D'una foto de Fanal blau
Sorprenen camins
feréstecs o planers
parany de vida
feréstecs o planers
parany de vida
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
La vida és fer camí. Un camí que fressem nosaltres en gran part, però amb no poques sorpreses.
ResponEliminaEl camí és el vertader objectiu.
ResponEliminaPs. Quan he vist que començaves amb el nom de Camps, m'ha entrat un calfred per tota l'esquena. I és que els valencians tenim algunes paraules que ens produeixen urticària.
Salut i Terra
Sempre hi ha sorpreses, Llaudal, a vegades molt bones sorpreses i a vegade s no tant bones.
ResponEliminaFrancesc, m'has fet riure! Sempre et pots prendre una tassa de Rooibos, que diu que va bé per les alèrgies i urticàries! Clar que allà on vius potser t'agafaria un empatx de Rooibos. :) Ànims i Terra.
Sorprenen camins i ens sorprenen als camins.
ResponEliminaLa imatge que és regala els camps de girasols, no deixen mai de sorprendre'm. Com m'agrada aquesta flor!
Molt bonic, Carme. Jo també sóc valenciana i el camp, mai m'ha produït cap tipus d'urticaria. Tot al contrari em transporta cap a mons sensorials d'encanteris i somnis daurats.
ResponEliminaRomanticisme pur i dur, no em faces molt de cas, he,he.
A mi cada curs em sorprenen...no hi ha manera de fer coses que ja he fet i gairebé sempre en tinc de noves...els gira-sols sempre m'han portat records d'infantesa....un dia en vaig veure un a la vora d'un camí desarrelat....el vaig tornar a plantar al fons de l'hort de la meva àvia...d'això fa molts anys, molts ....un dia vaig salvar de morir un gira-sol...
ResponEliminaPer a mi els girasols són una promesa de vacances; recordo els camps sencers que en trobo tirant carretera amunt, cap al Pirineu de Lleida.
ResponEliminaUna abraçada.
Pilar, sembla que havia quedat un últim gira-sol, que ningú va tallar. Només el fet ja és metafòric, no cal afegir gaire cosa...
ResponEliminaJoana, el romanticisme sempre m'agrada, el compartim, doncs... pel que fa als camps, crec que no parleu dels mateixos... camps. :)
Elvira, potser la persona que va tallar el camp de gira-sols, en va deixar un i dirà al cap dels anys: un dia vaig salvar de morir un gira-sol... poètic, poètic, gràcies maca!
Els camps plens de gira-sols són sempre estimulants i alegres. A mi també m'agraden molt.
Sol i sense por
ResponEliminaun dia sa llavor
va néixer.
Seva pàtria el sòl,
seva il·lusió el vol
de créixer.
Escamparà son fruit
quan al temps..., cuit,
sigui estrella.
Nació i estat seràs
bandera alçaràs
en eixa terra.
,,,,,,,,,,,,,, Anton.
i a cada parany un grau més d'experiència.
ResponEliminaCada camí és una sorpresa
ResponEliminai no es pot deixar en prèstec...
la vida és un sembrat de planys...
Des del far mirant el camí.
onatge
Que malament funciona el servei de comentaris, no puc deixar-ne...
ResponEliminaA veure ara.
M'encanten els camps de gira-sols, és com si ballaren una dansa, tots compassats, a l'uníson...
Els girasols em transporten a la infantesa de la casa dels pàmpols. Encara recordola sorpresa d'aquesta flor tan bonica i... plena de pipes! I més sorprenent encara, girava segons el sol!!! Vaig pensar que la vida era pura màgia!
ResponEliminaA mi, com a novesflors, m'encanten els camps de girasols!
ResponEliminaAl llegir els teus versos he pensat en terres franceses. Potser pels camps de girasols...
ResponEliminaUna abraçada!
Potent, el teu poema, Anton!
ResponEliminaSí, garbí a cada any i a cada parany!
onatge, des del camí, mirant el far!
Ara sí, Noves Flors, tens raó és impressionant com es mouen tots al mateix ritme... màgic...
Cèlia, doncs crec que no t'equivocaves, la vida és pura màgia... ho he pensat mil vegades en mil situacions diferents. També amb els gira-sols.
Són molt bonics, Ferran, teniu raó.
Guspira, algun record, al costat dels gira-sols francesos... :)
En Vincent en pintava molts i tu, de moment, ja n'has pintat un :-))
ResponEliminaGràcies, Carme!
ResponEliminaBen bé sol, no estava el gira-sol.
Un petó!
Vaja!! Jo també tinc problemes amb els comentaris!!
ResponEliminaDeia que és innevitable fixar-se en la bellesa d'una flor així enmig d'un cami planer.
I que m'agraden els "camps" de la Joana (valenciana) i em fan fàstic els altres "Camps" que citava el Francesc.
Petons
Ens empeny el temps.
ResponEliminaPer rutes marcades,
camp a través
o escalant vies ferrades.
Assumpta, un cop en vaig pintar uns que em van quedar molt més bonics que aquest, eh? però clar els del Vincent no tenen rival! :)
ResponEliminaFanal blau, a la teva imatge està sol, dins del meu cap està sol... així són les aparences! què vols fer-hi?
Albanta, si que fa dies que funcionen fatal els comentaris, és cert. Se me'n perden un munt que ja no tinc temps de tornar a escriure. M'ha agradat la teva precisió sobre els camps i Camps!
Isabel, gràcies, guapa!