Carme Valls ens explica les fases de la violència. Per tal que els metges de capçalera, altres professionals i les mateixes dones puguin detectar-ho com més avia t millor. I també ens ofereix un qüestionari per a poder avaluar si una dona està sotmesa o no a maltractaments. Crec que és important tenir uns paràmetres de referència, ja que quan els casos no són tant evidents, no vol dir que no puguin ser-ho més endavant, sovint casos dubtosos de maltractaments poden ser només el començament, detectar-ho a temps és important. Us en faig un resum, ella dóna molts més detalls.Primera fase: l'agressor impedeix la comunicació entre ell i la víctima per a poder mantenir el control i la superioritat. A vegades ignora el que ella diu, a vegades oblida selectivament el que ell ha dit. Revela molt poc d'ell mateix. No fa plans conjuntament. Li diu exagerada si es queixa. Li diu que ell és així i que l'ha d'aceptar i l'acusa de buscar baralles i de ser massa sensible i treure-ho tot de polleguera. La víctima intenta una vegada i una altra la comunicació. Se sent irritada i confosa i creu que no s'explica prou bé.
Segona fase: L'agressor vol demostrar que ell és superior i ella inferior. Intenta demostrar-li que la seva visió de la realitat és falsa, nega sistemàticament la seva versió, nega els seus gustos i no accepta les seves opinions, desvaloritzant-les cada cop més. Critica com fa les coses, no li troba res ben fet. Ella se sent insegura, no s'atreveix a parlar i s'acobardeix.
Tercera fase: L'agressor vol impedir que la seva víctima tingui contacte o ajuda de l'exterior. Fa que perdi les amigues, es manifesta gelós amb tots els amics o li monta una bronca cada cop que surt amb qui sigui. Pot arribar a fer que perdi fins i tot la feina. Ella accepta l'aïllament sobretot perquè no vol que ningú la vegi com està. Comença a patir depressió, dolors, s'ofega, té fòbies i ganes de plorar sense saber per què. I no l'importa deixar la feina perquè ja no es veu capaç de fer-la.
A la quarta i darrera fase, l'agressor vol destruir la seva víctima. La insulta cruelment i davant dels fills. Després nega els insults i li diu que s'està tornant boja. Els fills en arribar aquí tampoc la respecten i això acaba amb la poca autoestima que li queda.
I tots sabem que la destrucció pot arribar a ser total. Psicòlogicament i físicament.
Jo crec que ja aquests situacions es donen per pert de gent molt trastornada sicologicament.
ResponEliminaTerrible!!
ResponEliminaNomés de llegir-te estremeix pensar-hi...
Segur que són persones trastornades psicològicament, però em sembla que n'hi ha més de les que ens pensem al nostre voltant.
Petons!
en canvi jo crec que el començament es pot confondre amb un dia de mal humor...no?
ResponEliminaCarme, molt interessant, em quedo glaçada però són coses ben certes, és evident! I al principi sembla un problema d'un gran món interior que no sap comunicar...
ResponEliminaEntenc tot el que es diu, però m'he quedat glaçat.No sé que possar, de veritat.
ResponEliminaEls estudiosos del tema deueu conèixer tots els detalls que porten a aquestes situacions.
Compadeixo a la perona que es troba en el punt dèbil... Ho deu tenir molt difìcil per sortir-ne ben parada. M'esgarrifa pensar en quuna parella... En fi... Anton.
Carme, aquest coment. que va en nom de Potres, l'he escrit jo.
ResponEliminarebaixes--Anton. No se com sortirà ara.
Malauradament, sembla que es donen moltes més situacions com la que ens descrius, més sovint i més aprop del que ens podem pensar.
ResponEliminaEstà be de fer-ne ressó i que si algú es troba en aquesta situació sàpigui com actuar i que pensi que hi ha gent preparada per ajudar-la a sortir d'aquest pou.
Petonets, Carme!
