D'una foto de Jordi Casanoves, el de les Cròniques
Duc els meus passos
sense anar enlloc.
Remors de pedres velles
colors que criden.
Perdent-me pels camins
em trobo sense voler-ho.
Si aquest moment és cert...
jo també potser sóc de veritat.
De vegades és un sentiment íntim i inexplicable, fer passos que saps que no et duran enlloc però amb la necessitat de perdre-s'hi! Però la veritat només la sap un mateix, bé i de vegades...
ResponEliminaTrobo que el poema s'escau a la perfecció a en Jordi, que aquestes paraules li van com anell al dit per les voltes que ens fa donar amb la seva prosa tan particular, i que atrapa de mala manera.
ResponEliminaHi han moments en que ens alregra sentir-nos --
ResponEliminaCerteses i incerteses, pèrdues i troballes....el balancí de la vida
ResponEliminaGràcies Carme!
ResponEliminaI tant que ets de veritat!! :-))
ResponEliminaEm fa molta gràcia quan entro al teu blog i reconec la foto a l'instant :-)
En aquest cas, com addicta que sóc al Blog d'en Jordi, l'he vist de seguida :-))
de vegades és necessari perdre's. molt xulo!
ResponEliminagràcies per posar els meus cargols com foto de capçalera...
ResponEliminaés un orgull i un honor, nina
petonets dolços
:¬)***
M'ha agradat com ho ha explicat l'Elvira...el balancí de la vida...
ResponEliminaSer de veritat és sentir i no dubto de que es sent en el teu bloc.
ResponEliminaCèlia, a vegades deixant-te portar trobes coses que no esperaves...
ResponEliminaXexu, m'alegro que t'agradi, això sí que és un repte!
Striper, sempre ens hauria d'alegrar sentir-nos...
Elvira, que bonic: el balancí de la vida!
Jordi, gràcies a tu!
Assumpta... és que tu ets una experta a Blogville... domines la situació.
Khalina, tens raó, gràcies.
Barbollaire, els vaig trobar tant bufons, podria fer un dia diàleg entre cargols:
- Anem?
Gràcies a tu, per deixar-me'ls
Fanal blau, a mi també m'ha agradat molt.
Cesc, d'acord... sentir... una abraçada.