dijous, 30 d’abril de 2009

La tassa



La tassa buida
queda de testimoni
de l’hora quieta.



Aportació d'onatge
Sol amb la tassa,
la solitud de l'aire
i l'empremta dels
teus llavis...


I Una altra de Noves Flors

...llavis com a pinzells
rubriquen el silenci
descans del dia...

Fulles

Fulles i fruits s'entrellacen
inventant una nova bellesa
potser menys efímera
que la de les flors.
Transparències de llum
com jocs de colors brillants
en la mirada.
Resseguint les fulles
amb la punta dels dits.
I els fruits al palmell de la mà.

Maneres de dir

He vist que poques persones coneixen la paraula muricec. Segur que persones de comarques tant diferents com els que correm per aquí, en diem noms molt diversos.
Com els dieu, vosaltres?
Ja en tenim unes quantes, afegiu les vostres als comentaris?

1.- ratpenats
2.- ratapinyada
3.- muriac
4.- muricec
5.- ratapenada
6.- rampanat
7.- ratapaixet
8.- voliac        (trobada  moooolt   més  tard  a cal porquet)

dimecres, 29 d’abril de 2009

Deixant un balcó en préstec

Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o bé que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.
No fa pas gaires anys i en algun lloc no massa lluny d'aquí, hi havia un nen enamorat del seu balcó. Li agradava fer passar les cames entre els barrots i deixar-les penjant. I així esperar que arribés l'hora del capvespre i comencessin a volar els muricecs. Era capaç de sentir fins i tot els seus xiscles-radar que ningú altre podia sentir. I no sabia pas si le agradava més veure'ls volar o simplement somiar. La lluna l'acompanyava, lluna plena o mig plena i li encomanava algun somni encara més bonic. Qui no coneix el poder de la lluna per a transmetre'ns somnis bonics?
Ha passat un temps, i el nen enyora el balcó, el camp, la via que passava a la vora i el silenci.
I per aquesta raó, he reciclat el meu balcó, perquè s'hi pugui asseure un altre cop i mirar una bona estona la lluna.
- Jo no puc sentir els muricecs - li dic.
- Gairebé ningú no els pot sentir - em respon - però si vols et puc cantar una cançó.


dimarts, 28 d’abril de 2009

Jardí


La imposició dels límits de la tanca és respectada.
Cap d’ells s’ha atrevit a desafiar l’ordre establert,
a sortir i arrelar en lloc inadequat.
A l’interior, però, la vida es desferma
no hi ha ordre ni normes.
No es deixen perdre cap oportunitat
de viure intensament.
Llavors i proximitats.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Ametller

Perduda la bellesa de les flors,

creixen poc a poc els fruits.

I encara és primavera.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Tres vegades feliç.

Per Sant Jordi, remeno molts llibres: hi ha els que em regalen, els que regalo, els que em compro per mi... Començo pels que m'han regalat i ja m'han arribat perquè sé que encara me'n falta algun per arribar. Tots tres tenen la felicitat com a protagonista. Ves tu quines coses! Me'ls han regalat persones diferents i que no tenen res a veure entre elles. Contes i poesia. Les dues coses m'agraden.



El Laberint de la felicitat és un conte metafòric.
Misteriosament feliç és Joan Margarit, per tant tanto segur!
Selma és un conte per nens d'una ovella, sàvia i feliç.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Perfums dibuixats

La Joana li ha fet un regal molt dolç i perfumat al petitó del cal Tibau... m'ha convidat a afegir-me al seu regal, dibuixant una barana més ...

M'hi he posat amb molta il·lusió. Les glicines em són difícils de domesticar...









Línies sinuoses
cerquen el perfum,
perfum que acompassa
les mans al bressol.
Colors com murmuris
de mots i cançons
amb la veu molt baixa.
Silenci tranquil
que l'infant ja dorm.



Enhorabona, Jesús!

Els guerrers de Xian - Relats conjunts


He perdut, no hagués hagut d'aceptar aquest repte.
Pensava que per més guerrers que fossin, jo podria aconseguir-ho.
Un guerrer també hauria de tenir una mica de sentit de l'humor.
Ja es veu que no.
Ningú abans que ells se m'havia resistit.
He fet pixar-se de riure a tothom que m'ha escoltat.
Sense excepcions, fina ara.
Però aquest cop... ni un de sol no ha rigut quan els he explicat
els meus millors acudits.

divendres, 24 d’abril de 2009

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi


Que cada rosa sigui
un pensament
un sentiment
un instant compartit
un acaronament
amb la suavitat dels pètals.


Espero que
pugueu rebre i oferir
moltes roses i molts llibres.



