a la seva infantesa? Seria bonic conèixer la història de cadascú amb el seu balcó. Petons.
ResponElimina¡Uau,el pan con chocolate! esa era la ilusión de cada tarde al salir a las cinco de la escuela,las madres sentadas a las puertas de las casas cosiendo,si hacia buen tiempo,se levantaban a por nuestra merienda y,una vez terminada,a hacer los deberes de muy de niña en pizarra,y más mayorcita en un cuaderno.
ResponEliminaLaura, mira a veure si llancce s la proposta: Tu i el teu balcó!
ResponEliminaTere, era la merienda de nuestros tiempos. Y nunca me cansé de ella.