L'havia desitjat tota la vida en secret i, per fi, aquella nit inesperada el va tenir entre els seus braços. Va ser una nit plena de besos, abraçades, paraules de foc a cau d'orella, gemecs, crits de plaer i desig. L'endemà, quan es va despertar, només va trobar els seus guants de pell i el barret amb el llaç damunt la tauleta de la cambra. Ni rastre d'ell. No volia que aquella imatge buida fos l'últim record de l'home que havia estimat i va calar foc a la cambra.
Dràstica decisió!! ... tot i que ja havia tocat el cel.
ResponEliminaAferradetes, nina :)
Aquesta vegada els nostres relats s'han apropat, hem pensat en alguna cosa similar, però que ben escrit i acabat el teu!
ResponEliminaEl vaig fer inspirat en el teu i el comentari que et vaig fer ;)
EliminaI no n'hi havia prou amb cremar només els guants i el barret?.
ResponEliminaJa no hi ha res a fer, massa tard per repensar-te... qui sap si se'n penedirà i trobarà a falta r més la cambra que ell?
ResponEliminaNo hi ha cap home que s'ho valgui!
ResponEliminaUf, que fort! Tantes emocions en tan poca estona, i en tan poc espai!
ResponEliminaDecidida i amb total resolució !!
ResponEliminaOstres, tenia caràcter la noia, dels mals records, només la cendra!
ResponElimina