Bon Sant Jordi a tots i totes.





dimecres, 22 d’abril de 2009

Pètals


Pètals que s'obren
poc a poc, despentinats,
com un despertar.

M’ENTERRO EN ELS FONAMENTS de Manuel de Pedrolo

Tornar a llegir Pedrolo és, per a mi, després de tant de temps sense llegir res de nou, llegit i rellegit tot el que tenia l’abast, com tornar “a casa”. A una casa on puc retrobar noves emocions, conegudes i desconegudes a la vegada. Desconegudes perquè mai no havia llegit aquesta novel·la, encara, i conegudes perquè la manera com Pedrolo em toca ben endins i em sacseja les emocions és sempre i deliciosament esperada i confirmada.

M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de “bons costums”, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot utilitzant la violencia i força eixelebrat ocupa el segon capítol que ell númera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la.

Però allò que és més espectacular, és com explica els mateixos fets, les mateixes converses des d’un punt de vista i de l’altre. Així posa de manifest, allò que tots sabem, o sigui que una conversa, o discussió o baralla, mai no és ben bé la mateixa per a les dues persones que la mantenen… que mai no arriben a les mateixes conclusions, que mai no retenen ben bé el mateix.

- Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…

dilluns, 20 d’abril de 2009


L’hem trobat ben mudada:
figues de moro als peus
un xal de pi,
i vestit d’olivera.
Porta un barret de cel
i de tant en tan, es posa
arracades de núvol.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Joc literari 104


Passejava per Collserola, l'immens parc de la ciutat, a trossos lliure i feréstec i a trossos domesticat, quan va veure, dalt les branques, un llibre alliberat.
No va dubtar ni un moment, i ràpid es va enfilar fins a l'enforcadura de l'arbre i molt lentament i amb parsimònia, amb la mà, acaronà les pàgines obertes a l'atzar.
Va pensar que se l'enduria a casa i que o bé el tornaria a alliberar o en portaria un altre de recanvi per qui el volgués compartir.
Caminava amb un somriure i el llibre a la mà quan va sentir uns lleugers gemecs, com un plor que voldria arrencar, sense acabar de fer-ho.
Es va girar, l'arbre se sacsejava amb un petit tremolor perceptible. Va recular per acostar-s'hi. Es va fer el silenci de nou. Sense saber perquè, es va tornar a enfilar i es va posar a llegir. L'arbre es va calmar.
En acabar el llibre, el va deixar allà mateix i va marxar amb les mans buides i el cor ple del que havia llegit. L'arbre va somriure en silenci, però ella no ho va veure pas.

Un cap de setmana amb regals

La Sargantana, m'ha donat aquest premi que diu que el meu blog és màgic i que aquí tot és fantàstic! Em sembla una sort que hi hagi algú que pensi així. Gràcies maca!


I la Neo, del Bar dels poetes, aquest altre. Dos premis en un cap de setmana! És que no hi ha com tenir sort, en aquesta vida! Gràcies, Neo, bonica!
I com sempre, a més d'afortunada, sóc una mica anàrquica i no segueixo les normes. No repartiré premis, ja que sempre ho trobo molt complicat. La tria se'm fa difícil i després també sé que no agraden a tothom, (com els mems) per això, tot i que em sap greu i demanant disculpes, trenco la cadena, o bé l'amplio i reparteixo premis a tots els meus enllaços!

dissabte, 18 d’abril de 2009

El lector (The reader) de Stephen Daldry - 2008

És una pel·lícula força dramàtica, però que fa de bon veure. Està ben feta i planteja temes ben interessants.

Situada en els anys després de la 2ª guerra mundial, cap als 50. Un noi jove de 16 anys, es troba malament un dia, a l’autobús, quan torna a casa. Ha de baixar i es fica en una entrada per refugiar-se de la pluja i allà vomita. Una dona que viu allà l’ajuda i l’acompanya a casa. En refer-se de la seva malaltia, unes setmanes després, la va a veure per a donar-li les gràcies i li duu un ram de flors. Entre els dos, malgrat la important diferència d’edats, s’estableix una relació eròtica i amorosa. S’acaba sobtadament quan ella se’n va sense dir-li res, ni deixar rastre. Al cap de 7 o 8 anys, quan Michael és un estudiant de dret, assisteix a un judici i la veu al banquet dels acusats per crims contr a la humanitat, com a vigilanta d’un camp de concentració.

