diumenge, 24 de febrer del 2013

Volar


D'una foto de l'Alba

Mai no van volar junts i   això  que ella li ho havia  demanat.  Ell  se la mirava  en silenci,  sense  saber  què  contestar-li.  Pensava,  però, que ja  en tenia  prou de volar  sol, volar  amb  els  records  i  les  seves  idees  tan  clares  i al mateix  temps  tan confoses.  Clares  perquè  sabia  com volia  que  fossin les  coses  i  s'hi esforçava  amb  constància,  confoses,  perquè  no  eren  ben bé  com ell  volia, per  més  que  s'hi entestés. I  sí,  volava  sol,  quan  trobava un vent  a favor  que  se  l'enduia  sense  esforç.  Mai no va voler  que volessin  junts.  I  per  això ella es quedava  al seu  costat, amb  les  ales  esteses  o el parapent  inflat,  tant se val.  Amb  el desig  de volar  arrelat  als  budells  i  sense  trobar-li  sortida.   Mai no se  li havia  acudit  volar  sola.  No li sabia  trobar  la  gràcia. Però  no  renunciaria  a volar,  això  mai.  Un dia va  es  va  imaginar corrent  pel vessant  de la muntanya  fins a deixar-se  anar...  sí...   també  podia fer-ho


51 comentaris:

  1. Personalment també prefereixo volar acompanyat, però si la vida no ho permet, aprendre a volar sols és tot un què.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre s'ha de saber volar sol, per quan ho necessites... tot un què!

      Elimina

  2. Molt bonic Carme. Intente seguuir-te:

    Contra el vent que l'envolta
    no troba l'aire que l'empeny.
    No gosa, l'alosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et segueixo jo també:

      Si cal inventa el vent.
      Deixa créixer les ales.
      Vola sola i gosa!

      Elimina
  3. Volar sempre sempre acompanyats potser agobia una mica, necessitem moments per a volar amb companyia i moments per a volar sols.

    ResponElimina
  4. Cal volar tot sol de tant en tant i llavors ...

    Des del cel
    volant molt alt, com un ocell
    veus al sol que s'amaga
    i l'aire fred et tanca els ulls.
    Mires cap avall i tot és més petit
    més net, menys important
    i la vida passa lentament.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida passa lentament
      però la volem en un no res.

      Bona nit, Pere.

      Elimina
  5. El problema és que ell ja en té prou de volar sol i ella, pobreta, allà palplantada i resignada amb les ales o el parapent o el que sigui i mirant-lo volar... No ho sé, diria que aquest escrit diu més coses del que sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo rai, vols dir que no són tots els escrits els que diuen més coses del que sembla? Jo voto que sí! ;) Gràcies pel teu comentari.

      Elimina
  6. N'hi ha que són independents, n'hi ha de més sociables. I no sempre van junts.

    ResponElimina
  7. M'agradaria molt, molt, que la teva protagonista s'atrevís a tralladar tot allò que es va imaginar a la pràctica. Llavors ho sabria del cert, si és capaç de volar sola. Li desitjo molta sort en l'intent.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. Suposo que volar acompanyat(en bona companyia), sempre és agradable, en el sentit real, o si són els pensaments els que volen...Però fer via sol, de vegades també té els seus avantatges...Penso que l'important és ser capaç de fer-ho de les dues maneres, depenent del moment o de l'estat d'ànim...
    Petonets de diumenge.

    ResponElimina
  9. Un cert desencant, present en el pensament de la noia....potser no és la companyia que necessita, o potser és inabastable !
    Bon diumenge i felicitar-te per l'aquarel·la, m'agrada molt !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, m'alegro que t'agradi el dibuix, Artur!

      Inabastable... doncs potser sí, podria ser-ho, és cert.

      Elimina
  10. Potser el més important no és volar sol o acompanyat, sinó tindre la llibertat --i la força-- de poder triar quan fer-ho d'una o d'altra forma... Molt bonic, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. LLibertat i força, la claves Alfred. Si tenim aquestes dues coses, ja ho tenim tot. Gràcies!!!

