Diuen que avança el desert.
He trobat sorra darrera les portes i un erm
immens sobre el coixí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Les dunes es colen a casa teva! Potser des del teu coixí et pots endinsar en un viatge desèrtic i calurós ara que arriba el fred.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest apunt!
Segur que aquest desert té un preciós oasi...O més d'un.
ResponEliminaNo deixarem que ens engoleixi de la sorra farem castells i del desert jardins regats amb il-lusió esperances i esforç!
ResponEliminaPotser si que el desert va creixent però hem d'impedir-li que s'apoderi de tot.
ResponEliminaÀnims!!
Un poema intens per un dia molt especial!
ResponEliminaI tant que creix el desert i les platges sense ones i les mirades sense ànima, però no deixarem que ens ensorren.
ResponEliminaMolt bonic, Carme.
què és lo dibuix, carme? un turmell?
ResponEliminam'agrada
Mònica , doncs és tota una idea... cal aprofitar qualsevol cosa per somiar. :)
ResponEliminaPilar, I tant que sí! Tot s els deserts en tenen, em sembla! :)
Elfri, regarem, cada dia... ens hi posem ja?
Mc, ho aconseguirem, segur!
Gràcies, Cèlia! Un petó per atu.
No, no deixarem que ens ensorrin.
iruna, m'has fet riure amb el turmell! Cosa que em sembla fantàstica i que t'agraeixo molt. Ja se sap els meus dibuixos fan el que poden... i no donen per a més... volia representar el desert (a la dreta) ficant-se dins d'una coixinera(a l'esquerra)
he, he, he... encara ric!
Marxarem tots dós
ResponEliminacom els ocells de tardor
a llom de camell.
De bon matí la sorra no crema, diuen que més al nord hi ha un oasi i tu coneixes el camí ...
Bon dia Carme.
Ric de la Iruna! Saps què hi he vist, jo?
ResponEliminaUna maniga de camisa. DEl desert, un braç!
A veure si ens apliquem una miconeta més eh?
Això del desert em preocupa, Carme. No sé com podrem aturar tanta violència.
Gràcies, Pere, la companyia sempre és benvinguda i tens raó, conec tots els camins cap als oasis...
ResponEliminaBona tarda, Pere.
Anna, ja m'aplicaré més, però jo sense models sóc un desastre total i no he trobat cap coixinera voluntària per deixar-se omplir de desert. Ni cap desert tampoc que volgués ficar-se dins d'una coixinera. Em sap greu però sense models, els meus dibuixos són ben incerts. Però que consti que no s'assembla de res a cap mena de braç conegut... el turmell de la iruna encara l'he pogut veure, però el teu braç... de cap manera!
Senyu, senyu, please, mira si aquest Haikú està bé, eh? (parlo en serio!)
ResponEliminaAtenta, eh? Diria que el tinc, no sé:
Tots i totes, 4
aquesta violència 6
d'on l'hem apres? 4
Poques paraules però ben dites. I tristes. Avança el desert. Ho dius com si avancés un monstre que ens engolirà o jo ho rebo així.
ResponEliminaUn petó, Carme!
Encara que el tema és tris, les paraules són dolces
ResponEliminaanirem pel desert de deserts... i ho aconseguirem!
ResponElimina(jo hi he vist un coixí.. enorme, grandiós ,gegant..:))
Plantem arbrets i deixem-los créixer. Caminem. Eduquem.
ResponEliminaAnna, bé... si és que jo no sóc cap experta i prou feina tinc per a mi, però et diré què en penso i si algú creu que m'equivoco que m'ho digui!
ResponEliminatots i totes (la síl·laba tónica és la tercera i no la quarta)
totes i tots (seria millor, perquè acaba amb tónica)
I jo diria que els altres dos versos són correctes... deixant a part que a "après" li falta l'acccent, però això demostra que és aguda i per tant hi va bé!
Ja ho tens guanyat, això!
Petonassos!
Sí, ho dic precisament així, Glória, desert d'amor mentre passin aquestes coses cada cop més freqüents i cada cop més a prop.
Gràcies Mª Antònia! És la sensació que ens afecta cada cop més.
Gràcies, lolita, em consola que algú hi hagi sabut veure el coixí... :)
Ho fem, Noves Flors, ho farem... tant com podrem.
Agafa una bona pala, i a apartar la sorra ben lluny. Mentre no deixis que s'acumuli, no passa res.
ResponEliminaTens raó, XeXu, més val treure la sorra quan n'hi ha poca... un petó ben gros i molt bon viatge!
ResponEliminaDesert d'amics,
ResponEliminadesert de paraules.
desert de carícies,
vida desèrtica.
sobretot que el coixí no quedi mai en erm.....cal sembrar cada dia
ResponEliminaCarme? Apart de donar-te les gràcies dimiteixo de l'intent. No me'n surto amb el haikús!
