divendres, 5 de novembre del 2010

Han passat els anys ...


A  la  cambra  de  Vermeer,  també  li han passat  els  anys  i ara  una altra  noia  llegeix  una altra  carta  molt  diferent  d'aquella.

Amor meu,  

Friso i compto  les  hores  que  falten  per  veure't.  No deixo de pensar en tu ni un sol moment  i   recordo  cada  segon dels que hem passat  junts.    Els  revisc  una i altra  vegada  en els meus  somnis.
Et  trucaré  de seguida  que  arribi.    T'estimo molt  i  trobar-te  és  la millor  cosa  que  m'ha  passat  a la vida.  Una abraçada  ben forta  i  fins  molt  aviat.
  Conrad   

A la Lluïsa,  li  queien les llàgrimes  en  llegir  aquesta  carta  del seu  estimat  Conrad.  Feia  anys  que  vivien junts  i  en el  seu marit  d'ara  no podia reconèixer  aquell  que  li escrivia  aquestes cartes   i  la desitjava  tant. Ara  vivien junts,  però  més  distants  que mai.  



24 comentaris:

  1. No val! Has començat el joc sense mi?? Molt bo, la noia vestida de manera molt més moderna, però malauradament amb el mateix semblant.

    ResponElimina
  2. els anys passen, però no la llum ni l'amor

    ResponElimina
  3. la noia hauria d'enviar-li al Conrad les cartes que ella li va escriure ara fa anys, ensobrades totes i a correus, cada setmana una.... a veure si revifen una miqueta!

    m'ha fet riure l'actualizació del dibuix...haw haw

    ResponElimina
  4. Aquesta noia envellida, necessita airejar-se i emprendre noves aventures, potser el seu estimat home li tornarà a escriure cartes, dient-li que l'estima i necessita.

    ResponElimina
  5. De vegades hi ha molta distància entre les persones que viuen sota un mateix sostre. Una carta pot ser una bona manera de reiniciar converses.
    M'has fet recordar una cançó: "Ramito de violetas" de la Cecília. Em produïa molta tristesa.

    ResponElimina
  6. Qualsevol dia com avui pot ser un bon dia per dir: "Ei! mira'm! sóc aquí! justament aquí!!!!!!!!!" Segur que a aquesta noia del quadre se li acudirà quelcom per escurçar a estisorades aquesta distància. (jo tinc un nas de pallasso, si vols li deixo! :P)
    Patonarrus!

    ResponElimina
  7. Millor que el quadre original Carme! genial el dibuix i el relat....

    ResponElimina
  8. Xexu, havíem quedat als propers relats conjunts, no? això només és un entrenament... je, je, no és fàcil començar a pensar en històries que acabin malament. Ara si tu també et vols entrenar... endavant , ja ho saps!

    Jesús, a vegades si que passa també...

    lolita, és una idea, una bona idea! :) riu, riu que mentrestant fas salut!

    Un altre bon consell, Montse, a veure quin d'ells seguirà!

    Pilar, ara no recordo la cançó... l'hauré de buscar!

    A veure si se li acut alguna idea, si em demana el nas de pallasso ja t'ho diré!

    Elfri, gràcies, et passes molt, però gràcies! ;)

    ResponElimina
  9. Amb el temps les persones canviem, potser en el fons tots portem dins un doctor Jekyll i un senyor Hyde.
    Però sempre queda allò de: "¿Quien le mandaba versos..........y un ramito de violetas?"

    Bona tarda Carme.

    ResponElimina
  10. Carme , molt bonic. Ara no tinc el llibre ací, però en arribar a casa ja et deixaré un poema molt bonic relacionat amb la temàtica del poema que s'anomena una carta escrita a mà.
    B7s

    ResponElimina
  11. M'has tocat la fibra...Com sabies que sóc un romàntic?
    M'ha agradat molt.
    Passa el temps, però no els sentiments ni, entre aquestos, el més fort; l'amor.
    Salutacions.

