dijous, 27 d’octubre del 2011

Serè, el mar


Dibuix  d'una foto  del  Pep,  i text  inspirat  en el post del Pep

El mar,  que era tan a prop  d'on vaig  néixer,  com si fos una  fada  padrina,  em va  regalar  un esperit tranquil.  Tot i que  era  un immens  regal,  que vaig  agrair  molt,  potser  a base  de fer-me  massa  preguntes,    aquesta  tranquil·litat  perillava  de  tant  en tant.  Però  ni tan sols la meva  fada  padrina  podria  demanar-me  que deixés  de fer-me  preguntes.  I sí,  poc  a  poc,  algunes  coses,  com l'amor,   es  van fent  entenedores ben  endins.  Els  somnis  no només  comencen,  sinó  que  van agafant  relleus  per  que  no quedi  mai  buida la carmanyola  de somnis  que necessitem per  sobreviure. A cada  somni  acomplert  o  bé  desdibuixat,   se n'hi posa  un altre  en el seu lloc.  Els somnis  fan la vida  immensa, la  poca  pressa   en   abastar-los  la fa  plàcida.  Si morís  demà,  crec  que no tindria  gaires  recances.  No hi ha  cap pressa...  la vida,  de moment  continua:   intensament plàcida. 

21 comentaris:

  1. Això és estar en pau amb un mateix. Sensació de que ja ho tens tot fet, però que a l'hora encara et queda molt per fer durant el temps que tinguis. Una bona concepció de la vida.

    ResponElimina
  2. Per si un cas, jo, personalment, preferiria que no morissis demà... et trobaria a faltar :-)

    El dibuix t'ha quedat magnífic :-))

    ResponElimina
  3. Sabeu?...els blogaires mai morirem, jo tinc amics que s'en van anar fa anys i encara trobo els seus missatges penjats dalt del cel. Feu la prova i veureu que sempre estan amb nosaltres.

    ResponElimina
  4. Intensa i plàcida si, però que no s’acaba massa d’hora.

    ResponElimina
  5. Si el teu caràcter li'l deus a la mar... sí, et va fer un regal impagable.

    ResponElimina
  6. Demà? no ,no em va bé demà millor seguim vivin plàcidament

    ResponElimina
  7. Saps, Carme? Crec que el nostre millor somni és que somiem i fem realitat el que realment som. VIDA. Fins i tot quan morim continuem vius, dins dels nostres somnis.
    Encisadora reflexió, dins d'un mar de somnis.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. La carmanyola dels somnis, els que ens alimenten....què bonic!
    No sé si la mar haurà estat avui tan intensament plàcida...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Carme,penso que mai hem de deixar de fer-nos preguntes, la vida és això, una recerca continua, una altra cosa
    és que no sempre trobarem les respostes, però això ens animarà encara més a perseguir els nostres somnis...Un mar tranquil.
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  10. Molt xulo el dibuix.

    Jo sóc molt molt molt de mar i tot i que en el relat (és un relat, no?) ens parles de mar plàcid a mi m'agrada més quan hi ha onades.

    ResponElimina
  11. XeXu, doncs sí, a mi em serveix...

    Així ho espero, Jordi! :)

    Doncs, posats a triar, Assumpta, jo també ho preferiria. Gràcies, maca!

    Carles, no se m'havia acudit mai pensar-ho així... però té la seva gràcia això! Jo ja he dit algun cop que si veieu el meu blog aturat i no he avisat ni dit res que plegava és que m'he mort. Mai no marxaria sense avisar! :)

    Esperem-ho Carme, que duri una mica encara!

    Noves Flors, suposo que el meu pare i la meva mare també hi van tenir alguna cosa a veure, al cap i a la fi ells estaven més a prop que el mar, encara. ;)

    Bé garbí, no et preocupis si demà no et va bé, ja buscarem algun altre dia! No hi ha pressa! :)

    Fins i tot quan morim continuem vius en els nostres somnis... és bonic i tranquil·litzador. Gràcies, Pilar, seguirem somiant.

    Avui, no he vist el mar, fanalet! Ni plàcid, ni inquiet.

    Mª Roser, encara que volgués no podria deixar de fer-me preguntes. És impossible! Tampoc no vull, eh? però les puc fer amb menys neguits.

