Segon intent del relat sonor de Sonablog. Si voleu saber d'on ve llegiu els altres dos posts: proposta i primer intent
Passa lentament el temps
escoltant el silenci d'un rellotge.
La pressa, com vidres trencats,
com un dolor, com una queixa.
El temps s'escola escales avall.
Brogit de veus i remors de passes.
Violència i gatzara es fan u
en el gest violent que obliga.
I la por, arrapada al coll i al cor
que desbocat necessita aire.
Impacient, xiula un avisador
que ningú sap de què avisa.
Torna el silenci encara
més intens que mai, sense rellotge.
Finalment puc obrir la porta.
Surto a la llum.
Sé que sempre dic el mateix, però la relació, fotogràfia, escrit i ara part sonora, concorda i queda especial, tal i com és aquest bloc :)
ResponEliminaualà!
ResponEliminavinc a felicitar-te i a dir-te bon dia amb el primer cafè!
Aquest dibuix també m'agrada molt i és un segon intent molt bo de relat sonor...
un molt bon divendres que precedeix a cap de setmana!
I has pogut obrir la porta, sabies on erets, com sempre... Anton.
ResponEliminaTota una obra el sonido i el dibuix amb les lletres.
ResponEliminaGràcies per la teva visita al meu blog...Per a mi ha estat una agradable sorpresa arribar al teu i trobar aquesta porta oberta.
ResponEliminaEnhorabona per aquesta creació que fas de dibuix i de poesia!!
Una abraçada.
la vida, el món , el pas de l temps, de vegades ens fan por, però obrir la porta ens farà sentir millor.
ResponEliminaUna abraçada
Bona combinació!
ResponEliminaÉs interessantíssim! Molt xulo i us queda magnífic!
ResponEliminaI si tu l'acompanyes amb els dibuixos artístics ja tan propis teus, el resultat és fantàstic!
Totes les vegades que entro al teu blog arriba una finestra.
ResponEliminaM'està demanant que converteixi les meves escenes en catalan a
Google. Com molt com m'agrada el català que no puc fer això.
Jo google també en finès....
No he entès encara com aconseguir aquest gadget nou que estas utilitzant. Però no necessito saber tot:-) Bon cap de setmana!
Molt bona feina,Carme .
ResponEliminaLes portes obertas,son com obrir el cor cap als altres .
Gràcies per compartir .
Nuria
Està vist que ho saps fer tot, i ben fet :). Felicitats pel post.
ResponEliminaSaps què em fa molt a gràcia, Cesc del que em dius, que sempre anomenes fotos als meus dibuixets. I cada cop que ho fas em fas somriure.
ResponEliminaFanal blau, gràcies venir de bon matí! Bon cap de setmana!
Anton, tots els mals moments tenen un final!
Gràcies, Striper!
Gràcies, Montse per passar per aquí. Una abraçada.
Jesús, i tant no hi ha res com que entri la claror i l'aire!
Gràcies Mireia!
Cèlia, em fa contenta que t'agradi.
Merike, nio tinc ni idea de quna finestra em parles... que consti que jo no he fet res ni he posat cap finesta perquè surti quan s'obre el blog.
I el gadget? Et refereixes als albums de dibuixos?
Núria, gràcies, m'agraden les portes obertes i t ambé m'agrada obrir el cor. Tu també comparteixes venint, gràcies.
Noves Flors, m'afalagues, però ja voldria jo utilitzar la llengua com ho fas tu... encara n'hauria d'aprendre molt.
quin aporta més temptadora. me la puc emportar al meu blog?
ResponEliminaUSD, si et digués que quan vaig acabar el poema amb la idea de la porta i vaig decidir que el dibuix seria d'aquest final, ja em va venir al cap el teu blog, t'ho creuries?
ResponEliminala idea dels relats sonors és boníssima, fusionar el so, les paraules i les imatges mentals, ho fan tan viu! Completar-ho amb un dibuix, ja és una passada. Ja et vaig felicitar i ho torno a fer!
ResponEliminarobadestiu, gtàcies i ja ho saps ... si t'hi vols afegir... serà molt benvingut el teu relat.
ResponEliminaTard o d'hora haurem de provar-ho això. A veure si m'animo.
ResponEliminaDoncs, quan vulguis Sergi, segur que serà divertit (per a nosaltres vull dir) espero que per a tu també.
ResponEliminaNo sé per què, suposava que en faries un altre... Potser tu mateixa ho vas dir, no sé... Però m'ha semblat molt interessant tornar a recordar aquests sons i anar llegint les teves paraules.
ResponEliminaEl primer era més narració, aquest és més com de conceptes, com més poètic, però hi ha un moment que trobo que "l'has clavat" i és quan dius:
"I la por, arrapada al coll i al cor
que desbocat necessita aire.".
Es ben bé el que es "sent"...
Felicitats un cop més :-))
M'ha agradat molt aquesta segona versió!
ResponElimina