Excursió per Andorra seguint la Ruta de Mossèn Cinto. Mossèn Cinto quan va passar per Andorra després de fer el Canigó, la Pica d'Estats, el Montcalm... no sabia el nom dels llocs i simplement en va fer una descripció. Fins fa poc hi havia diferents teories de per on havia passat. Però en Pere Canturri, coneixedor de la muntanya com ningú, va llegir-ne tots els detalls i va trobar el camí exacte. Per ensenyar-nos-el, vam refer el camí i vam anar llegint els textos de Mossèn Cinto. Va ser molt interessant i divertit. Us deixo aquí una mostra de l'únic dibuix que vaig fer d'aquesta ruta. Amb el text de Verdaguer que li correspon:
"En efecte: tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon con la esperansa de trobar un socós. Lo rumor de l'aygua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de "¡terra!" després de llarga i tempestuosa navegació, no foren may tan dolsos per mas orellas com aquell lladruc, que, mellor que no ho haguera fet una veu humana, semblava dir-me: "Vina, viatger estraviat, a esta cabana hospitalària; si tens set, assí hi ha un got de llet per beure; si tens fam, hi ha un bocí de pa per menjar; si tens fred, assí hi ha foch per escalfar-te; si tens son, assí hi ha unn pallús per dormir". Assó era ver; de tot hi hagué en la barraca, y lo pa de la taula del rey no'm sabria tan bo com aquell pa negre, y no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra los coixins de ploma d'oca del més rich palau.
Molt interessant això! Anar fent camí i refer els passos d'algú com Verdaguer gràcies als seus propis textos. Original, no?
ResponEliminadescobrir i plasmar emocions de rutes ja vorejades per un poeta com verdaguer es nteresant i precios.
ResponEliminaLlegint l'apunt he recordat que porto un parell d'anyets volent fer algun dels itineraris que es fan pels índrets literaris de Barcelona.
ResponEliminaTambé porto anys volent tornar a visitar Andorra i ... ni esquí, ni formatgets, ni mantega ni res de res.
A quí carrego la culpa quan la culpa és, segur, de la meva mandra? :)
Xexu, doncs sí suposo que original per no dir freaky, però ens ho vam passar molt bé, que és el que compta.
ResponEliminaSí, va ser-ho, Striper, de veritat.
Óscar, no cal culpa, de ningú... home! si no hi has anat, no hi has anat... au, va! comença a programar quan hi aniràs!
Per cert això dels itineraris literaris per Barcelona, m'ho has d'explicar... :)
Ostres! Això sí que ha de ser interessant de fer! Poder seguir una ruta que ningú no tenia gaire clar i que gràcies a un bon coneixedor s'ha pogut descobrir... I tot acompanyat de literatura! :D
ResponEliminaAquestes rutes permeten un gaudi més intens en afegir al de la natura el referent literari. I el teu dibuix per immortalitzar-ho :)
ResponEliminaUnes rutes molt interessants, sempre resulten molt agradables!
ResponEliminaCarmé t'apuntaràs demà a la diada d?estellés, oi? Jo tot i les vacances blocaires ja ho he fet, per si les mosques, no tinc remei, he,he.
Es conta que, en una d'aquestes rutes per les carenes andorranes, Mossèn Cint se li va aparèixer a un pastor venint des dalt d'una muntanya entre la boira , la pluja i a hora foscant. Ja et pots imaginar la cara del pastor veient aquella aparició ( Ja que no anava vestit precisament d'excursionista)
ResponEliminaNúr, ara ja està marcada i tot amb unes fites numerades, o sigui que tothom ha acceptat que és així i clar, ell n'està ben orgullós i nosaltres també, d'ell. Ha estat sempre el nostre mestre "muntanyenc".
ResponEliminaNoves Flors, si que vam gaudir, la veritat!
Joana, ja tinc els deures fets, programat per d'aquí un parell d'hores quan comenci el dia 4, el dia Estellés!
Rafel, en tos el textos parla de la maleta, del paraigua... devia ser incomodíssim caminar d'aquesta manera! I un bon ensurt que se'n devia endur el pastor!
tot plegat vol dir que hi ha gent que es coneix el territori com el palmell de la seva mà. De vegades penso que estem perdent tota aquesta saviesa i que cada cop queda menys gent capaç de viure tan intensament un paisatge fins al límit de trobar-lo llegint-lo, o escoltant-lo. Quina enveja, un per saber descriure tan bé i l'altre de saber interpretar tan bé.
ResponEliminaJoan, si bé jo no tinc la sort (o la constància) de conèixer cap territori com el palmell de la mà... sí que tinc l'altra sort que és conèixer aquestes persones. Es impressionant anar a la muntanya amb elles.
ResponEliminaLlegia per exemple "Sota mateix del coll, hi havia un planellet" I ens feia repàs de tots els colls del voltant i explicant que a cap altre hi havia un planellet. Deia Verdaguer "Vegí un llac" I ell explicava... si hagués pasat per l'altre port n'hagués vist 3, si hagués passat pel de més enllà no n'hagués vist cap, si hagués passat... Tota l'estona així i nosaltres com nens petits de 50-60 anys embadalits escoltant-lo. També coneixem el territori (tot i que no com ell) per a poder-lo seguir en les explicacions... I tot quadrava tant bé!
Uf! com m'enrotllo!
Està molt bé això que va fer en Pere Canturri, és maco poder saber aquesta ruta exacta.
ResponEliminaQuè bonic ho fas, Carme!... Text i il·lustració... :-))
Quanta saviesa que es perderà quan aquestes persones se'n vagin!
ResponEliminaQuan les coses i les experiències són boniques, és fàcil transmetre-les de manera bonica, Assumpta!
ResponEliminaI tant que sí, Joan. No crec pas que tinguin el relleu adequat.
Sí que és bonic, redescobrir els camins verdaguerians mas a mas, rierol a rierol, en aquest Pirineu "nostre" tan maco!
ResponEliminaPer cert, Carme, aquí tens una mica d'informació de rutes literàries (Verdaguer entre elles)... http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=2482213