    Marcel, és més una reflexió personal que no pas un relat... però també té alguna cosa de relat.

    ResponElimina
  12. Mirar enrere i no sentir recances és la millor manera per seguir endavant.
    I que sigui llarg el camí que et queda!

    ResponElimina
  13. "...No hi ha cap pressa... la vida, de moment, continua intensament plàcida..." Carme, t'imagino asseguda mirant aquest mar que has dibuixat i murmurant-li: Serè el cel en tu s'aguaita, mentre va passant la tarda..."
    Una delícia com sempre, Carme, els teus dibuixos i les teves paraules. Una abraçada.

    ResponElimina
  14. Placidesa...serena com el mar seré...triga uns quants anys encara malgrat la felicitat....carmanyola de somnis ...que maco Carme!

    ResponElimina
  15. Espero,Carme. Que la teva vida sigui intensament plàcida, ho desitjo de veritat.
    Sovint tinc por de que les meves paraules siguin mal interpretades o que la gent pensi que parlo per parlar, però amb tu perdo aquesta por, parlo amb sinceritat i ....sis-plau, no et moris. Tens que fer molts dibuixos i molts poemes, i creu-me si et dic que és un plaer saber que hi han àngels com tu en el immens món dels blogs.
    El dibuix és preciós i amb l'escrit m'has arribat al fons del cor.
    En la vida he tingut la sort de trobar moltes persones, que són tresors per mi, tu ja hi formes part.
    Gràcies.

    ResponElimina
  16. Glòria farem i viurem intensament el camí que sigui, llarg si pot ser!

    Una abraçada, Galionar! Només he mirat un mar virtual... però també m'ha servit per parlar-li. Les fotos tenen molt de poder, també. :)

    Gràcies, Elfree!

    Pep, he tingut molta sort, sempre he tingut molta sort. La meva vida ha estat i és cada cop més intensament plàcida. No tinc pas cap ganes de morir-me, Pep ni cap motiu que em faci pensar-ho. Però em dóna per pensar, a vegades, aquestes coses. Com una mena de prova o de barem. Què passaria si em quedés poc temps de vida... què faria? probablement res de massa diferent.

    El teu text i la teva imatge em van agradar per seguir amb el mateix tema, com si fos una conversa. M'agrada trobar placidesa als llocs on vaig.

    Moltes gràcies pel teu post, per la inspiració i pel teu comentari. Bona nit, Pep!

    ResponElimina
  17. Quanta raó que tens Carme, els somnis es van fent relleus perquè sempre tinguem una visió que ens faci tenir il·lusió. I trobo fantàstic aquest caràcter plàcid que destaques que tens, amb gana de viure però sense cap pressa, ni deures pendents. Més que l'estar obert al que vingui i entomar-ho amb alegria.

    M'ha agradat molt aquest text i aquesta finestra al mar que ens has dibuixat.

    Bona nit!

    ResponElimina
  18. quin goig sentir-te..
    no seríem res sense els somnis.. m'agrada com ho sents, però jo si que tindria recances si morís demà, de fet tinc recances a la mort..ja veus, hi ha temes que em costen..

    quins dos blaus més bonics a tocar de l'horitzó!

    ResponElimina
  19. moltes gràcies! moltes gràcies pel què dius. No hi ha cap pressa, la vida continua, intensament plàcida.

    aquests dies no puc mirar el mar, em fa una mica de mal. xò el necessito tant.

    m'agafo unes frases, espero que no et sàpiga greu "carmanyola de somnis que necessitem per sobreviure. A cada somni acomplert o bé desdibuixat, se n'hi posa un altre en el seu lloc. Els somnis fan la vida immensa" (necessito recordar-ho)

    ResponElimina
  20. Barce, moltes gràcies, bona nit i bon cap de setmana!

    lolita, a vegades són moments que ho veus així tan clar (o com si fos tan clar) però tampoc et dic que en un altre moment ho pugui veure d'una altra manera. Però per a mi la mort és el no res... com em podria fer por si tot just fa 59 anys jo no hi era i era en el no res i... això res. És tornar als origens, en el fons.

    rits, gràcies a tu... si et serveix alguna paraula meva, doncs això:gràcies per entendre-les i llegir-les amb "carinyu"!

    Una abraçada, guapíssima i molt bon cap de setmana.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari