I mentre passaven els dies, ràpids i lents segons com els miraves, i el cansament s'havia fet un lloc constant als peus i a les cames, anaven florint els arbres als carrers: blancs, blanquíssims i alguns de rosats.
I els gratacels ofereixen la seva visió de la ciutat, llunyana des de l'alçada.
M'han agradat molt tant l'escrit com els dibuixos però vull destacar l'última frase que la subscric completament perquè és el mateix que penso jo: La gran ciutat impressiona però no enamora de cap manera. :-)
ResponEliminaA mi si em va enamorar una ciutat semblant a la que descrius, on els gratacels es van convertir en gegants que guaitaven l'entorn. El fet de ser-hi em va donar l'oportunitat de viure un dels meus somnis. Llavors pensava que seria la primera i última vegada que viuria aquest somni. Ara estic segura que hi tornaré.
ResponEliminaTambé m'enamoren els teus textos, versos o dibuixos.
A mi també enamorar i molt! M'agradaria tornar-hi i ho tinc pendent des de fa anys, però sempre acabo prioritzant altres indrets, per desconeguts.
ResponEliminaClar que hi ha aquella dita que diu que "segundas partes nunca fueron buenas"...
Però per poc que pugui...
De moment, ja m'hi has fet viatjar una mica!
:)
El que si impresiona de veritat es la feina feta a llapis....
ResponEliminabona feina
Quins dibuixos més bonics! sobretot m'ha agradat el primer dibuix, els narcisos com a gratacels...
ResponEliminaés estrany perquè pels dibuixos diria que t'hi has enamorat...
potser hi ha llocs que són com flors d'estiu, t'enamoren però dura poc.
Que bonic el segon dibuix, Carme. Frescor de primavera!
ResponEliminaBon dia!
A mi m'han enamorat els teus dibuixos d'aquesta ciutat que ens descrius!! :D
ResponEliminaDefinitivament, m'encisa veure els teus dibuixos a llapis!
UNa ciutat plena de contrastos! Potser, d'aquí un temps, aquests gratacels ocuparan el lloc dels arbres.
ResponEliminaQuins dibuixos tan bonics!!!
ResponEliminaA les aigües de l'asfalt és on més narcisos es miren. A la ciutat sempre han sovintejat més els fatxendes.
ResponEliminaUns dibuixos molt naïfs i gens narcisistes.
Una abraçada
Salut i Terra
FELICITATS!!!!
ResponEliminaAixò sí que són dibuixos. Ja sabia jo que tenies "fusta" de dibuixant. Els de l'ordinador ja són molt teus i també són cosiderats com a ART. Endavant!
Vaig ser de viatge ense ordinador i m'he perdut moltes coses...
Aquesta ciutat no és com les nostres, eh? Crec que sentiria el mateix que tu.
ResponEliminaEl teu escrit, i també el comentari d'Albert, m'han fet recordar un poema de Marc Granell: "L'arbre vell". El coneixes?
ResponEliminaLa ciutat.. té un encant, però no sé si hi sabria viure! estic massa acostumada a la tranquil·litat del poble..
ResponEliminamolt xulos, els primers dos dibuixos! m'han agradat molt!
Quan vaig visitar la Défense de Paris per primer cop em va impressionar per la seva grandiositat però sobre tot per la varietat de formes i la distribució de l'espai. Em va deixar corprès i amb ganes de tornar-hi. És això un enamorament?
ResponEliminaEls dibuixos m'agraden molt! enamorar-se ...enamorar-se...jo de la vista de gratacels ...doncs crec que no...ara dels narcisos...de les flors...potser sí
ResponEliminaPer això es diu que hi ha ciutats a la mida de les persones i no crec que s'stiguin referint a les concentracions de gratacels.
ResponEliminaDes de dalt d'un gratacels no es veuen els narcisos.
A mi si que m'enamora la ciutat, la meva, la més preciosa... Barcelona, clar ;-))
ResponEliminaI els teus dibuixos els miro i remiro perquè m'agraden, m'agraden molt!! :-)) (quina feinada a fer tots els maons) :-)
Suposo que has de ser d'una pasta especial perquè t'enamori la City.
ResponEliminaM'agrada molt el contrast que remarques entre la senzillesa de les flors, dels arbres, la seva fragilitat i color, i la fredor i gegantisme dels gratacels.
ResponEliminaEls gratacels que han ocupat el lloc de les flors i que en un futur pugui arribar a ser a l'inrevés...Mai se sap...
Mc, m'agrada trobar gent que sigui del meu bàndol, dels que la ciutat no enjs enamora... no sé per què, pe`ro m'agrada.
ResponEliminaPila, fanalet... si us enamora, us enamora "en segundas partes, en terceras" i en les que calgui. Aquest és un només dels avantatges que teniu vosalttes sobre mi. Gaudir d'una cosa o d'una ciutat i enamorar-se sempre és millor que no gaudir-ne tant o no enamorar-se'n. I que consti que aquesta idea la vaig treure de Bertrand Russell i crec que tenia raó. Pe`ro tenint en conte que ningú m'obliga a tornar-hi... aquest cop no m'esforçaré perquè m'agradi. Petònets guapes!
Gràcies, garbí!
Lolita, enamorar-me per tenir gane s de tornar no... però mirar-me-la de bons ulls per gaudir-la com més millor, sí, això sí... que s'han d'aprofitar tots els moments.
Gràcies, Anna!
Gràcies Núr... un petó!
Espero que no, Albert!
Gràcies, kweilan!
Francesc, m'ha encantat la teva lectura dels narcisos... però et prometo que els narcisos eren de veritat, molt grocs, menys grocs i blancs! :)
Gràcies Mª Antònia! Ja ens anirem retrobant per aquí, hi ha més dies que llonganisses. :)
És posible que sí Frannia, no m'extranyaria gens!
Noves Flors, no el conec, però el buscaré! petons...
Clara, gràcies, maca, segur que vius millor que no pas allà!
Llaudal, doncs jo crec que si tens ganes de tornar-hi, sí que és un enamorament... jo precisament no tinc ganes de tornar-hi, de moment, clar que no se sap mai. I també pot ser una visió de l'enamorament molt meva...
Elvira, per això em mirava els narcisos, de tant en tant, a veure si aconseguia que m'enamorés... :)
Rafel, no es veuen... no...
Assumpta, la teva, la meva m'agrada més!
Xexu, suposo que sí... pe`ro conec molta gent que diuen que tornarien a NY cada any... si poguessin.
Violeta, a mi em va costar de pair. No v aig acabar de saber-ho fer.