Lumna

Lumna, tenia una parada al mercat de Fes, venia verdures i fruites. Aquesta parada era tota la seva vida. Hi dedicava tota la seva il·lusió i energia. Tenia molts clients i li passava el temps de feina molt ràpidament. Els coneixia bé i sabia els seus costums i allò que més els agradava comprar.

Se sentia feliç quan podia oferir-los-hi allò que més els agradava. Aquestes pomes són les més dolces -deia ella- a qui les desitjava dolces, les àcides són aquelles - li deia a l’altre que les volia així. Com vol els kiwis, que siguin tous, o una mica més consistents? Quan algú marxava content i amb un somriure als llavis, ells ja desitjava que tornés.

Tenia preferències, és clar, hi havia clients i clientes que li hauria agradat veure’ls cada dia, d’altres eren més indiferents i no somreien tant. En les estones buides, quan no tenia clients es preocupava i pensava què hauria de fer per tenir sempre la parada plena de gent i també pensava què hauria de fer perquè els clients que ja tenia vinguessin més sovint a comprar.

Hi pensava, hi pensava. A vegades li venien idees, però sempre les rebutjava, convençuda que li complicarien la vida inútilment. A cada idea que li pasassa pel cap: tenir més varietat de verdures i fruites, li venia un però... però aleshores necessitaria més diners per a poder-les comprar i potser no abastaria a vendre més i més i se n’hi farien malbé més que no pas ara. Si pensava en menjars cuinats s’adonava que si havia de cuinar podria tenir menys hores la parada oberta.

Ho analitzava bé i s’adonava que segurament no hi havia cap manera segura de tenir la parada sempre plena i que era important tant per ella com pels s eus clients atendre’ls bé a tots en la mesura que hi anessin, cada dia o només un cop cada setmana i continuar essent feliç amb els seus somriures i les seves bosses plenes de verdures i fruita que ella els havia venut.