... del cel setè que has engendrat dins del teu cap.
Sisa
Si només fos el setè, que han engendrat dins del seu cap, potser encara podríem entendre-ho. Però, no! A partir d'un bon dia van decidir començar a inventar cels, a imaginar cels, a emmirallar-se en cels irreals, a buscar els que ningú sabia on eren i a copiar-los de tots els altres que els havien engendrat. I quan van arribar al setè cel... quan semblava que havien arribat a l'objectiu tant desitjat per tota la humanitat, van continuar lliscant amunt, amunt, sense poder-se aturar i van descobrir que en realitat, i en contra d'allò que tothom creu... els cels no són set. Diu que els cels són molts més i per més que els ho he preguntat... no saben dir-me quants, de fet... em diuen que es van descomptar.
M'encanta, m'encanta... dolç vers per dormir, per pensar, per reflexionar...Gràcies Carme.
ResponEliminaA mi també!! ;-))
ResponEliminaI el dibuix és magnífic, amb la gradació dels colors i la lluna tan rodona!! :-)))
M'imagino que hi deu haver tants cels com persones que els inventen...sempre hi haurà més i més cels inventats o imaginats o engendrats dins el cap...i magnific el dibuix!
ResponEliminaDoncs que dormis bé, Cesc. Gràcies a tu, per venir.
ResponEliminaAssumpta, m'alegro que t'agradi. Sempre m'animes! Gràcies!
Elvira ens hem creuat... Ho expliques molt bé... o sigui que ja sabem què hem de fer... inventar-ne nosaltres mateixos...
ResponEliminatú si que ets un cel, si permets que t'ho digui!
ResponEliminam'encanta el dibuix, d'aquí a poquet serà lluna plena i segurament hi veurem aquests colors...
I és cert, continuarem inventant-ne i gaudint dels que tenim!
Un bon lloc on començar el dia!!
ResponEliminael setè cel, l'estàvem esperant, era dins del nostre cap!
ResponEliminaHola Carme, tu també ets un cel.
ResponEliminaEl setè cel és el que més m'agrada, potser perquè és inventat, perquè té la màgia del 7, per les set vides d'un gat, potser perquè pots posar i treure tot el que agrada i no agrada.
Dius que "es van descomptar", s'han i ens hem descomptat en tantes coses que ja no vindrà d'una...
El que no m'agrada són els funcionaris del cel, ni els venedors de parcel·les al cel...
Però el setè cel quin plaer, si no existís l'hauríem d'inventar...
De tota manera el millor cel és el que hem inventat dins de cadascú de nosaltres, en coneixem els núvols, la pluja, el sol, la lluna, el silenci i el seu eco, les paraules que voleien com estels, és el cel on hi ha el pont per arribar a l'altra riba, on hi ha les flors que ens regalen els seus pètals, aigua per la set i la set d'anar a la font..., on som música de la seva música, on hi ha l'enclusa i la fornal que és on forgem la nosatra vida i donem tremp al nostre viure, on compartim tot el que tenim que és el que som..., un cel on no hi ha camins ni horitzons, nosaltres som el camí..., hi vivim i morim, però compartim i ens estimem per camins de vida humits de passió...
No, no, només m'he pres un cafè, això sí, curt però amb cos...
Visca el setè cel.
onatge
Fanal blau, n'inventarem tants com calgui i com en tinguem ganes.
ResponEliminaStriper, el setè cel és un bon lloc per començar i també per acabar... :)
Estrip... hi continuarà sent...
onatge, gràcies, doncs cadascú cap al seu cel particular... sense cap dubte és el millor, per a cadascú, és clar!
Hi deu haver tants cels com somnis i il·lusions hi pugui haver en aquest món. És a dir, infinits :)
ResponEliminaÉs un cel meravellós, té la virtut de ser el set cel, no el cel estripat... Ja se'n ha cuidat l'amiga de tots de fer-hi el que s'ha de fer per encantar-nos i fer-nos sentir el sèptim cel tant en el dibuix com en l'escrit. Quina voluntat de treball té aquesta persona...Admira. Anton
ResponEliminaQuè bonic! Cada dia ens sorpens amb aquests dibuixos tan i tan fantàstics.
ResponEliminaJa ha arribat el setè! El meu, com el de cadascú, suposo, és el meu refugi, el meu paradís, el meu dia a dia i la meva essència, també el meu geni, perquè és imperfecte, però tan humà...
ResponEliminaReals, inventats, dibuixats, somniats... tan se val. Cels de llibertat, són els que haurien de poder tenir cadascun dels éssers d'aquest planeta.
ResponEliminaUn preciós dibuix que em fa sentir en el setè cel!
Bona nit!
;)
Després d'onatge ja no cal dir res:)
ResponEliminaFas unes col·leccions delicioses: dibuixos, fotos, paraules, esperança...
Infinits, Caterina... així clar que es descomptaven...
ResponEliminaAnton, gràcies, moltes gràcies.
kweilan,gràcies per la teva constància!
Cèlia, realment cadascú s'ha de buscar el seu o els seus. Si ens descomptem millor.
assumpta, doncs benvinguda al setà cel.
Noves Flors, gràcies... realment onatge ho explica molt bé.
Hay cielos infinitos como infinita nuestra imaginación..la preserverancia y constancia de seguir viéndolos desde otro matiz es lo que cuenta.
ResponEliminame encanta ese color lila.
besos, Carme.
Ja hem arribat al setè cel (i més amunt) amb els teus dibuixos!
ResponEliminaPreciós el teu setè cel, Carme. He estat uns dies enfeinat i vaig endarrerit. Ja he vist que has penjat enèsims cels, més amunt. El que tens avui de foto de capçalera és també molt bonic.
ResponEliminaI sí, hi ha tants cels imaginats, no només com persones hi som, si no també segons el dia, l'estat d'ànim o el que ens estigui esdevenint, engendrem un o altre cel dins nostre.
Una forta abraçada.