La pel·lícula té diversos temes de fons. La importància que pot tenir un amor, per efímer que sigui, deixant empremtes per a tota la vida. També planteja un tipus de personalitat d’aquesta dona, dura, però potser no pas dolenta, que mira la vida com una cosa tant dura com ella i que creu que a cada moment un ha d’assumir el paper que pot o que li toca, fins a les darreres conseqüències. I que de revisora de tramvia, passa a treballar a la Siemens que fabrica armes i després de vigilant al costat dels nacis. I encara que sembli impossible intenta ser honesta amb allò que ha fet, i les altres acusades se n’aprofiten.

Michael s’esgarrifa, intenta entendre, escolta, pensa, es turmenta, es desespera, es planteja intervenir i finalment no ho fa…

Ha estat un estona emocionant i intensa, per pensar, tristament amb els homes, les dones i els nostres motius, les nostres justificacions, la nostra duresa que és a la vegada feblesa. Jo us la recomano, si en teniu ganes.

divendres, 17 d’abril de 2009


Garrigoles, s’amaga i s’ensenya
enllà del camp.
Callen els tractors
amagats al cobert.
Porxades de baladres,
Racons de flors.
I aquest silenci
de portes tancades.
No es veu ningú,
passem caminants i forasters
i ens enduem la seva imatge.


dijous, 16 d’abril de 2009

Caseta

Sota dels pins i vora el mar
somriu vergonyosa la caseta.
Acull els instants efímers,
les passes perdudes i els silencis,
només si la mar és calma.
Quan hi ha tempesta
resisteix solitària,
guardada en la memòria.

dimecres, 15 d’abril de 2009

La pomera de l'Eli

Dibuix per l'Eli, amb tot l'afecte. Un bocí de la pomera dels seus pares que he trobat al seu blog..
Aixeca el dit cap al cel
mentre surten les flors.
Els pins l'envegen en silenci.

dimarts, 14 d’abril de 2009

diumenge, 12 d’abril de 2009

Els pins


Els pins amics,
s’apropen i s’estimen.
Tot recolzant-se,
gaudeixen la carena
aprofiten la vida.

divendres, 10 d’abril de 2009

La ginesta de l'-assumpta-

L'-assumpta- em va enviar aquesta foto. Li vaig dir que era bonica, allà al seu bloc i que si l'hagués tinguda quan vaig fer l'escrit de la ginesta l'hagués dibuixada. Ho faig ara. la ginesta bé meriex dos apunts, oi?


Més enllà del groc,
creix el xiprer alt i fort,
I després el cel.


dijous, 9 d’abril de 2009

Lumna

Lumna, tenia una parada al mercat de Fes, venia verdures i fruites. Aquesta parada era tota la seva vida. Hi dedicava tota la seva il·lusió i energia. Tenia molts clients i li passava el temps de feina molt ràpidament. Els coneixia bé i sabia els seus costums i allò que més els agradava comprar.

Se sentia feliç quan podia oferir-los-hi allò que més els agradava. Aquestes pomes són les més dolces -deia ella- a qui les desitjava dolces, les àcides són aquelles - li deia a l’altre que les volia així. Com vol els kiwis, que siguin tous, o una mica més consistents? Quan algú marxava content i amb un somriure als llavis, ells ja desitjava que tornés.


Tenia preferències, és clar, hi havia clients i clientes que li hauria agradat veure’ls cada dia, d’altres eren més indiferents i no somreien tant. En les estones buides, quan no tenia clients es preocupava i pensava què hauria de fer per tenir sempre la parada plena de gent i també pensava què hauria de fer perquè els clients que ja tenia vinguessin més sovint a comprar.

Hi pensava, hi pensava. A vegades li venien idees, però sempre les rebutjava, convençuda que li complicarien la vida inútilment. A cada idea que li pasassa pel cap: tenir més varietat de verdures i fruites, li venia un però... però aleshores necessitaria més diners per a poder-les comprar i potser no abastaria a vendre més i més i se n’hi farien malbé més que no pas ara. Si pensava en menjars cuinats s’adonava que si havia de cuinar podria tenir menys hores la parada oberta.

Ho analitzava bé i s’adonava que segurament no hi havia cap manera segura de tenir la parada sempre plena i que era important tant per ella com pels s eus clients atendre’ls bé a tots en la mesura que hi anessin, cada dia o només un cop cada setmana i continuar essent feliç amb els seus somriures i les seves bosses plenes de verdures i fruita que ella els havia venut.

Picaporta

Un picaporta manllevat al Mèlich amb el seu permís.

Trucar a la porta,
amb la paciència dels anys
i el seu so sord
com de qui no té pressa.
Si obren o no obren,
potser tan se val.
Potser en tinc prou
de sentir el teu so.
Toc, toc, toc,
picaporta.


dimecres, 8 d’abril de 2009

Els narcisos de Merike


Fa fred a fora.
Afortunats narcisos.
Darrere els vidres
reben l'escalforeta
del sol i dels teus ulls.


dimarts, 7 d’abril de 2009

Avellaners

Dibuix tret d'una foto del Mèlich

Camí d'avellaners,
guarda els records
cobreix del sol,
dóna repòs.
Un borinot,
tres marietes,
un raig de llum
les mans ben plenes.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Enric Casasses


Fa dies que tinc pendent de fer el comentari d'aquest llibre. Se'm fa difícil perquè és un a poesia que em sorpren acada moment. Sovint juga amb les paraules, altres cops hi llegeixo sentimetns intensament dramàtics i tot de cop canvien per convertir-se en una mena de broma. Em desconcerta, però no he pogut pas deixar de tirar pàgines endavant i endarrere, per allò del rellegir. Una petita mostra.


Tinc una pena tan teva

que no me la pots robar

Tinc una pena tan teva

que és més fonda que la mar


Si la pena emplena el mar

la mar aguanta la terra

la terra m'ha d'aguantar

perno ofegar tanta pena


Al racó del Pare Etern

tinc la barca fondejada

perquan diguis que pirem


A la Boca de l'Infern

tinc la barca embarrancada

sense vela i sense rem

diumenge, 5 d’abril de 2009

A la barana dels teus dits de Jesús M Tibau

Després de l'assalt impulsiu... he llegit i rellegit poemes d'amor i se'm fa difícil trobar les paraules adequades per a explicar-los o definir-los. Em sembla molt millor donar-vos-en una mostra i així us en feu una idea:


El record d'aquell mar,

que has desat a la vitrina,

batega encara,

i l'onada,

i la sal,

i la gavina.

divendres, 3 d’abril de 2009

Primavera dins del balcó de Merike

Creixen i creixen
l'amor les acarona
amb mans de seda.
Somriuen agraïdes.
Regalen primavera

Mixeta

La Mixeta era una gateta siamesa, caçadora i crec que telepàtica i tot. Era un esperit lliure que circulava pel barri sense tenir cap casa que fos la seva, ni amo tampoc. Vivia bé, no se la veia pas prima ni mal alimentada, entre tots, una mica d'aquí, una mica d'alla, ella anava aconseguint el que necessitava.

Li agradava demostrar que era bona caçadora i a les seves cases preferides sovint hi deixava un ratolí mort que ella mateixa havia caçat pel bosc o pels voltants. No sé si tenia gaire èxit amb la seva estratègia, ja que la gent no estava gens contenta amb aquests regalets. Però ella els deixava amb tot l'amor. Per a ella eren importants, per als altres, no. Era una incompresa.

A moments, es deixava estimar per una parella que vivia al barri i la deixaven entrar a casa i li donaven menjar i l'acaronaven i la mimaven, altres vegades, sobretot si ells no hi eren buscava substituts. Sempre sabia la finestra on havia d'anar a miolar, precisament aquella on hi havia algú dins... si la persona canviava d'habitació, ella sabia perfectament on anar-la a buscar i per fora anava a miolar just a sota de l'altra finestra. Per això semblava telepàtica.

Vivia com volia, se sentia prou estimada per la gent del barri, no li faltava res, però a vegades se sentia trista ja que al final de tot, de tant anar i venir, sempre hi havia algun moment que s'adonava que, en el fons de tot, estava sola. No pertanyia a ningú, llibertat i soledat sempre acaben coincidint. I era ben injust de dir-ho, perquè tothom l'estimava, tothom l'acollia, tohtom la mimava. S'havia d'acostumar a acceptar-ho, ben endins de tot, estava sola. Però potser no era tan terrible, sospitava, que en el fons en el fons, tots estem sols.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Un altre dia del balcó

He sentit les flors,
darrere els porticons.
En obrir-se,
tot s'ha il·luminat
dels somriures de colors.
Olors de felicitat
han omplert l'espai
dibuixant pètals vermells
amb uns dits meravellats
a cada silenci i a cada paraula

Balcó


Una vegada hi havia un balcó despullat de flors, envejava secretament els altres balcons plens de colors i de vida. I recordava, quan fou un temps que ell també tenia flors, tenia colors, tenia un batec que es podia veure i sentir des de lluny. Ara s'havia tornat un balcó seriós, circumspecte. Feia la seva feina de balcó tan bé com podia i no es queixava de res. Res no ha canviat, pensava el balcó. La barana aguanta fort. La porta obre i tanca bé. Em mantenen prou net i ben conservat. Què importa una flor de més o de menys?
No volia esperar res, podia ser feliç sense flors, però mai no va perdre el somni de tornar a ser un balcó florit i ple de colors, de dalt a baix de la barana.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari