dilluns, 26 de gener de 2009

El carrer privilegiat - Les imatges afegides













Dos dies sencers sense llum.
El carrer tallat per tres pins immensos atravessats a pocs metres l'un de l'altre.
Tanques destrossades, alguna teulada de les cases veïnes també. L'instal·lació elèctrica feta un nyap. Cables per terra i pals també.

A casa tot està bé. Una vegada més, hem tingut sort.

Carrer asfaltat
o camí de carena.
No es decideix.
******
Els vostres comentaris m'han fet adonar que no s'entenia bé el verset. M'explico.

El meu carrer privilegiat: passa per la carena, té unes vistes espectaculars, està asfaltat a mitges, en algun lloc té voreres, en la majoria de trossos no,
en un bon tros té cases, en un altre trosset té bosc. Quan plou s'enfanga un no dir. Quan fa vent sembla la selva. Quan neva no podem sortir.
És el carrer el que té crisi d'identitat, no pas el caminant...

Havia de ser així:

******************

Ets carrer asfaltat

o camí de carena?

No et decideixes...

23 comentaris:

  1. en tot cas al arribar dalt la carena cal mirar la vall.

    ResponElimina
  2. La vida és una opció constant, l'elecció és un privilegi i una greu responsabilitat.
    Cal triar be.

    ResponElimina
  3. camins, camins,... uns de vegades el que sembla més fàcil tampoc és el millor,...
    l'important és fer el cim, oi?

    ResponElimina
  4. i és que hi ha decisions complicades... continua amb el dubte encara?

    ResponElimina
  5. Una vegada tenia davant meu dos camins, i jo vaig escullir el menys transitat...

    ResponElimina
  6. És el Montgí o no?
    Tampoc em decideixo.

    ResponElimina
  7. Poc esforç camí d'asfalt, l'altre...
    Als quinze anys acompanyava a un jesuita d'un poble a l'altre ( la meva mare manava) no pasavem pel camí o carretera si no per la carena... L'home deia que pasant per dalt es veia les dos vessants i es sabia millor on un era i no era més difìcil de perdres./ Jo vaig perdre el pare quan tenia tres anys, i entre molts homes m'han fet de pare. / Hi han molts camins per arribar al lloc, sempre o quasi, parlo en segona intenció, es un mal meu./ Ho deixo que faria un post d'aquest home... Qui sap a qui interessa. Anton.

    ResponElimina
  8. Molt bonic, el dibuix i el poema.

    :D

    ResponElimina
  9. No he entès l'espai entre deci i deix...

    ResponElimina
  10. Voto per camí!! :-))

    (Quan se sabrà el resultat?)

    ResponElimina
  11. I no perdre's res del que es veu, Striper.

    Carles, crec que aquest carrer ha decidit no decidir-se.

    Rits... és el carrer que no es decideix, jo el passo cada dia.

    Cesc, continua, continua...

    Eva, saps és el mateix camí qeu canvia sol...

    Joan, a vegades ho volem tot... a mi també em passa.

    Anton, l'asfalt i la terrra coexisteixen amb impunitat total.

    Gràcies Jaka!

    Sergi, a veure, pensa, pensa, pensa... l'espai entre deci i deix té un significat profund i importantíssim a la meva vida.
    Vol dir una pila de coses, totes transcendeixen el post:
    1.- sóc una esverada.
    2.- pico tecles més de pressa del que sé fer-ho sense equivocar-me.
    3.- no reviso prou bé quan acabo d'escriure.
    4.- el vent m'ha deixa t sense llum i no he pogut veure el post publicat ni com havia quedat fina ara mateix.
    5.- què faríeu els observador i preguntaires si tot ho fes correctament? Si no m'he explicat prou bé... avisa'm ho tornaré a intentar... és tan complicat!

    Assumpta, el resultat és una barreja...

    ResponElimina
  12. M'he equivocat. Volia dir:
    És el Montgrí? (de Torroella de Montgrí) per la forma de la motanya que hi ha al fons. Però ja veig que no, que és el carrer de casa teva.

    La ventada deu haver estat un tràngul. Me'n alegro de que hagueu tingut sort.

    ResponElimina
  13. vols dir que la crisi d'identitat dels carrers no es deu als caminants?

    ResponElimina
  14. de fet, és carrer asfaltat i camí de carena.

    potser als carrers els passa com a les persones, que algunes tenen una identitat molt definida, i altres, més indefinida.

    i també a les persones, a unes i a les altres, mos passa sovint això que dius: "en algun lloc té voreres, en la majoria de trossos no, en un bon tros té cases, en un altre trosset té bosc. quan plou s'enfanga un no dir. quan fa vent, sembla la selva. quan neva, no podem sortir"...

    ja es troba millor, el carrer? espero que tu i la família també estigueu més tranquils...

    fa pinta de ser un lloc molt bonic. a conjunt amb la caminadora que ets tu :)

    una abraçada, carme

    ResponElimina
  15. Joan, un tràngol espectacular!

    Gràcies, Assumpta.

    Jeús, et convido a comprovar-ho per tu mateix... A veure què en penses.

    ResponElimina
  16. M'he trobat l'explicació escrita i millor així, tot i que també s'ha de reconèixer que la gent, de vegades, tampoc no té gaire clar si són de carena o estan asfaltats! ;)

    Aquest vent... Si n'ha fet, de mal...

    ResponElimina
  17. Coi, quin desastre...déu n'hi do...
    Em sona el paisatge i no sé d'on, però vaja m'alegro que fossis a cobert...

    ResponElimina
  18. Serà qüestió d'apropar-se a tu! (ho dic per la sort, no pel camí).
    Vius en un lloc privilegiat que té els seus riscos, ja ho estem veient!
    Ara, amb els camins ja m'he perdut, és que no tinc gaire sentit de la orientació!

    ResponElimina
  19. Es un carrer amb els seus inconvenients, però també té unes vistes precioses. Si no té asfalt és més natural :)
    Me'n alegro que no us passés res amb els arbres. A ciutat també en van caure, i això que algú pensa que pot ser més segura. I van caure tanques d'obres, i de tot.

    ResponElimina
  20. He viscut una experiència molt semblant. Tinc una foto quasi idèntica a les últimes, amb un tronc i un pal de telèfon caigut, bloquejant la carretera i impedint l'entrada a casa dels sogres. Pel voltant, pins caiguts, pedres, de tot. Quan vam aconseguir esmunyir-nos cap a dins i vam veure que la casa estava bé em vaig posar a plorar. Buf!! M'alegro moltíssim que la natura també us hagi respectat a vosaltres. Una abraçada!

    ResponElimina
  21. Segur que el camí deu pensar que ell abans no estava brut d'asfalt i que rebia amb avidesa la pluja que l'anegava i l'enfangava i que la ma de l'home l'ha vestit a mitges i ara no sap ben bé si és camí o carrer..., pobre...!
    Ambtot..., qui el gaudeix, segur que el fa sentir útil i bonic i fins i tot potser l'imagina vestit d'altra manera :)

    ResponElimina
  22. Iruna, quin comentari preciós i suggeridor, el teu! les persones que a trossos tene voreres i a trossos no i que també s'enfanguen quan plou. Vaig llegir-te ahir a la nit i em vaig endur el teu comentari al cap per pensar-hi. Ets genial!

    Estem millor tots, gràcies.

    Núr, no se m'havia a cudit comparar el carrer amb la gent abans de llegir-vos. És bonic.

    Zel, és La Floresta...

    Cèlia, és que a La FLoresta tothom es perd, no ets pas l'única. ;)

    Sí Khalina, ja vaig verue també una pila de desastres en plena ciutat!

    Assumpta, no m'estranya pas que ploressis, l'efecte era devastrador. Això és le meu carrer, només però hi havia coses molt pitjors, encara, en carrers veïns.

    Trini, crec que ens fem sentir bé l'un a l'altre cada dia quan el camino. Ell m'ajuda molt ... és tan bonic! I jo si més no... li dec pujar l'autoestima, espero! ;)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari