M’ENTERRO EN ELS FONAMENTS de Manuel de Pedrolo

Tornar a llegir Pedrolo és, per a mi, després de tant de temps sense llegir res de nou, llegit i rellegit tot el que tenia l’abast, com tornar “a casa”. A una casa on puc retrobar noves emocions, conegudes i desconegudes a la vegada. Desconegudes perquè mai no havia llegit aquesta novel·la, encara, i conegudes perquè la manera com Pedrolo em toca ben endins i em sacseja les emocions és sempre i deliciosament esperada i confirmada.

M’enterro en els fonaments és una novel·la construïda a través de dues veus, de dos protagonistes que, en capítols alterns, ens parlen en primera persona. El capítol I i tots els que duen xifres romanes, corresponen al pare. Un home, metge, bon professional, bon pare de família i que situat al final dels anys 50 o primers dels 60, és un home de “bons costums”, si convé una mica hipòcrites i tot, que sembla que no tingui cap problema de viure en el país que viu, en un país ocupat i en una dictadura. El fill de 19 anys, estudiant, decebut, descontent, compromés i més que compromés, fins i tot utilitzant la violencia i força eixelebrat ocupa el segon capítol que ell númera com a 1. Els capítols se succeeixen així: II, 2, III, 3, IV, 4… De manera magistral desgrana una trama on la idea que el lector es va fent de com són o seran els fets, a partir d’allò que van especulant els personatges, canvia una vegada i una altra, fins al final de la novel·la.

Però allò que és més espectacular, és com explica els mateixos fets, les mateixes converses des d’un punt de vista i de l’altre. Així posa de manifest, allò que tots sabem, o sigui que una conversa, o discussió o baralla, mai no és ben bé la mateixa per a les dues persones que la mantenen… que mai no arriben a les mateixes conclusions, que mai no retenen ben bé el mateix.

- Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen!
- Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! – vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula -. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?
- Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari tothom sembla interessat a barrejar les pistes. Tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…