Li semblava divertit mirar les fotografies dels àlbums antics i veure els avis i rebesavis. I anar-se retrobant en les característiques de l'un o de l'altre. Estava orgullós de la seva família! I semblava ser que tot venia precisament d'aquest hàbit de fumar. A la majoria de les persones el tabac les perjudicava molt, acabaven morint i tot. Però a la seva família, això havia estat diferent, devien tenir una resistència totalment fora de normes. Tot va començar fa 4 generacions. Expliquen que el seu rebesavi, un bon dia, va passar-se la mà pel nas i el nas se li va girar 90 graus. Es va espantar, però al mateix temps es va adonar que no passava res, ni s'ofegava ni li feia mal. El besavi va avançar una mica, podia moure el nas a voluntat i també mirar-se el clatell. L'agafava i se'l posava davant del ulls. I tothom es pixava de riure.
El seu avi a més a més es canviava els ulls de lloc i semblava pràctic poder mirar fora del abast normal de les persones i el seu pare va aprendre canviar-se les orelles ara aquí ara allà, a vegades se'n deixava alguna en un lloc ben distant d'ell i podia sentir tot el que allà passava.
Ell, però va tenir mala sort. Va començar a desmuntar-se els braços, i potser no va ser prou curós ni endreçat. Un bon dia se'ls va descuidar no sap a on i ja no va poder-se'ls tornar a muntar mai més. I tal com estava en aquell moment... així va quedar per sempre.
Ostres, pobre!! Hauria de posar un anunci al diari per preguntar si algú ha trobat els seus braços!!
ResponEliminaMolt maco, Carme! M'agrada aquest to tan natural del relat!
Pitonets!
Pobre home!! Un toc surrealista en un relat ple d'encant.
ResponEliminaOstres!!! M'ha agradat moltíssim!! És absolutament diferent, molt original!! :-))
ResponEliminaBé, malgrat tot, espero que es trobi bé... que està una mica "raru" però que no li faci mal, eh? :-))
Tens una capissola que hi cap tot.Has fet una dissecció escrita que fa puntes a la cirugia... Quin làser que tens a la ploma. Gràcies pel gaudiment que m'has donat... Quin humor més fi. Anton.
ResponEliminaliteralment un dia perdrà el cap...
ResponEliminaMira que si algu se'ls hagués trobat per la xarxa! Tot podria ser!
ResponEliminaM'encantaria de debó haver format part d'aquesta familia tan original...!! Un molt molt bon relat
ResponEliminaJo per sort ja fa 8 mesos que no trobo tabac a sobtre meu. el cap el perdo de tant en tant.
ResponEliminamolt original i addient amb el quadre!
ResponEliminaPer cert, em vaig posant al dia, divertida la jota i preciosos els cels de la Violette i teus :)
Núr, potser li hauríem de posar nosaltres per ell, i és que sense braços, tot és tan complicat.
ResponEliminaKweilan, gràcies!
Assumpta, ells sempre diuen que no fa mal.
Anton, mira... ha sortit així i potser ara li canviaria el final... i m'agradaria més.
Jordi, precisament aquest seria el bon final. Que perdés el cap en lloc dels braços... molt més metafòric! Ets un crack!
Si els trobes avisa'm, Joana!
Elvira, si jo hagués format part d'aquesta família segur que hagués perdut el cap! I tu?
Striper, mentre el tornis a trobar... no serà greu.
Khañina, gràcies per tornar!
A mi em passa quelcom semblant a l'striper, perdó el cap, de tant en tant els papers, però sempre acabo retrobant-lo tot.
ResponEliminaQue original, Carme! Totalment delirant, quina família! Molt bona proposta, sí senyor, s'escapa de tot el que he llegit!
ResponEliminaJosep, mentre ho trobis tot... ah! per cert, crec que hauries de deixar de fumar...
ResponEliminaXexu, gràcies, si no fos tan impacient al moment d'escriure i de penjar... hauria pogut sortir més arrodonit.
I quina habilitat tens en pensar :)
ResponEliminaDe fet fa vint anys que no fumo. ;)
ResponEliminaCesc, gràcies, sempre afalagador...
ResponEliminaJosep, no saps com me n'alegro! ;)
jajaja, per fi hem trobat els orígens del Sr. Patata!!
ResponEliminaMolt original, el relat se t'ha ocorregut fumant alguna cosa? T'ha quedat molt bé!!
Pot perdre el cap, però veig que els pulmons segueixen a ple rendiment ( si més no per silenci administratiu del relat ).
ResponEliminaHi ha una història divertida de Gianni Rodari que es diu La passejada d'un distret i sempre hi ha alguna ànima caritativa que torna la peça perduda a casa seva.
Potser seria un bon llibre a la tauleta de nit.
Rafel
M'ha agradat molt! Bo el toc surrealista!
ResponEliminaVaja, sempre es coneixen nous sintomes probocats pel tabac, eh! És un relat molt original!
ResponElimina