A la cambra de Vermeer, també li han passat els anys i ara una altra noia llegeix una altra carta molt diferent d'aquella.
Amor meu,
Friso i compto les hores que falten per veure't. No deixo de pensar en tu ni un sol moment i recordo cada segon dels que hem passat junts. Els revisc una i altra vegada en els meus somnis.
Et trucaré de seguida que arribi. T'estimo molt i trobar-te és la millor cosa que m'ha passat a la vida. Una abraçada ben forta i fins molt aviat.
Conrad
A la Lluïsa, li queien les llàgrimes en llegir aquesta carta del seu estimat Conrad. Feia anys que vivien junts i en el seu marit d'ara no podia reconèixer aquell que li escrivia aquestes cartes i la desitjava tant. Ara vivien junts, però més distants que mai.
No val! Has començat el joc sense mi?? Molt bo, la noia vestida de manera molt més moderna, però malauradament amb el mateix semblant.
ResponEliminaels anys passen, però no la llum ni l'amor
ResponEliminala noia hauria d'enviar-li al Conrad les cartes que ella li va escriure ara fa anys, ensobrades totes i a correus, cada setmana una.... a veure si revifen una miqueta!
ResponEliminam'ha fet riure l'actualizació del dibuix...haw haw
Aquesta noia envellida, necessita airejar-se i emprendre noves aventures, potser el seu estimat home li tornarà a escriure cartes, dient-li que l'estima i necessita.
ResponEliminaDe vegades hi ha molta distància entre les persones que viuen sota un mateix sostre. Una carta pot ser una bona manera de reiniciar converses.
ResponEliminaM'has fet recordar una cançó: "Ramito de violetas" de la Cecília. Em produïa molta tristesa.
Qualsevol dia com avui pot ser un bon dia per dir: "Ei! mira'm! sóc aquí! justament aquí!!!!!!!!!" Segur que a aquesta noia del quadre se li acudirà quelcom per escurçar a estisorades aquesta distància. (jo tinc un nas de pallasso, si vols li deixo! :P)
ResponEliminaPatonarrus!
Millor que el quadre original Carme! genial el dibuix i el relat....
ResponEliminaXexu, havíem quedat als propers relats conjunts, no? això només és un entrenament... je, je, no és fàcil començar a pensar en històries que acabin malament. Ara si tu també et vols entrenar... endavant , ja ho saps!
ResponEliminaJesús, a vegades si que passa també...
lolita, és una idea, una bona idea! :) riu, riu que mentrestant fas salut!
Un altre bon consell, Montse, a veure quin d'ells seguirà!
Pilar, ara no recordo la cançó... l'hauré de buscar!
A veure si se li acut alguna idea, si em demana el nas de pallasso ja t'ho diré!
Elfri, gràcies, et passes molt, però gràcies! ;)
Amb el temps les persones canviem, potser en el fons tots portem dins un doctor Jekyll i un senyor Hyde.
ResponEliminaPerò sempre queda allò de: "¿Quien le mandaba versos..........y un ramito de violetas?"
Bona tarda Carme.
Carme , molt bonic. Ara no tinc el llibre ací, però en arribar a casa ja et deixaré un poema molt bonic relacionat amb la temàtica del poema que s'anomena una carta escrita a mà.
ResponEliminaB7s
M'has tocat la fibra...Com sabies que sóc un romàntic?
ResponEliminaM'ha agradat molt.
Passa el temps, però no els sentiments ni, entre aquestos, el més fort; l'amor.
Salutacions.
Dues coses:
ResponEliminaa) Estic al·lucinant amb la teva interpretació del dibuix... estic impressionada... fins i tot el reflex al vidre!! És molt, molt bo!! Una vegada més et felicito! ;-))
b) Carmeeeeeee!! Però què fas amb un relat amb final trist? No pot ser!! No havíem quedat que, quasi sense adonar-nos, procuràvem que els nostres relats tinguéssim un final feliç?
Ui... perdó... és que ara he llegit els altres comentaris i m'ha semblat entendre que vas quedar amb en XeXu per fer-ne un que acabés malament... Llavors, val, si era un repte... ;-)) Els reptes s'han de fer :-)
ResponEliminaLa distància no sempre és física, n'estic convençuda.
ResponEliminaEl desfogament d'una carta pot no ser la realitat quan es viu el dia dia.La possessió de quelcom desitjada, pot naufragar o ser fins indiferent quan es té aconseguit el que en somnis-carta un desigjava tenir.
ResponEliminaAssolir l'enervament del somni en la vida diaria... crec que la voluntgat també ha de ser mútua, ja ho deia aquel que els somnis somnis son... Ja hi deu haver psicòlegs que han estudiat tants desgavells que es produeixen en v er l'amor. Al haver de ser dos que sentin el mateix... i s'ho demostrin... En fi, un bon relat i bon dibuix, el tema, doncs passa el que passa en la vida... Poden morir tantes de coses... n'hi han que poden fer-ho no ressusciten. Anton.
Un relat romàntic i trist. I es que a l'amor se li ha de donar de menjar cada dia. salutacions.
ResponEliminaAi, el temps! M'ha encantat el dibuix i el text.
ResponEliminaNo, no, jo al planeta piruleta ja hi entraré quan toqui, de moment m'espero, hehehe. Però m'ha agradat el teu escrit, només et falta ser una mica més sàdica i ja està, no sé alguna mort, algun maltractament, i serà perfecte. Fora conyes, el gir està molt bé, malgrat que el final, és clar, et deixa mal sabor de boca.
ResponEliminaI tant que canviem, Pere! ens hem d'anar adaptant a la vida, i fins i tot a nosaltres mateixos.
ResponEliminaM'encantarà que me'l deixis, Joana, gràcies!
Olguen, el més fort o no... depèn... mira a vegades falla.
Gràcies, Assumpta! Només ha estat una mena d'entrenament pel repte dels propers Relats Conjunts, amb en XeXu.
Jisep Lluís, el problema és que el menjar a vegades no es dóna o el que es dóna no se li posa bé a l'altra persona.
Gràcies, kweilan!
XeXu, d'acord tal com havíem quedat! Cita a cegues als propers relats conjunts. No sé si aconseguiré assassinar ningú, ni que sigui en un relat, je, je...
Noves Flors, segur que no, la distància propera és la que fa més mal.
ResponEliminaAnton, crec que no s'ho ha acabat d'explicar ningú, del tot, per molts intents que s'hagin fet d'entendre com funciona l'amor. I només val l'experiència de cadascú. Hi ha amors que duren sempre i amors que canvien... i no sempre aquestes coses tenen solució. Gràcies Anton!
ostres, passen els anys i l'amor continua fent de les seves, amors i desamors!!!
ResponEliminaSospira. Els ulls se li humiteixen. Ara sap amb certesa que ha de fer les maletes i fotre el camp.
ResponEliminaPerò abans, agafarà un sobre, posarà la carta a dins i sense afegir res més, l'adreçarà al Conrad.
vaja..que trist
ResponEliminaes un mal final, pero tan real sovint, llastima
Saps un secret, Carme? En el teu relat m'hi he vist força reflectit... Ja t'ho diré en privat, si vols (apa, safareig!)
ResponEliminaMolt bon relat, i realista. Reflex de més d'una llar?
d.