Ha nedat mil oceans, ha saltat damunt de tots els mars. El dofí no sap del cert què busca. Només camins. Hagués volgut tenir un rellotge de mesurar distàncies. Ell sap que no hi ha distància que no es pugui guanyar amb el temps.
Ben cert, i una proposta molt bonica pel joc de lletres.
ResponEliminaDe vegades no saber quin camí busques és la millor manera de trobar el que realment vols.
ResponEliminaUn microconte magnífic. CARME :-)
Molt bonic, no li calia cap rellotge, tenia temps.
ResponEliminaQue importa el temps d'anar d'aquí cap allà o d'anar i tornar, el que fem i veiem caminant si que importa.
ResponEliminaAquest bell dofí que solca tots els mars, sembla que es busca a si mateix,neda ràpid per si se li acaba el temps ...
Bona tarda Carme, la que dibuixa versos.
M'agrada aquest dofí cercador de camins...Segur que n'ha trobat més dels que es pensava.
ResponEliminaPreciós moment.
Microconte maxifilosòfic m'agrada el teu dofí!
ResponEliminaGràcies, XeXu!
ResponEliminaMc, potser sí, oi? a vegades deixar fluir la vida, aporta molt!
Montse, és cert!
Pere, a vegades tots nedem ràpid per si se'ns acaba el temps, com si fóssim dofins. Gràcies! Bon vespre de diumenge.
Pilar, se'ls sap tots, et podria guiar pels mars amb els ulls tancats... on vols anar?
Elfri! aquesta sí que em sembla una maxivaloració pel meu conte. :) Petonets, guapa!
No sabria quin lloc triar. Em conformo a fer camí, com el teu dofí.
ResponEliminaBona proposta i el dofí m'encanta!
ResponEliminaM'encanta l'última frase. Si sap això ja ho sap tot!
ResponElimina"No hi ha distància que no es pugui guanyar amb el temps..."
Serà veritat? veritat de la bona???
Amb el temps i la constancia.
ResponEliminaLliure de la il·lusió del temps, el dofí sempre està allà on desitja en el moment precís... qué bonic!
ResponEliminamentre hi hagi temps...
ResponEliminaun rellotge de mesurar distàncies.. la distància entre ahir i avui.. és temps, una apreciació molt certa, som temps que dibuixa camins..
com sempre preciós!
Pilar, doncs farem camí, simplement! Jo també ho prefereixo.
ResponEliminaGràcies, kweilan!
No sé si hi ha cap veritat de la bona... filadora, però jo aquesta me la crec. Veritat subjectiva, només. :)
Gurmet, sí i tant! la constància és ben necessària.
Mònica, benvinguda maca! M'agradaria ser com el dofí.
Mentre hi hagi temps, mentre siguem temps, no deixem de dibuixar camins, lolita. Gràcies!
Carme, segur que el teu dofí trobarà el camí cap a on vol anar. Els dofins sempre saben allí on hi manca la seva presència. M’agrada’t el teu conte.
ResponEliminaUna abraçada, des del mar de Sinera.
Maco!! ;-)) La darrera frase és un missatge de lluita, d'optimisme i aquests sempre, sempre van bé ;-)
ResponEliminaUn dofífilosòfic! Entre salt i salt, m'agafo a l'ala i marxo amb ell.
ResponEliminaQuina passada!
Una abraçada, Maria Consol!
ResponEliminaAssumpta, sempre van bé, per atrevir-nos a escurçar qualsevol distància, mica en mica.
Anna, que bé... deixa't portar, doncs, ell és savi!
El dofí té tot el temps del món (quina sort!) per que no sap que ha de morir... o almenys això crec. Bona nit, Carme!
ResponEliminaI ara que ho dius, camino sense saber on vaig, però soc feliç de saber que camino amb llibertat.
ResponEliminamolt bonic el conte, Carme.
Molt bona aportació per una bona iniciativa. Anirem fent-li publicitat...com més serem millor
ResponEliminaPerò ell diu que no té pressa, ningú l'espera allà abaix.
ResponEliminaAnar al Carib no l'interessa , molt més bonic l'Empordà.
Pot anar cap a molts llocs meys retornar fisicament al passat. Anton.
ResponEliminaJosep Lluís, bé, els humans sempre pensem això, si l'encertem o no potser no ho sabrem mai. Si no saben que han de morir és com si fossin eterns... segons ells i per això tenen tot mel temps del món.
ResponEliminaPep, doncs caminar en llibertat ja és molt important! Te'n felicito! una abaçada i gràcies!
Bon dia Sànset, com un més de nosaltres!
Mai cap al passat, Anton, és impossible! Una abraçada.
Gràcies, garbí!
Je, je, je... Rafel, potser ens el trobem algun dia per aquí a prop, doncs. :)
Has fet alguna travessia amb vaixell flanquejat per dofins? Crec que aleshores ens buscàvem mútuament. I si no, si només era instint, tant se val, alegraven el viatge.
ResponElimina"Ell sap que no hi ha distància que no es pugui guanyar amb el temps."
ResponEliminaInspirador... per molts una veritat infal·lible.
Com es pot dir tant en tant poques paraules? Senzillament MERAVELLÓS.
Moltíssimes gràcies, Montse! No sé com has anat a parar en aquest post... però m'emociona el que em dius!
ResponElimina