on no hi ha gaires tempestes.
I espero, asseguda al port
viatgers de llargs viatges.
I espero, saber els seus llavis
explicant-me mil rialles.
I espero, veure els seus ulls
explicant felicitats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
me sembla que la montse t'adoptaria estes paraules, carme.
ResponEliminaal dibuix, hi trobo a faltar un far.
bona nit, carme.
L'Òscar va dir que si un dia trobés un geni dins una làmpada meravellosa li demanaria poder viure en un anunci hehehe... jo li demanaria ser poeta.
ResponEliminaPoeta (he de dir poetessa? està mal dit "poeta"?)
O ser dibuixant, pintora o escriptora... alguna cosa creativa. Això li demanaria, si :-)
Sí, si que es pot dir "poeta"
ResponEliminaQuè seria de mi sense el DIEC... res... ;-)
iruna, en comptes del far hi he posat un norai, per tenir un lloc on agafar-nos... coses meves... un far també estaria bé... tens raó. Abraçadetes, bonica.
ResponEliminaAssumpta, gràcies per la teva informació ... i trobo que el teu és un bon desig a demanar... jo també el demanaria! Bona nit, maca!
Però si tu ja en fas de poemes, Carme!! Escrits i visuals, no et queixis! Hehehe!
ResponEliminaM'agrada el teu port. Els ports semblen un bon lloc per deixar passar el temps i esperar, no...?
Molt bonic, felicitats i bon dia!
ResponEliminaes pot demanar mes??
ResponEliminaen un port com aquest, segur, segur, que es poden trobar grans felicitats petites, com asseure's vora el mar i explicar-se colors.
ResponEliminaO, tal vegada, emmirallar un bes o acaronar una paraula.
El dibuix és genial
les paraules belles, plenes de remors que acaronen els dins.
moltes gràcies, Carme, te ndresa en esta pur
petonet dolç :¬)***
Els hi has posat fàcil a aquests viatgers que poden arribar...Tenen el norai apunt i no els falta lloc per atracar...I esperar què, entremig de rialles et contin les seves felicitats, en aquest port tan bonic!!
ResponEliminaPer un moment ja m'hi trobat...Quina delícia!!
Una abraçada.
Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels...
ResponEliminaPreciós Carme! :*
M'agraden els ports, com a metàfora de punt de partida i d'arribada. Si hi puc veure alguna sirena que hi descansa, encara més. Aquesta és la imatge en què s'han convertit els teu poema.
ResponEliminaSi algun dia hi ha tempesta aniré cap a port. On et dibuixaré un somriure amb els llavis i amb la mirada, sense cap paraula, et diré tot el que te enyorat.
ResponEliminaMars petits, poesia immensa.
ResponEliminaI bon viatge, igualment,
als guerrers que al seu poble
són fidels.
Hehehe CARME, tu ja el tens, com a mínim, mig concedit :-DD
ResponEliminaI per molts anys que pugues navegar sense tempestes i oferir un port on arribar-nos.
ResponEliminano coneixia "norai". vaig llegir-la ahir en un altre racó amic, però no vaig aturar-me a buscar-la. ara tu mos l'ensenyes.
ResponEliminadesprés d'enviar-te el comentari dient-te que hi trobava a faltar un far, hagués volgut no fer-te'l, perquè ja m'agrada tal com està.
una vegada mon pare, quan vaig anar a irlanda, me va escriure una carta dient-me que ell, tan ancorat de la faena a casa i de casa a la faena, sense viatjar, esperava ser sempre com un far on jo sabés que hi puc tornar. suposo que, després de llegir l'arare i trobar el teu dibuix, per això em va venir al cap l'enyorança del far.
Yáiza, no, no si no em queixo, però no puc deixar d'admirar la gent que escriu molt millor que jo i desitjar també sortir-me'n millor! :)
ResponEliminaGràcies, Montse!
sargantana... potser sempre es pot demanar més, però t ampoc no cal oi? :) Petonets, maca!
Ja veus, Barbollaire, com a vegades estirar el fil d'una paraula d'una imatge, d'un objecte com un norai em porta a navegar i tot, una mica. Gràcies per venir i per les te ves paraules. Una abraçada ben forta.
Les arribades sempre són alegres, oi? Gràcies Montse!