      Elimina
  11. Cal volar sols i acompanyats, sinó els "junts" perd la seva essència...

    Des de que he vist la teva aquarel·la m´he quedat enganxada a dalt i s'hi està bé.

    Nanit, nina.

    ResponElimina
  12. El millor és volar en grups de quinze o vint persones, sempre que totes estiguen d'acord, clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva protagonista no sé què diria, però jo mateixa de bon grat m'hi apuntaria a volar en grups de 15 o 20... deu ser genial! En estol!!!

      Elimina
  13. Senyora Carme, no volia acabar el dia sense retornar-li la visita, que és cosa d'educació i sociabilitat. El dibuix és genial, ben resolt, amb una cromàtica preciosa i un tema poc habitual. M'ha agradat més, però, el seu text. Jo no m'animaria a volar tot sol, pateixo de vertigen crònic que se m'aguditza especialment els caps de setmana. Però em sembla que m'estic desviant del tema... Moltes Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyor Winston Strike, els meus dibuixets són sempre com de joguina. Sóc una aprenent que m'he despertat tard... però igualment volo amb els colors i les línies. M'alegro que li hagi agradat el meu text. Encara que es desvii de tema. Jo tampoc volaria amb parapent... la meva protagonista es pren els coses al peu de la lletra.

      Elimina
  14. És més difícil llançar-se pendent avall que el fet de volar en si mateix. Ep, és una teoria no provada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una teoria no provada, però em sembla prou encertada... opinió no provada, tampoc. ;)

      Elimina
  15. No t'ho creuras Carme, però just aquest matí he decidit que començaré a volar sola.
    Volaré en el cel que abasten els meus ulls. En el seu cel em falta espai, se'm fa petit i el meu vol es torna maldestre.I fins i tot molesto el seu.
    Estic convençuda que hi haurà moments que ens trobarem. Una part del meu cel també és el seu.
    Però n'hi ha una altra part què només puc gaudir jo. Volaré en aquest espai meu i en aquell altre compartit, li explicare, si vol, les coses que vist. I si no li explico m'ho notarà ens els ulls i en somriure.

    Definitivament tu i jo estem conectades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja t'ho vaig dir que si fóssim bedolls seríem bedolls de la mateixa riba... :)

      Fa 4 o 5 dies que tenia fet aquest dibuix i no tenia text, encara. Aquest matí sense saber ni com ni perquè m'ha sortit aquests text de dins, sense haver-lo pensat abans... me l'has dictat tu, potser? ;)

      Bruixes que som... marededeusenyor... us trobareu, segur. Tu no has de demostrar-te res. Tu ja saps de sobres que saps volar sola. Que sigui un vol feliç, Mònica, n'estic segura que ho serà.

      Una abraçada immensa... o dues.

      Elimina
  16. Mai he volat com en el dibuix, però sí metafòricament. Atrau. És bonica l'aqüarel.la. També atrau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc, no sóc gaire de volar, jo sóc més aviat de terra. Gràcies, rosana.

      Elimina
  17. Més d'un dia em van dir de volant junts, i m'hi vaig distreure. D'altres ho he provat, i el vent no ha anat a favor.
    Potser la clau, rau, complexe, en saber sobrevolar diferents paisatges, solitaris i en companyia.
    No sé si sé expressar el que m'ha colpit llegir-te...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots ens distraiem algun cop, fanalet. I tots ho provem de volar, diria jo. Jo trobo que t'expresses molt bé. I que hi ha moments per volar de totes maneres. I molts vols bonics. Una abraçadeta per colpir-te dolçament, preciosa!

      Elimina
  18. Es pot volar sol o acompanyat. I pot ser plaent de les dues maneres.
    No cal esperar a que et convidin, ni que t'autoritzin, si ets valenta.

    ResponElimina
  19. Jo prefereixo fer volar coloms o estels...Fins i tot la imaginació. Així evito haver de trobar ales que m'acompanyin o a l'inrevés. Potser canviaré d'idea quan hagi aprés a caminar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també prefereixo aquests vols que dius, als vols reals, Pilar!