ResponEliminaPetonets de bona nit, rateta!
AI! i gràcies per la correcció, filla!
Vaig veure ahir aquest post i em va deixar sorpresa i no vaig saber què comentar... Si aquesta coixinera fos la teva i s'estigués omplint de desert, significaria quelcom semblant a falta d'inspiració (el desert oposat a allò que és fèrtil) però a mi em sembla evident que això no és... Si algú hi ha al món dels blogs que transmet la sensació que sempre té alguna cosa per explicar, per comentari, per compartir ets tu... Llavors, no l'entenc...
ResponEliminaAixò sí, he vist el turmell de la IRUNA!! :-)) és molt bo!! o sigui una persona estesa bocaterrosa, el final de la cama i el principi del taló, oi? :-))
Saps, Assumpta, em feu adonar que totes les interpretacions (turmell inclòs, je, je, je) aporten alguna cosa que em quedava amagada.
ResponEliminaA vegades em ve una idea al cap, que si me la fessin explicar no sabria dir ben bé d'on ha sortit, ni quin objectiu té. Necessito dir-ho i ho dic. El subconscient ens fa aquestes jugades. I desprès jo mateixa vaig trobant diverses opcions i totes em semblen vàlides. Les metàfores ja ho tenen això... Doncs encara que et sembli que no... Assumpta si que em sento una mica faltada d'inspiració. Quan faig un post, el programo pel dia següent. No m'agrada penjar molts posts en un dia, i quan tinc una idea, la poso programada a la cua de les altres, una cada dia... sovint tinc uns 10 posts programats i no he de pensar mai què penjaré demà... espero que em vingui una idea i mentrestant els posts programats van fent. Ara no tinc post programats... bé sí tinc dos, un dels quals encara no té cap paraula posada... i continuo sense saber massa què dir. No forçaré pas les coses, si no surt res, no surt res...
Avui mentre caminava he pensat algunes coses... ara vaig a veure si les sé posar en línies, colors i paraules.
Una abraçada, Assumpta!
Desert el premi.
ResponEliminaPremi segon intent
Intent nefast.
Nefast desert
Desert...És qude no pensa
pensa en desert...
.............. Anton.
carme, mira al lluny que ve la idea, mira al prop que ja la tens, marca el cami- dibuix i escriptura-
llegeix,... Com una roda que no està quieta, que volta, així la idea apareix,...Per els ulls, per el tacte, per la veu, per la oida, per... no la callis, cull-la si la tens, esbrina que vol dir-te, per que altra espera que la acaronis i la facis real... No et quedis en blanc, amb tants colors.
Montse... quants deserts!´I jo que només en veia un! :)
ResponEliminaGarbí, tens raó, el coixí és molt important i s'ha de cuidar.
Mortadel·la i jo que crec que ja ho tens! No dona no, no paris! Ara ja és teu!
Anton, moltes gràcies per les teves paraules. Jo ho sento exactament tal com ho dius: la idea pot entrar per molts canals i només hem d'anar-les collint. Sempre ho he fet així... espero que continuarà funcionant. Una abraçada.
I tant que no cal forçar!! Tu fes al teu ritme que nosaltres t'anem llegint :-)
ResponEliminaJo mateixa passo per un període poc productiu, però el meu cas és estrany, sí que em venen idees però després em fa com "mandra" posar-m'hi (i dic "mandra" conscient de que no és la paraula correcta... és diferent, em falta una mica com "empenta" i penso "va, ja el faré demà" i així) però no és la primera vegada que em passa... així que ja marxarà...
El mes de setembre vaig fer 19 posts, el d'octubre 13 i ara en porto 10... però això canvia de la nit al dia :-)
I tu, segur que també marxarà tota aquesta sorra desèrtica i tornaran els arbres, els rierols, les plantes aquestes que només tu coneixes el seu nom i que per a mi són això: plantes, i ja està :-))
Els jocs d'escriure idees amb poques paraules, de canviar el sentit de les frases... tot això que tu fas :-))
Assumpta, la peresa mental és la que sempre em de fer fora de nosaltres, és la més perniciosa...
ResponEliminatots, almenys jo ho crec, la patim... cop d'escombra i fer-la fora de la clepsa i seguir els dictats de la voluntat de seguir... Ara que també un pot parar per diverses altres formes que no son la mandra o peresa mental, qui sap si per cansament físic, per moltes obligacions, per no trobar el punt de la I que ens fa veure el que volem dir... Veus, avui no pararia... i també altres dies m'he d'esforçar el collir l'aixada i desbroçar i que llueixi l'hort. Anton.
ANTON... bons consells! ;-)) A veure si els sé seguir :-))
ResponElimina