;)
Que s'acabi tanta injustícia!
ResponEliminadoncs trobo que està molt bé difondre aquestes primeres fases, pq sovint és un tema que tant en els mitjans com en altres fonts d'informació el que més es destaca són les darreres fases, i encara que en llegir-ho tot sembla molt evident, les primeres fases són realment més difícils de detectar, pq potser no en som ni conscients i val la pena resoldre el problema quan abans millor.
ResponEliminaQuin camí més lamentable. És realment dur de llegir, coincideixo amb algunes de les opinions, només de llegir-ho ja se't posen els pèls de punta. Entenc que parlem d'una tortura psicològica, una guerra que fa enfonsar la víctima. Crec que he sentit alguna història que aquests fragments m'han refrescat massa. I la persona dubtava de si havia estat maltractada. I tant que sí, ho veig més clar que mai. També diré, com ja han comentat per aquí, que està molt bé fer-ne difusió, perquè aquesta mena de comportaments i d'injustícies s'han d'acabar.
ResponEliminaPerò afegiré, com sempre, que els maltractaments no sempre van en la direcció que ens tenen acostumats. Tots ens posem del cantó de la dona, i no ho trobo malament, però també hi ha dones que maltracten, especialment de manera psicològica, potser per manca de físic, i per mi és igualment greu i denunciable. Aturem les injustícies, però d'ambdós cantons. Prou a la violència de qualsevol tipus.
Striper, segur que sí, no en tinc cap dubte, però... bé d'adonen que fan mal, demanen perdó i tot... però hi tornen.
ResponEliminaRita, sí que n'hi ha, jo no pensava que arribaria a ssaber-ne de tant a prop (professionalment parlant). Trastornades, impulsives, incapaces de mantenir el control... però fa mal veure com poden mantenir-lo socialment. Socialment sí, en privat no...
kika, si només és un dia! però en aquest casos no és només un dia.
Cèlia, un món interior rígid, que no sap comunicar, que té por sempre de sentir-se anul·lat, de sentir-se menys... i no sap trobar altra solució que aquesta, una vegada i una altra.
Anton, gràcies per l'aclariment, així sé que ets tu. És esgarrifós per auna parella i per a les dues persones. No saben com trobar la solució.
-assumpta- sí que n'hi ha... i actuar aviat és molt important, sinó la víctima té cad a cop més problemes per asortir-se'n.
Patrícia, tant de bo s'acabi. Però d esgraciadment he vist alguns casos de parelletes ben joves, encara amb actituds d'aquestes.
Gràcies robadestiu, és exactament això.
Xexu, tens tota la raó. Aquest llibre parla només de les dones, ja que tot el llibre està dedicat a la dona, però sí, també hi ha dones que maltracten psicologicament els homes, també s'ha d'acabar. Potser aquests casos no arriben als diaris i a la tele...
Un encantador de serpientes que cuando ya tiene a su víctima hipnotizada,no deja de martirizarla de mil y una maneras posibles desde el silencio continuado hasta los gritos imposibles de soportar,todo lo que ocurre en su mundo,según él,será a causa y por culpa de su mujer,mientras tanto los hijos aprenden ese modo de vivir que repiten sobre la misma persona:la madre,la mujer.
ResponEliminaEn diferentes grados de crueldad conozco varias personas en esa situación,no es una historia casual.Tuve en mi casa durante dos años a una persona que pasaba por eso con dos hijas y acabó volviendo a su infierno particular.
Abrazos
És terrible anar llegint aquest camí progressiu en el maltractament.
ResponEliminaImagino quantes persones deuen viure en una "primera fase" sense adonar-se, què trist. Perquè suposo que no tots els casos deuen avançar fins al final...
És el segon post que llegeixo aquesta setmana referent a la violència "domèstica" i m'esgarrifa només de pensar en com d'imbècils podem arribar a ser els humans.
ResponEliminaPerò sí, certament és interessant tenir-ho present.