Dibuix tret d'una foto del Mèlich
Camí d'avellaners,
guarda els records
cobreix del sol,
dóna repòs.
Un borinot,
tres marietes,
un raig de llum
les mans ben plenes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Què bonics són els avellaners. De menuts anàvem als camps a agafar-ne un grapat, fins i tot quan encara eren massa tendres, vigilant bé que no ens enxampés el pagés...
ResponEliminaUn poema molt bonic, Carme!
una abraçadeta de bona nit!
Per Santa Madalena, l'avellana plena.
ResponEliminaPer sant Roc, l'avellana surt del floc.
Per Sant Feliu, l'avellana surt del niu.
Gràcies Carme, jo vaig néixer entre avellaners.
J. Mèlich
Boniquet,boniquet,boniquet...
ResponEliminaRecordo esmorzars davall davellaners copiosos, estava tot dispost com si fos taula i cadires,... Tot ben arregat per agafar noves forces, com ens mostres en aquesta mostra dibuixada d'aquest fruit sec que tant agrada... Sensibilitat tens, Carme, per portar-nos per bons camins... Anton.
quants records de quan plegava avellanes pels costers pedregosos del Priorat
ResponEliminaAvellaners, el nostre signe d'identitat guardats entre els rajos del sol.
ResponEliminaquines ganes de passejar per sota els avellaners i entre els raigs de sol.
ResponEliminaAvellaners i natura en general en veig poca, tot i que consider que Palma és una ciutat força verda :) Aquesta primavera té pinta de ser molt passada per la pluja.
ResponEliminaBesets
Com n'és de generós l'avellaner.
ResponEliminaGermà del poble ert.
M'agraden més les avellanes que les ametlles, tot i que tenen més "mala premsa" (al menys amb la gent que m'envolta, que a tothom li agraden més les ametlles)
ResponEliminapetonets amb gust d'avellana
Jo tampoc no tinc massa contacte amb la natura esponerosa, però hi pense gràcies a posts i dibuixos com els teus.
ResponEliminaRecordo tot un cami de avellaner pujant un cim crec que el penyesaltes.
ResponEliminaEls avellaners augmenten en el molt cap al sud del meu país, són rars, i
ResponEliminatan bonics!
amb els teus colors pintes esperances
ResponEliminaAi els avellaners i les avellanes...quins records que em porten!!!
ResponEliminaT'han quedat preciosos...jo fa dies que no estic inspirada....
ResponEliminaPetonassos, estimada...
Un raig de sol!
ResponEliminaEl que il·lumina aquests avellaners i també aquest
post ple de natura.
;)
Bonic, bonic, bonicccc!!!
Avellaaaaaaanesss de Reus, què bones!! :-))
ResponEliminaXocolata amb avellanes, Nocilla, Ferrero Rocher... Gelat d'avellanes, crema d'avellanes!!! :-))
Ara que gairebé no surto de la ciutat, com els trobo a faltar!!
ResponEliminam'ha encantat tot plegat
ResponEliminacamp de Tarragona, ple d'avellaners. Jo també he jugat de petit per sota d'ells i aixefar la closca de l'avellana amb una pedra per gaudir del seu sabor
ResponEliminaA casa en tenim uns quants, perquè els meus fills no oblidin mai de què van viure moltes generacions dels seus avantpassats!
ResponEliminaPerò no t'hi amoïnis, que collir, el que se'n diu collir...
Jo recordo d'anar a collir avellanes a finsls d'agost i setembre per poder tenir diners per anar a la fira (octubre, sta Úrsula!)
Llegint el teu precios poema m'han vingut a la ment molts records viscut a l'ombra de l'avellaner a prop de la casa de la meva mare.Era un lloc per tota la familia i pel repos dels animals perquè encara avui es troba en un lloc encantador i assollellat.Sota "il nocciolo" jugavem,parlaven (l'arbre conexia tots els nostre secrets de nens) menjavem avellaneres, l'avia brodava, l'avi descansava.Un arbre de faula...gràcies per haver-li dedicat un poema.una abraçada
ResponElimina