1Q84 i jo

Aquest  agost  m'he llegit  ben bé  10 llibres,  entre  ells  un Murakami  com aquest. Genial, com sempre.

Però  no us parlaré  del llibre,  que  ja hi ha molta gent  que n'ha parlat  i ho fa molt millor que jo.  Si  l'hagués  de valorar  li posaria  les  @@@@@  del XeXu, com a mínim. 

Per què?  Doncs  perquè a  mi em  fa sentir moltes  coses,  perquè és  un llibre  que s'ha apropat  molt  a la meva  ànima per raons  difícils  d'explicar.  O per  addicció  a Murakami,  que tinc,  aneu a saber.

Quan tot  de cop m'identifico  en alguna frase  o paràgraf ...  em passa  com una mena  d'electricitat  per  dins.

I  aleshores  vaig  llegir:  "Si t'ho he d'explicar perquè  ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs".

A  vegades  jo  tinc  aquesta sensació i  diria  ben gustosament  aquesta  frase,  de tant  en tant. Però  el que em va colpir  més  és  que qui  li deia al  Tengo,  era el seu pare,  ja molt  gran.  I  això  em va portar  fins al meu,  de pare:  

Era,  encara que no ho sabíem, el seu darrer  Nadal. Va  passar  un dia,  amb  tota  la família,  dinant  a casa la meva  germana molt intranquil,  volent  marxar  cap a  casa  seva  massa  aviat.  El vam intentar  convèncer  que  es  quedessin més  estona,  però  finalment es  va  enfadar  i ens  va obligar  a acompanyar-los a  casa  seva.  Nosaltres  una mica  emmurriats, també,  per  esguerrar-nos  la festa  el vam acompanyar.  L'endemà,  dia de Sant  Esteve,  dinàvem  amb  ell  a casa  seva.  Estava  de bon humor  i tranquil.  Seia  a la taula,  després  de dinar  i em va  demanar  que li acostés  uns quants  llibres  que tenia ganes  de mirar-se'ls.  Els   hi vaig  dur  i en veure  la seva  expressió  feliç  i tranquil·la  li vaig  dir:

- Avui  sí que estàs  bé,  oi?

- Sí,  estic  bé...  si no fos...  per  això  que em passa.

- Què  et passa?

- Si no  ho sabeu  entendre,  no cal que t'ho expliqui... tampoc  ho entendreu.

-  Què  vols dir?

-  res,  res,  res...

I  es  va  posar  a mirar-se  i a fullejar  els seus  llibres.  Ho vaig  deixar  córrer. Semblava  prou  animat. Va passar  el dia  bé,    la tarda,  el vespre. Quan la  seva  dona volia a  treure'l  del silló  de davant de la tele  i  que  se n'anessin a dormir,  ell  deia:  deixa-m'hi estar una mica  més!  Estic  dormint tant  bé, aquí  al silló!  Potser  ens  en vam anar a dormir  a la una.  Poca  estona després  d'anar-se'n al llit,  moria  de sobte  cap  a  quarts  de dues  o les  dues...  sense  temps  ni que arribés  l'ambulància.  Sempre  he pensat  que  devia  tenir  sensacions  que li anunciaven la mort.

I ell tenia  raó,  si ens  ho hagués  explicat,  segurament  no l'hauríem  entès.  No semblava  pas  estar  tant  malament  com per morir-se  immediatament. Crec  que aquestes  paraules  no les  podré  oblidar  mai.