    ResponElimina
  12. Dues coses:

    a) Estic al·lucinant amb la teva interpretació del dibuix... estic impressionada... fins i tot el reflex al vidre!! És molt, molt bo!! Una vegada més et felicito! ;-))

    b) Carmeeeeeee!! Però què fas amb un relat amb final trist? No pot ser!! No havíem quedat que, quasi sense adonar-nos, procuràvem que els nostres relats tinguéssim un final feliç?

    ResponElimina
  13. Ui... perdó... és que ara he llegit els altres comentaris i m'ha semblat entendre que vas quedar amb en XeXu per fer-ne un que acabés malament... Llavors, val, si era un repte... ;-)) Els reptes s'han de fer :-)

    ResponElimina
  14. La distància no sempre és física, n'estic convençuda.

    ResponElimina
  15. El desfogament d'una carta pot no ser la realitat quan es viu el dia dia.La possessió de quelcom desitjada, pot naufragar o ser fins indiferent quan es té aconseguit el que en somnis-carta un desigjava tenir.
    Assolir l'enervament del somni en la vida diaria... crec que la voluntgat també ha de ser mútua, ja ho deia aquel que els somnis somnis son... Ja hi deu haver psicòlegs que han estudiat tants desgavells que es produeixen en v er l'amor. Al haver de ser dos que sentin el mateix... i s'ho demostrin... En fi, un bon relat i bon dibuix, el tema, doncs passa el que passa en la vida... Poden morir tantes de coses... n'hi han que poden fer-ho no ressusciten. Anton.

    ResponElimina
  16. Un relat romàntic i trist. I es que a l'amor se li ha de donar de menjar cada dia. salutacions.

    ResponElimina
  17. Ai, el temps! M'ha encantat el dibuix i el text.

    ResponElimina
  18. No, no, jo al planeta piruleta ja hi entraré quan toqui, de moment m'espero, hehehe. Però m'ha agradat el teu escrit, només et falta ser una mica més sàdica i ja està, no sé alguna mort, algun maltractament, i serà perfecte. Fora conyes, el gir està molt bé, malgrat que el final, és clar, et deixa mal sabor de boca.

    ResponElimina
  19. I tant que canviem, Pere! ens hem d'anar adaptant a la vida, i fins i tot a nosaltres mateixos.

    M'encantarà que me'l deixis, Joana, gràcies!

    Olguen, el més fort o no... depèn... mira a vegades falla.

    Gràcies, Assumpta! Només ha estat una mena d'entrenament pel repte dels propers Relats Conjunts, amb en XeXu.

    Jisep Lluís, el problema és que el menjar a vegades no es dóna o el que es dóna no se li posa bé a l'altra persona.

    Gràcies, kweilan!

    XeXu, d'acord tal com havíem quedat! Cita a cegues als propers relats conjunts. No sé si aconseguiré assassinar ningú, ni que sigui en un relat, je, je...

    ResponElimina
  20. Noves Flors, segur que no, la distància propera és la que fa més mal.

    Anton, crec que no s'ho ha acabat d'explicar ningú, del tot, per molts intents que s'hagin fet d'entendre com funciona l'amor. I només val l'experiència de cadascú. Hi ha amors que duren sempre i amors que canvien... i no sempre aquestes coses tenen solució. Gràcies Anton!

    ResponElimina
  21. ostres, passen els anys i l'amor continua fent de les seves, amors i desamors!!!

    ResponElimina
  22. Sospira. Els ulls se li humiteixen. Ara sap amb certesa que ha de fer les maletes i fotre el camp.

    Però abans, agafarà un sobre, posarà la carta a dins i sense afegir res més, l'adreçarà al Conrad.

    ResponElimina
  23. vaja..que trist
    es un mal final, pero tan real sovint, llastima

    ResponElimina
  24. Saps un secret, Carme? En el teu relat m'hi he vist força reflectit... Ja t'ho diré en privat, si vols (apa, safareig!)

    Molt bon relat, i realista. Reflex de més d'una llar?


    d.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari