En feixes ermesi oliveres perdudes,
les margarides.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Em sembla un poema-haikú tant potent que m'agradarà reescriure'l...
ResponEliminauna abraçada, carme!
Aquest es bo , bonísssim , de vegades fas unes dianes perfectes Carmeta. El cas és que jo avui ho veig tot de colors vius i llampants estic d'un humor ins`lit , quasi diria que hauria d'anar al metge , a vore si es que tinc un atac d'alegria... Te comunico que les "cançons de la nit Benigna ja estan en màquines i que aviadet en tindrem molts exemplars per vendre ... m'ajudaras? Quin morro que tinc he? . apa una abraçadeta i molts petunets.
ResponEliminaUn bonic haikú, que podria semblar gris, però, malgrat el títol, té els colors de la primavera!
ResponEliminaGris i més, Carme. Preciós haikú!
ResponEliminaA treure del lloc les llentioles de les margarides i buscar el SI final dels bons encotres encara que comencin en un panorama gris
ResponEliminaper el color de la terra i oliveres i potser un cel encara plujós. Tens un sarró ben ple, i per més que deixes anar productes no és buida... Capaç i capacitat. Anton.
Per a donar-hi una mica vida eren necessàries.
ResponEliminaUn toc de color entre tant gris, ja va bé.
ResponEliminaEnmig de camps erms, la vida sempre lluita per sobreviure... per això em sembla que la vida ens sobreviurà, malgrat tot!
ResponEliminaels colors són grisos, però no les emocions
ResponEliminaAmb les olives ja collides.
ResponEliminaEls teus colors Carme, sempre donan vida. Ès bonic pensar que en mig de la grisor hi ha la llum de les boniques margarides.
ResponEliminaLa primavera ,quina explosió de vida.
Nuria
Fanal blau, l'esperaré amb impaciència! una abraçada, bonica.
ResponEliminaMiquel Àngel, saps aquella expressió que diu que é s tan bon venedor que vendria una neveera als esquimals? Doncs jo crec que no els vendria ni una bufanda... però no m'hi nego, no, nomé s que no confiis gaire en les meves capacitats. M'alegro molt que tinguis un atac d'alegria, encara q ue et pensis que has d'anar al metge... :)
Montse, quan els colors em venen a trobar no puc evitar de caçar-los al vol.
Gràcies Trini, t'he dit mai que et trobo preciosa en aquesta foto? segur que sí, perquè ho penso molts cops.
Anton, no en vaig desfullar cap, no de margarida. Aquesta mena de dubte no fan per mi.
Cesc eren com una claror.
Xexu, hi anaven de meravella.
Segur, Cèlia, la vida ens sobreviurà com a espècie humana.
USD, les emocions sempre tenen colors és cert.
Striper, segur que si, jo no en vaig veure pas cap.
Núria, gràcies maca, una abraçada.
Els clars i les ombres fan molt bona feina, Carme ;)
ResponEliminaEl que sí he de dir és que el dia de la foto va ser molt especial i excepcionalment feliç. Va ser el primer i únic cop que la majoria dels padrins del Somriure ens vam reunir a "la figuereta", el tros dels meus pares. Va ser un dia preciós!
Ai, m'ha fet pensar en la "meva" flor que ha crescut enmig de les rajoles grises de l'acera i una paret de formigó :-)))
ResponEliminaPrecioses i únic el haikú...vaig pel següent...
ResponElimina