Beneeixi el déu dels vents, el velam del seu vaixell... porquet, m'ha agradat aquest comentari.
Moltes gràcies, Pilar, una imatge bonic amb sirena i tot inclosa! petons...
Pep, que bonic! Una abraçada.
Jordi, moltes gràcies! Una abraçada.
Assumpta... :D gràcies!
Un bon desig, que t'agraeixo molt, Noves Flors. besets...
iruneta, que bonica la història del teu pare! M'encanta!
ResponEliminaI estic convençuda que un far li hagués quedat fantàstic al dibuix. No en dubtis pas. :)
petonets
Diuen que qui espera se desespera però amb el teu post m'he adonat que no té per què ser així. Tot depèn. Esperant pots aprofitar per observar amb més atenció el que mos envolta, detalls que caminant se mos passarien per alt. Esperar pot ser, per què no?, un petit plaer :)
ResponEliminaEl teu poema m'ha servit per practicar una mica de mètrica.
ResponEliminaVersos heptasíl·labs, no?
FELICITATS! Quadrar-ho tot és complicadíssim apart que el contingut és molt bo.
en veure aquest port tan acolorit segur que els ve la felicitat a la cara i als ulls.. o sigui que l'espera no serà en va..:)
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaI no és estimar esperar que arribi aquest algú dels llavis, rialles, ulls i felicitat?
ResponEliminaEspero que quan arribi el vitger tingueu un retrobament ben bonic.
Un petonet.
Sempre esperant i mai es queixen...
ResponEliminaserà que de tant en tant els arriben bones notícies i somriures :)
Bona tarda Carme!
Una delícia els teus versos, Carme. Segur que els teus desigs es compliran.
ResponEliminaM'ha fet molta gràcia això de la paraula "norai". Saps com en deia, a Vilanova, de petita? El sabatot de seure! Es veu que em devia cansar molt, quan passejava pel port:)
Una abraçada i fins demà!
El meu mar també és molt petit i la curiositat immensa, hauria de viure en aquest port i passar-me tot el dia xarrant ... amb els que van i vénen.
ResponEliminaBona tarda Carme.
Hola Carme, Aquests viatgers que estàs esperant asseguda al port, ja han arribat? Et deuen haver explicat mil i una històries interessants d'altres mars més tempestuosos...
ResponEliminaY segurament tots somrieu feliços...
Petons,
M. Roser
Jo també m'estic al port
ResponEliminamirant com el blau canvia.
A tothom desitjo sort
i que ens trobem algun dia.
Un petó, Carme!
He trobat preciós el dibuix i el poema, també "poetejes" tu?
ResponEliminaNoia saps fer de tot. També saps cantar sarsuela?
A veure amb que ens sorprendràs demà!!!
Els viatges sempre són portadors de rialles i felicitats, i el teu port sempre és una col·lecció de moments...
ResponEliminaUna abraçada amb barretina.
onatge
Si9 alguna cosa he après amb els anys és a esperar sense desesperar, Caterina... esperar mirant o esperar somiant.
ResponEliminaMBosch, m'has deixat de pedra... resulta que sí que tenen la mateixa mètrica tots els versos. No ho havia comptat. :) Ni idea.
lolita, no, no, segur que no serà en va. :)
Barcelona, que bonic! un petonet, sí, tens raó, segur que és estimar.
Gràcies, Joana, sempre són boniques les arribades!
Galionar, el sabatot de seure... ja que m'espero m'hi asseuré una estona! :) Fins demà maca!
Pere, doncs si el teu mar també és petit, la meva curiositat també és immensa! :) Bona nit, Pere.
Mª Roser, són uns viatges una mica metafòrics i encara no han arribat! :)
Gràcies, Glòria per la teva aportació!
Ei, Glòria, m'has fet riure... amb això de cantar sarsuela, que evidentment no en sé. Poetejo a la meva manera... ja ho veus.
Una abraçada, onatge!
Tots necessitem els nostres mars petits, sense gaires tempestes i deixant-nos portar per el suau onatge
ResponEliminaSobretot sense gaires tempestes!
ResponEliminaBon dia Garbí!
El mar sempre ens porta respostes. Però la realitat és que hi han també tempestes que bramen paraules que no desitgem escoltar.
ResponEliminaQue tingues un bon dia, Carme!!!