dijous, 16 de setembre de 2010

L'Escala que va ser més que una escala...

Ja sabeu,  (ho he  dit molts  cops)  que jo no faig  fotografies. No sé  si deu ser per  això,  o perquè faig  dibuixos,  o perquè  és  habitual que els  blocaires  entre  ells s'enviin fotografies,  així  sense més,  però  el cas  és  que  de tant  en tant  rebo  alguna  fotografia  de  blocaires  coneguts.
Fa pocs  dies,   vaig rebre  la foto  que tinc  a  la capçalera,    de Galionar.  

Galionar  i jo  fa ja  algun temps  que  ens  creuavem  als comentaris  d'altre s blogs  i potser  algun cop ens havíem comentat  l'una  a l'altra, sense massa continuïtat.  La  primavera  passada,  vam coincidir  a Vilafranca  en una presentació de llibre i ens vam conèixer  personalment. 

I així,  com us  deia,   sense  més,  amb  una  consulta  sobre  coses  de   blogs que  no vaig  saber  resoldre-li...  em  va enviar la foto. La  vaig  trobar  molt  bonica, la vaig posar  a la  capçalera, la vaig  dibuixar  i em  va explicar  que era d'Andorra,  on ella havia estat aquest  estiu.  I va  coincidir  el mateix   dia que vaig penjar  el post  de  Les cabanes  del  Castellar  i em va  dir que  ella hi devia  haver  passat molt a prop,  ja que  van  anar per  aquells  llocs  on havia passat Mossèn Cinto.

De  mail en mail,  descobrim que  hi érem  el mateix  dia,  de mail en mail ,descobrim que vam pujar  a les  cadiretes  a  les 10  en punt,  (que  era  quan obrien).  De  mai  en mail , m'explica  una conversa  que va sentir,  d'un grup de gent  que  es  van creuar  i  saludar  

"- L'any passat  no hi eren  aquí dalt  aquestes  taules d'orientació"  -  vaig  dir  jo
 - No,  no,  no hi eren,  les  ha posat  fa  molt poc!"  -  em va contestar  en Pere.

i...   resulta que la persona  que havia  portart aquesta  conversa era  jo.

Jo  llegia  el mail  i al·lucinava...  i no ens  vam reconèixer!  Vam estar  al mateix  lloc,  a la mateixa  hora,  ens  vam veure  i sentir les  veus  i despistades  les  dues...  vam passar  de llarg.    Oooooooh!  I  tot  i així  fa  il·lusió,  com si tot plegat  tingués  algun significat  especial.

14 comentaris:

  1. Quines casualitats, però si que esàveu despistades! Les taules d'informació us deurien impressionar molt!
    Per cert, questa mateixa conversa la vaig tenir jo als Ports, també n'hi havia algunes de noves!!!

    ResponElimina
  2. Cèlia, de despistada jo en sóc força, això sí! i anàvem en grup i parlant i pendents els uns dels altres. No em vaig fixar massa amb les altres persones tot i que recordo haver saludat una parella.

    Oi que sí, Clídice? Impressiona.

    L'atzar sempre té cops amagats, Noves Flors.

    ResponElimina
  3. Passar una imatge virtual a la realitat, sense por d'equivocar-se i fotre la pota es bastant difícil, tot i que a mi em van reconèixer a plaça Catalunya a Girona.
    Fa il·lusió!!!

    ResponElimina
  4. I clar que el té! Bella comunicació aquesta que ens dóna internet, a pesar de l'addicció i totes les altres nafres que hi volguem trobar. L'essència és unificadora i això és ben important.

    ResponElimina
  5. Ostres, això és tantíssima casualitat! Mira, no reconèixer-vos és una cosa, no t'esperes que trobaràs tan lluny algú que coneixes, i menys si només l'has vist un cop. Però trobar-se allà, en el mateix moment... és d'aquestes coses que et fan pensar que no pot ser només una casualitat!

    ResponElimina
  6. De fet, tampoc era tan estrany no parar atenció els uns als altres, perquè allà dalt el paisatge era tan increïblement meravellós, tan bellíssim, que no teníem prou ulls per abarcar-ho tot. Afegint que no pensàvem pas l'una en l'altra en aquells instants, que jo també sóc molt despistada, que potser dúiem ulleres de sol i gorra...
    No sé si va ser alguna cosa més que una casualitat, però sí una bonica jugada de l'atzar i un fet digne de formar part de la meva col·lecció de moments particular.
    Una forta abraçada, Carme!

    ResponElimina
  7. Uaaau.. a mi m'encanta quan passen coses així, una mica estranyes, que semblen senyals del destí o alguna cosa per l'estil ;-))

    ResponElimina
  8. No puc estar-me de somriure, qua passen coses com aquestes.

    ResponElimina
  9. Carai! casualitats? causalitats? sincronies?

    ResponElimina
  10. el que més em sorpren no és que no us reconeguéssiu, sinó que malgrat això l'atzar va fer que reconeguéssiu en present un passat que no va ser..
    sembla que HAVÍEU DE COINCIDIR tan sí com no!
    si fa coseta...

    ResponElimina
  11. Sorpreses de la vida, oi? Ja ho té això...

    ResponElimina
  12. No hi ha coincidències. Hi ha trobades programades sàviament per l'inconscient...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari