Dibuix del parc dels animals de Molló
Sempre buscant
on és l'indret més alt
per veure el món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
I amb una facilitat envejable :)
ResponEliminaClídice, m'has fet somriure. Tot de cop, en llegir-te m'he recordat que tu també t'enfiles tant amunt com pots! Amb una facilitat, igualment envejable, al menys per a mi!
ResponEliminai sempre hi ha un trosset que se li escapa..:)
ResponEliminaLa veritat és que és increïble per on poden arribar a anar aquests animals.
ResponEliminaÉs impressionant veure com salten; sembla que volin.
ResponEliminaPàg. 19 “El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit.”
ResponEliminaErri De Luca, El pes de la papallona
M'agrada tant la imatge d'aquesta frase que no m'he pogut estar de copiar-la. Veure saltar o grimpar els isards o les cabres és realment espectacular.
Encara me'n recordo de les meves excursions al parc de Sobrestany i era increïble veure com aquests animals s'enfilaven per roques.
ResponEliminaEl dibuix, molt ben fet. A mi també m'agrada força dibuixar però sóc incapaç de fer una cosa semblant només amb un programa d'ordinador (paint?)
Contemplar la visa des de dalt és una autèntica meravella, el que passa és que sovint ho fem desde baix.
ResponEliminaLlefarut.
ResponEliminaContemplant "la visa" de la Joana.
Qui sap si un dia sabrem enfilar-nos per endorrials del mon i veure les maquinacions que des de les coves es fan contra nosaltres.
ResponEliminaVeure ricar-se dos animalos com aquest dalt del serral és un espectacle d'infart, ara els polítics també ho fan en lloc molt perillós, si un cau per l'espenall els corb i voltors tindran carnassa. Anton.
Això m'aniria bé. Hauré d'aprendre d'ella :)
ResponEliminala tendència a tirar amunt sempre m'ha semblat optimista i m'agrada
ResponEliminaAquest estiu n'hi havia, enfilant-se al port de Cabús, i semblava impossible que no s'estimbessin entre aquell roquissar. Però no miraven el món com féiem nosaltres, no; amb el cap cot, només s'entretenien a menjar herba...
ResponEliminaUna forta abraçada!
Mentre no caigui!! :-))
ResponEliminaI per això continua enfilant-se, lolita!
ResponEliminaSempre sorprenents, Jp!
Pilar, és que justament aquí on era, semblava impossible haver-hi pujat! Volant...
Gràcies, Carme, una frase impressionant! M'encanta.
MBosch, sí, sí, és Paint! Només és qüestió de pràctica.
Des de massa avall, Joana! :)
Je, je, je, Jordi, m'has fet recular a llegir la Joana de nou, jo havia llegit vida... tan tranquil·la!
Anton, ricar-se, és per a mi una paraula nova... ja saps com m'agrada! Gràcies!
Noves Flors, vigila, eh? No facis imprudències! ;)
Galionar, anaven per feina, doncs!
Assumpta... jo sí que cauria, ella rai!
Amunt i crits, garbí!
Tenir curiositat per la vida, és viure.
ResponEliminaDes del far amb barretina.
onatge
Oh! Això mateix m'agradaria fer! De fet em sembla que quan som petits tenim aquesta dèria a pujar als arbres justament per això, per aquestes ganes boges de veure món!
ResponEliminaBona nit Carme! Que descansis i demà puguis seguir buscant aquest indret des d'on veure el món!
Doncs visca la curioritat, onatge! Des del bosc...
ResponEliminaGràcies, Barcelona, pujar als arbres és realment una dèria quan ets petit. Complicat però engrescador!