Jo porto dintre meu per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Rosa Leveroni
(Epigrames i cançons. Barcelona: Gustau Gili, 1938)
"estimar l'infinit", suposo que és una de les coses més importants que es poden fer a la vida, oi?
ResponEliminaCarme, t'envio salutacions des del racó de la solsida.
La solitud ens companya sempre. M'agrada envoltar-me del no res.
ResponEliminaUna gran poeta que has homenatjat justa i bellament amb un dibuix dels teus, sempre entranyables i ben fets, i un fragment de poema preciós...
ResponEliminaQuan estem en el NO RES
ResponEliminaestem jugant a ser-ne
un fanalet menudet
que un buf de vida hi prospere
i ens treu de la solitut
del silenci
per esverar-nos a estimar
a acomplir el nostre deute.
................. Anton.
Un excel.lent record per una gran poeta.
ResponEliminaperquè fossis més meu,
ResponEliminaperquè jo fos més teva..
ser d'algú.. com m'agrada!
molt bonic el poema...
M'agrada molt... i he de reconèixer que, tot i que el nom no m'era desconegut, si m'arribeu a dir que cantava òpera m'ho hagués cregut.
ResponEliminaAl món dels blogs s'aprenen un munt de coses :-)
I m'agrada perquè s'entén i perquè aquest "estimar infinit" ho diu tot en dues paraules... :-))
Diu una cosa molt important i que anem oblidant a mesura que ens "civilitzem", tenir per companyia la solitud dins nostre. És tan important dialogar amb naltros mateixos per a ser menys egoistes i més generosos en l'amor!
ResponEliminaUna poema per reflexionar sobre la solitud que portem a dins...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
Dins el silenci de la nostra pròpia solitud sentim la veu que ens ensenya com entendre, ajudar i estimar als altres.
ResponEliminaUn poema per a reflexionar.
No sabia que era se celebrava enguany el centenari del seu naixement. Merci per fer-ho extensiu.
Mireia, gràcies, m'alegro de tornar-te a veure per aquí i el teu racó? No es belluga una mica?
ResponEliminaPilar, està bé, a vegades, envoltar-se de no res... :)
Gràcies, Elvira!
Anton, moltes gràcies pels teus mots.
Una abraçada, kweilan, de llevant cap a ponent!
Sí, Clara, és bonic de veritat!
Assumpta, doncs tens raó, tots aprenem un munt de coses! El poema em va agradar i el vaig triar.
Cèlia, ho mexpliques molt bé, sabe r estar sol, per estimar millor... gràcies :)
onatge, de fet mai no podem desempallegar-nos-en, ni falta que ens fa!
Gràcies a tu assumpta per venir, una abraçada!