D'una foto de Fotoerase, trobada al blog de l'Anton
Innocència confiada
es deixa dur
sense demanar on.
El primer pas de qualsevol camí?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
És tan bonic confiar, com donar confiança. M'agrada la reflexió.
ResponEliminaRes millor que confiar on et duen i t'acompanyen. És una sensació ben plaent quan et sents acotxat per qui estimes.
ResponEliminaDesprés dels primers passos ja comencem a descobrir camins, i després no hi ha qui ens aturi.
Molt bon començament de setmana!
I què segura estàs en aquests braços! Res millor que sentir-se mestressa del món a coll dels avis.
ResponEliminala muntanya vella
ResponEliminanescessita el reble,
Camins que es besen
i es confien.
........... Anton.
Confiar en tú, en els altres, en la vida. Qué bonic que seria confiar com els nens! Només ho hem de recordar.
ResponEliminaUn apunt per reflexionar i sentir.
Innocència confiada... sí... i què bé que s'hi deu estar en braços de l'avi!! :-))
ResponEliminaÉs una relació que jo no he experimentat mai i que, quan llegeixo els teus posts amb en GUILLEM i en JAN, o quan l'ANTON parla dels seus nets, o l'ARARE dels seus... no sé, crec que m'he perdut quelcom molt maco...
Una confiança bonica i necessària... L'infant davant de l'horitzó de la vida. Més que ensenyar el camí, hem d'ajudar a caminar amb confiança o no...?
ResponEliminaDes del far amb confiança.
onatge
Aprendre dela avis i caminar al seu pas...Gran veritat!
ResponEliminaBona tarda Carme!
És curiós que comencem la vida amb una confiança cega en el nostre entorn, en els braços que ens rodegen i, a poc a poc, aquesta confiança es va esvaïnt i ens tornem més recelosos. I aquells que no s'hi tornen són titllats de babaus, innocents... sempre despectivament. Què és el que ens enverina?
ResponEliminaEl que poden experimentar els nens, avui en dia, amb els seus avis, no te res a veure al que passava fa més temps. En això, com en tantes altres coses, hem sortit guanyant.
ResponEliminaA mi, el que em fa pensar el dibuix és que el net mira el camí fet de l'avi i aquest, el que li queda per fer al net. Segur que les seves mirades es creuaran en algun moment i es somreiran.
ResponEliminaQué bonic, l'esquena ampla i protectora de l'avi que sosté la tranquil.litat del nen, un abraç
ResponEliminai l'avi cofoi d'ensenyar el camí...
ResponEliminaPassat futur i present en una sola imatge! la tendresa dels avis i àvies amb els nets ....
ResponEliminaConfiança, la terra on creix l'amor. Seguretat primer, estimació com a conseqüència. Piràmide de Masslow.
ResponEliminaPensant en aquesta innocència confiada, m'has fet reflexionar sobre la importància de saber fer be, d'àvia i de saber estar i disfrutar d'aquest lloc tan privilegiat.
ResponEliminaAprofito per comentar-te que, m'han agradat molt els dibuixos i les converses que ens expliques dels teus nets.Transmets sensacions que les sento molt properes!!
Una abraçada molt forta.
Filadora, les dues coses em semblen imprescindibles per viure feliç.
ResponEliminaTot un camí, en poques paraules, Fanal blau. I tens raó no hi ha qui ens pari.
Mestressa del món, que bonic ho dius, Clídice. Com a àvia és preciós poder fer sentir així als néts. :)
Camins que es besen i es confien, tant de bo aquests camins coincideixin molt de temps, Anton.
Podem intentar recordar-ho, Mònica, o qui sap si reaprendre-ho de nou.
Assumpta, jo ho experimento com a àvia, ara, però com a néta no gaire, no vaig poder gaudir gaire dels meus avis. Uns ni els vaig conèixer i els altres sempre lluny i a moments curtets i molt compartits amb molta família.
Ensenyar a caminar amb confiança és una bona cosa, onatge, però crec que és una de les més difícils d'ensenyar...
Gràcies, Joana!
Joan, jo sempre he tingut una predilecció pels innocents, encara que se'n pugui parlar despectivament. No sé què ens enverina... Joan, però no ens hauríem de deixar enverinar.
Josep Lluís, segurament que sí... encara que abans vivien sovint a la mateixa casa i ara menys.
Pilar, com sempre la teva interpretació és molt creativa i suggeridora de moltes coses. SIMBÒLICA, metafòrica. M'encanta! Potser he d'aprendre, com a àvia, a deixar que els nens puguin veure ni que sigui una mica del meu camí. A vegades tinc tendència a explicar-me poc, de tota la vida. Ara que són petits tinc temps d'intentar-ho.
una abraçada rosana!
garbí, cofoi del tot!
Elfri, avis i néts... em queda tant per aprendre sobre aquest tema!
Gràcies, Llaudal! Seguretat, sempre!
Montse, haurem de fer intercanvi de reflexions i experiències. Sempre penso que em falta tant per aprendre per ser una àvia de veritat. Tinc massa coses al cap!