Una vegada hi havia un balcó despullat de flors, envejava secretament els altres balcons plens de colors i de vida. I recordava, quan fou un temps que ell també tenia flors, tenia colors, tenia un batec que es podia veure i sentir des de lluny. Ara s'havia tornat un balcó seriós, circumspecte. Feia la seva feina de balcó tan bé com podia i no es queixava de res. Res no ha canviat, pensava el balcó. La barana aguanta fort. La porta obre i tanca bé. Em mantenen prou net i ben conservat. Què importa una flor de més o de menys?
No volia esperar res, podia ser feliç sense flors, però mai no va perdre el somni de tornar a ser un balcó florit i ple de colors, de dalt a baix de la barana.
Sempre hi ha coses i persones que no es poden oblidar!
ResponElimina...qui sap si al seu davant hi ha un paisatge similar a aquest i amb això és immensament feliç i se sent privilegiat de poder gaudir del que l'envolta.
ResponEliminaDe vegades ens mirem massa el melic i només pensem en la felicitat de fora cap endins, com si fóssim esponges ansioses d'acumular petites dosis de felicitat, però el camí més planet per a que la felicitat viatgi, sol ser el de dins cap a fora; i és la manera en la que nosaltres mirem la vida que ens envolta, el que ens pot fer sentir feliços a petites dosis, que fan instants, que fan moments, que poden fer eternitats felices.
Dit amb menys paraules..., és allò "del color del cristal con que se mira".
Així, si el teu balcó net, polit i solitari, l'ubiquem en un entorn amable, es continua veient net i polit, però segurament ja no envejarà secretament cap altre balcó, sinó que potser pensarà en lo feliços que podrien ser altres balcons si aconseguissin tenir aquest paisatge davant seu.
;)
Com em fas cavilar, noia! XD
Genial! Molt bonic! I a més, molt adient per a aquestos temps...
ResponEliminaI quina es la feina de un balco sense flors?
ResponEliminaNo era balcó per sostenir i ensenyar banderes, galifardeus politics i paraules buides que se'n poden dir a milers sense cap significat. Ara jo crec que sent tot net i polit, noo creues quenyorava les flors, els ocellets rondant, aquell flaire, olor, besuqeix que el podien enorgullir davant altres balcons també engalanats i suspirar amb ell d'una felicitat potser compartida? Com una persona que ja ho te tot, però la relació amb altres la enjoia, la fa viva... seria un balcó que aprofita i viu experiències compartides... Prou. Anton.
ResponEliminaQuan he tancat, després em ve a la memòria - com em falla - i el menut GUILLEM, el veig trafiquejant en aquella taula de l'altre dia,...que preciós... volen demostrar davant de tots ja un caràcter impertérrit... jo puc fer-ho ja. Un petonet, sobre tot per el menut. Anton.
ResponEliminaAi, ho has escrit tan bé, que has aconseguit "humanitzar" aquest balcó... Li has donat sentiments i m'ha fet llastimeta. M'agradaria que sí, que davant seu tingués una vista com la que ha posat la Trini però si no la té, li diré a la meva mare que si pot regalar un parell de les seves plantes als propietaris (o llogueters) de la casa del balcó :-)) Ella en té moltes!! :-))
ResponEliminaMireia, ens hem d'adaptar a les circumstàncies o intentar canviar-les, a vegades pot ser difícil.
ResponEliminaTrini, a vegades hi ha paisatges que ens entren ben endins, noieta, el meu balcó ha canviat...
ivaxavi, benvingut al meu blog! I gràcies pel comentari. Temps difícils, fins im tot per als balcons.
Striper, la mateixa que la d'un balcó amb flors. Aguantar la gent que vol sortir a mirar, no caure, ventilar, respirar...
Anton, finalment m'ha fet peneta el balcó i l'he canviat... obrim, ventilem i deixem entrar la llibertat del camp, el perfum de les flors, la felicitat dels colors i dels somnis. Gràcies pel petonet pel Guillem, li faré!
Gràcies, Assumpta, ja quedaria bonic ja amb testos i plantes com tant s n'he dibujixat últimament, però he canviat una mica... potser surrealista... o no!
No sé si és malaltia, però acabo personalitzant tots aquests relats. Sóc l'únic que hi veig símils amb les persones en aquests relats sobre coses? O ja està fet expressament així?
ResponEliminaXexu, t'explicaré d'on surten tots aquests relats i encara en vindran alguns més.
ResponEliminaNo sé si recordes que feia un curs de llenguatge relacionat amb la hipnosi terapèutica. Doncs estem treballant contes metafòrics que corresponguin a situacions personals difícils i problematiques. Fem una mena de guió de la situació d'una persona i escrivim un conte metafòric. O sigui que ja ho veus... malalt no estàs. És justament així. Situacions personals meves o d'altres persones que treballen amb mi posades en portes, balcons, arbres, mimoses, gats ...
xexu, em sembla que ets l'única persona que comen que li agradin les precisions i les concrecions més que a mi. ;)
l'única persona que conec... volia dir.
ResponEliminaJa fa uns dies que vaig veure aquest balcó trist i em va cridar l'atenció. Sobretot perquè tinc una mena de dèria amb els balcons, deu ser que jo no en tinc; tinc un terrat considerable però no tinc balcó.
ResponEliminaQuan vaig pel carrer, o en autobús, sempre bado amb els balcons, i quan en veig un de buit em fa un no se què. Són tan tristos, tan buits...
Mallerenga, ja hauràs vist que no he pogut resistir la temptació de canviar-lo.
ResponEliminaSap greu que hi hagi gent que es pugui sentir així, però bo si encara hi ha esperança de millorar...
ResponEliminaBo, bo...
Sempre millorem, cada dia una mica, no? bé, si volem...
ResponElimina