Dormen les barques
i el riu baixa silent.
L'aigua es veu blava.
Barques de pesca
allunyant-se mar enllà,
omplen les xarxes.
....................................................................Montse
riu el riu
ple d'aigua blava
i la pluja cau..
......................................................................lolita
Mirall transparent
sota el vaivé reposen
aus volant.
.........................................................................Joana
Senzilla, l'aigua
Cercarà la la rialla
De llum marina.
....................................................................deomises
El riu quan riu
quina rialla... !!
L'home quan riu
riu de sa troballa ?
............................................................................. Anton
Entre el silenci
l'atzur s'obre camí
Les barques callen..
....................................................Noves Flors
Arbre i riu
fidelitat eterna...
Les barques
són passatgeres.
.....................................................................................onatge
Noia...no sé d'on treus aquesta energia creativa.
ResponEliminaAgafo el haikú com a lectura d'anar a dormir.
Preciós!
Senzillament preciós!
L'aigua calla per no despertar les barques i al passar prop de Raset li ha pres el blau del cel.
ResponEliminaBona nit Carme.
de vegades, la riuada trenca el silent, anegant el passa-llis que hi ha riu amunt
ResponEliminala fredor de l'aigua i de l'hora :)
ResponEliminaUn paisatge preciós, Carme. Una finestra a la natura, en ple despatx; gràcies... i molt bon dia!
ResponEliminaLa natura convida al repòs dels sentiments. Només el soroll del silenci ens bressola.
ResponEliminaBon dia, Carme. M’ encantat.
Des d’ una Sinera plujosa.
Barques de pesca
ResponEliminaallunant-se mar enllà,
omplen les xarxes.
riu el riu
ResponEliminaple d'aigua blava
i la pluja cau..
Desde sempre el riu ha sigut la meva debilitat, testimoni dels meus millors records de joventut.
ResponEliminaEn les seves aigues tranquiles deixo encara ara volar els meus pensaments.
Tinc la sort de viure a 100 metres de l'Ebre, avegades tot pasejant em sorprèn la posta de sol.
Mai sabràs el que m'arriben a inspirar els teus dibuixos Carme!
De fet,m'has donat una idea, faré una foto del meu riu i la penjaré al meu blog per a tu.
;-)
Gràcies, fanalet, venint de tu, això m'afalaga molt!
ResponEliminaPere, deu ser un bon blau, el de Raset, :)
Garbí, he passat molt cops pel passa-llís... sempre he pensat que m'agradaria veure'l negat. Hi hauré d'anar! ;)
Clídice, avui amb aquesta pluja, deu estar ben fresqueta...
ResponEliminaMolt bon dia, Ferran, una mica d'Empordà cap a Berlín, m'agrada com ho dius!
Gràcies, Maria Consol! Una abraçada.
Montse i lolita, cap al post directes! M'agrada col·leccionar haikús! :)
Eva, quin comentari més bonic. M'encantarà que posis una foto de l'Ebre... a veure si m'atreveixo a dibuixar-la. Gràcies, maca!
Quina simbiosi entre natura i repòs interior!! (ets ben experta, en aquestes combinacions tan harmonioses, Carme!!!)
ResponEliminaM'agrada el teu sentit poètic. Les barques dormen, el riu baixa, però l'aigua no fa res, no parla, és: és veu. Què ben trobat!
ResponEliminaI quins qualificatius posaríem a una veu? L'últim seria blava; bona ocurrència la teva!
La possible contradicció lògica (paradoxa)entre "riu silent" i la seva aigua que "és veu" deixa a l'esperit un regust de misteri com el que sentim davant de qualsevol fenomen natural.
Em dona molta tranquil·litat i avui és un balsam que necessitava... moltes gràcies!
ResponEliminaMirall transparent
ResponEliminasota el vaivé reposen
aus volant.
El teu haiku i el magnífic dibuix que l'acompanya m'han fet pensar en una anècdota entranyable; la primera vegada que vaig portar el meu fill, amb 4 anyets, a la Vall de Boí, va quedar embadalit al costat d'un riu i no se'n volia moure. Davant la meva insistència per marxar, eme va explicar la seva contundent raó: "Em vull quedar aquí fins que hagi passat tota l'aigua". El teu paisatge dibuixat avui m'ho ha recordat.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Senzilla, l'aigua
ResponEliminaCercarà la la rialla
De llum marina.
d,
El riu quan riu
ResponEliminaquina rialla... !!
L'home quan riu
riu de sa troballa ?
........ Anton
Ho he sentit ben bé així; veient la paret blanca davant meu, de sobte, com una finestra oberta al meu país, Catalunya. M'ha encantat!
ResponEliminaQue descansis.
Cert, un racó deliciós del Ter després de passar la ciutat de Girona.
ResponEliminaEntre el silenci
ResponEliminal'atzur s'obre camí
Les barques callen..
és com si sentís el Ter!
ResponEliminaHa sigut al moment... he mirat el dibuix i m'ha donat una sensació de calma, de tranquil·litat... una sensació absolutament real...
ResponEliminaMireia, gràcies guapa!
ResponEliminaLlaudal, m'ha fet molta gràcia la teva interpretació... no pensava jo ben bé això però vaja! que els lectors t'acabin el poema sempre és genial!
petonet dolcet, Cèlia
Gràcies, Joana!
Galionar, un record preciós, m'ha agradat molt que el compartissis... "tota l'aigua" és genial!
Gràcies, deo, m'alegro de veure't, no s'actualitza el teu blog?
Gràcies, Anton!
Bona nit Ferran, que descansis, maco!
Gràcies Rafel, Noves flors, rits, Assumpta, petonets.
Arbre i riu
ResponEliminafidelitat eterna...
Les barques
són passatgeres.
Des del far esmorzant.
onatge
Gràcies, onatge, bon dia, bon esmorzar i bon profit!
ResponElimina