      Elimina
  20. Sentir el vent a la cara, fred, tallant.
    Saps? Tot i que volar junts és genial, potser, potser (i és la meva opinió que no té cap criteri, ja ho saps...) encara és millor trobar algú en el moment d'aterrar.
    La llibertat del vol sols pot ser solitaria o, si més, no un xic distant, per no entrebancar-se amb els altres i poder maniobrar amb comoditat.
    Però si en tornar pots explicar, compartir, regalar tots els somnis que t'han acaronat, i els reben amb un somriure...

    En fi, ni cas. Darrerament estic molt metafísic... Kieerkegaaard, segurament... X¬DDDDDDDDDDD
    O que intento recuperar al gamberru, que vaig perdre en algun revolt aquest darrers messos.

    T'he dit que m'encanta l'aquarel.la?

    Tens un do, Carme, que m'enamora!

    Un petonet dolç dolç dolç nineta estimada
    :¬)*************

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva opinió, Barbo, tan vàlida com la meva, com qualsevol altra... :D la meva, saps! és que sincronitzar els vols és una de les millors coses de la vida. Per sort he pogut comprovar-ho abastament.

      Recuperar el gamberro, em sembla una bona idea... a veure si el trobes. ;)

      Gràcies, poeta, les meves aquarel·les no mereixen els vostres elogis desmesurats, però igualment em fan il·lusió.

      Un petó, maco!

      Elimina
  21. Per llegir-te i admirar-te em vull prendre sempre el meu temps. La sensibilitat que desprens no es mereix cap comentari rapid i alegre per mes bondados que sigui. Inspires bellesa. Moltes gracies per ser-hi sempre, i son unes gracies especials perque els que hi son sempre no permeten la tristesa de trobar-los a faltar. Molts no ho saben, pero ser-hi es una de les maneres d´ estimar mes brutals que conec. Volin o no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, aquest comentari si que inspira moltes coses. Ser-hi sempre, és curiós com a vegades sent s que algú et defineix en allò més essencial de tu mateixa i et toca endins. Ho acabes de fer, Enric. Jo no sóc res més que aquest impuls, aquest desig, aquest intenció aconseguida o no, de ser-hi sempre. En els diferents àmbits i en les diferents maneres en que això és possible. A vegades fracasso estrepitosament, però a vegades me'n surto prou bé. Voli o no. ;)

      Elimina
  22. Buf!...Crec que he llegit quelcom que no volia llegir...però només és una sensació. Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Núria, em sap greu... :) una abraçadeta de disculpa...

      Elimina
    2. Disculpa?...no, no...tot el contrari!...Sóc jo que llegeixo coses que no són en el text!...ha,ha,ha...perdona pel malentès!...Un petonàs!

      Elimina
  23. Quan un decideix volar ho ha de fer sol... ha de ser decisió pròpia i totalment convençuda!

    Saps?? Jo també vaig pintar aquesta mateixa fotografia.... ^^ Ptonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) No, no crec que sempre s'hagi de volar sol... es pot volar sol, però també acompanyat... si es troba la companyia adequada, clar!

      Ei! I no ens l'ensenyaràs?

      Elimina
    2. Em referia a que quan un pren la decisió de volar és seva.... algú altre li pot donar suport i fins i tot acompanyar en la volada, però és una decisió pròpia i individual...

      No sé si l'ensenyaré! :))

      Elimina
    3. Sí, sí, de fet s'entén prou bé... sóc jo que vaig interpretar malament... em sembla.

      Elimina
  24. Aquest relat se'm fa molt proper i alhora llunyà, avui. Perquè a diferència d'ella, jo si que volo, estic massa acostumada a volar sola. I he d'esperar, xò em seria molt més fàcil arrencar el vol i continuar vivint sola, com d'acostumada estic.

    Com et deia, m'ha arribat molt profundament. Gràcies.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari