L'altre dia pel cotxe anava escoltant aquesta cançó, a mi m'agrada molt.
Georges Moustaki Le Temps de Vivre
Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres, mon amour
Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis
D'être libres, mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie
Tout est possible, tout est permis
Viens, écoute ces mots qui vibrent
Sur les murs du mois de mai .
Sur les murs du mois de mai .
Ils nous disent la certitude
Que tout peut changer un jour
Viens, je suis là, je n'attends que toi
Tout est possible, tout est permis
Nous prendrons le temps de vivre
D'être libres, mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie
Que tout peut changer un jour
Tout est possible, tout est permis
D'être libres, mon amour
Sans projets et sans habitudes
Nous pourrons rêver notre vie
(traducció... a la meva manera)
Ens prendrem el temps de viure
de ser lliures, amor meu.
Sense projectes i sense costums
Podrem somiar la nostra vida.
Vine, sóc aquí, només t'espero a tu
Tot és possible, tot és permès.
Vine, escolta aquests mots que vibren
sobre els murs del mes de maig
Ells ens diuen la certesa
Que tot pot canviar un dia.
Extraordinària aquesta peça de l'inimitable Moustaki. Gràcies per donar-me l'oportunitat de tornar a escoltar-la.
ResponEliminaUna abraçada.
m'agrada molt aquesta canço, i m'agrada inclús cantar-la.
ResponEliminaperò fins ara no sabia que deia.
ara m'agrada encara més.
moltes gràcies
M'encanta Moustaki... m'has transportat un quants records enllà...! Gràcies!
ResponEliminaNo la coneixia, però és maquíssima :-))
ResponEliminaM'ha fet somriure això de "traducció a la meva manera" :-))
És un meravellós poema...
Quines coses d'escoltar...! Ais...
ResponEliminaBrometes a part..., és la cançó d'esperança que, per sort o per desgràcia, fa anys que tots cantem. Cadascú a la nostra manera i mirant cap a llocs diferents.
Potser algun dia ja no farà falta cantar-la?
Gràcies, des de l'època dels cassets que no l'escolatava!!!
ResponEliminaUna molt bona companyia per aquest matí de nuvols i plujim.
ResponEliminaBons records al tornar-la escoltar.
Gràcies.
Nuria
Record d'una època també... Un gust escoltar-lo de nou!
ResponEliminaCom ens va marcar, oi? :-)
Petita endevinalla:
ResponEliminaConeixeu algun prohom català, escriptor, traductor, poeta, crític, memorialista, professor, que va dirigir la Fundació Bernat Metge, que va dirigir també l'Institut d'Estudis Catalans, vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i que el pròxim 12 de juliol farà 50 anys que va morir?
Més pistes? Va escriure:
¿D'on venim, que no fos tornada? | Com una absurda enamorada, | la vida ens fa plorar el passat. | ¿On tornem, que no fos naixença? | Vivim de mort, i no ens és grat; | morim d'amor, i no s'hi pensa.”
Va última pista: segur que si cerqueu a Google trobareu moooooooltes notícies sobre aquesta efemèride inexcusable. O no? Permetrem un oblit tan ignominiós? ;-)
Ho tinc a la punta de la llengua, però no m'arRIBA XD
ResponEliminaCarles Riba! No sabia jo de l'efemèride ni que fa 50 anys que va morir. Gràcies per recordar-lo, Víctor!
ResponEliminaPerdoneu però l'endevinalla se m'ha endut i no he contestat per ordre com de costum:
ResponEliminaRamon, sempre va bé recordar, oi?
Kika, m'alegro d'haver-te-la apropat encara més.
Cèlia, a mi també, sempre sembrant utopies meravelloses.
Assumpta, és maca la cançó, fa referència al maig 68 i a l'ànsia de llibertat de tota una generació. Però és una generació que després va fer figa...
Trini, no ho sé ... jo ja dubto que algun dia no faci falta cantar-lar-la... Aquest és un món de mones!
Mireia, mira una nova oportunitat d'escoltar-la!
Núria, ja tens raó, ja, quants records! Quants somnis!
Rita, intercanvi de cançons
Faré un post dedicat a Carles Riba, diumenge... qui s'anima?
ResponEliminaAi mira, a tu t'ha avisat en Víctor Pàmies i a mi en Joan Puigmalet, quina gràcia, s'han repartit la catosfera jajajaja :-)))
ResponEliminaJo ja li he dit al Puigma que sí (ja veurem com ho faig, però bé, com hi posaré carinyo segur que quedarà bonic) :-)
Em quedo amb la frase "que tot pot canviar un dia". Posem-la en pràctica!
ResponEliminaM'agradaria preparar alguna cosa... A veure... :)
ResponEliminaSi he de ser sincer, jo només sóc una baula en una cadena iniciada per Xavier Caballé.
ResponEliminaCOm sempre, la catosfera demostra la seva generositat i diumenge arRIBArem a Riba. :-)
En Xavier Caballé és l'únic que pensa. Els altres només obeïm...
ResponEliminaSalut!
Una gran cançó, sí! Jo tampoc la coneixia...
ResponEliminal'havia escoltat tant, aquesta cançó...avui, moltes vegades...
ResponEliminaAssumpta, segur que quedarà bonic, si sempre t'hi queden!
ResponEliminaMarta, no hem de deixar de creure-ho mai!
Trini, segur que surt alguna cosa...
Víctor i Puigmalet, sou unes baules molt bones i molt obedients, doncs. Gràcies macos :)
Ma-Poc, ets massa jove, per conèixer-la... ;) En aquell temps encara no feies ni deures d'escola.
Fanal blau, jo també moltes vegades... :)
Ai, el Moustaki! Quins records! M'encanta aquesta cançó i un munt més de seues.
ResponEliminajo avui et deixo un somriure, una abraçada i una bossa de petons dolços...
ResponEliminano sé per què però m'ho inspira la cançó...
:¬)***
kweilan, i a mi també, me n'agraden moltes...
ResponEliminaBarbollaire, fa il·lusió de veure't per aquí altre cop i si vens tant ple de regals, encara més. Una cançó que em va emocionar l'altre dia. Moltes gràcies, i una abraçada també per a tu.
el xot, a Mont-roig en diem "xut" i de renom els mont-roigencs son "xuts" (jo com que soc de Tarragona soc "pelacanyes" si mes no. Mil petons
ResponEliminaMon, o pelacanyes, com vulguis, xut, jo ja ho havia sentit del temps que vaig estar-me a Lleida, però el que no sabia és que era el nom dels mont-rogencs.
ResponEliminaSempre amb nosaltres, Carme :-) :-(
ResponEliminaNo sé com m'has trobat en aquest post tant antic, però serà sempre amb nosaltres, amb el somriure i la tristesa.
Elimina