 |
| Un detall de l'interior de l'habitació d'una casa rural anomenada "La premsa" de La Coromina, una colònia industrial de vora Cardona. |
T'acullo,
en la penombra dels llums més petits.
En el mirall que ens retorna
imatges poc conegudes.
Tornem a dibuixar-nos.
M'agradaria aprendre
a abraçar la teva ànima
d'un sol gest de tendresa.
Què maco el racó pintat, com sempre, vaja!
ResponEliminaImpressionant també, per cert, la foto de la cova de l'encapçalament del teu blog.
I també val a dir que el pom de paraules són un glop de tendresa i delicadesa, tal i com ens tens acostumats.
Moltes gràcies, Laura!!!
EliminaComento la imatge:
ResponEliminaT'imagino en aquesta habitació fixant-te en aquest racó de tauleta i finestra i recollint-lo, per un dia oferir-nos-lo en forma de dibuix i pintura. I em meravello de conèixer algú com tú, capaç de fer de cada estança i de cada estada una imatge plena de vellesa.
Comento el poema:
A mi també m'agradaria acollir-la d'una altra manera. Mirar d'una altra manera el que no vaig saber veure. Deixar l'esbós per assolir el dibuix. I poder posar tota la tendresa en una abraçada que es fes perpètua.
Carme,
EliminaBellesa amb b. Se m'ha colat la v.
En aquesta habitació, vaig fer unes quantes fotos, la porta de l'armari amb el cor de roba de la felicitació de Nadal també era d'aquí. Vaig fer fotos d'uns quants detalls per a dibuixar-los després. Finalment aquest és l'únic que he dibuixat, de moment.
EliminaM'agrada quan el poema em surt explicant les coses com haurien de ser, molt més que quan és a l'inrevés i em surt amb tristesa com mai no haurien de ser les relacions. Va com va. Un poema és un poema... i la vida és la vida, encara que a vegades es donin la mà.
Ui, ara que he trobat una estona per passar per aquí (darrerament em costa molt trobar temps) m'adono, com que tu ets incombustible i no pares, de les joies que hi ha per aquí amagades i no puc més que comentar-te unes quantes cosetes més encara que siguin ja passades.
ResponEliminaPrimer de tot felicitar-te pel teu aniversari, que vas decorar amb una aquarel·la que fa més que justícia a aquests cels que deixen bocabadats per la seva bellesa i que tan difícils de captar fins i tot a vegades per una càmera, però per a tu no hi ha res difícil, ho aconsegueixes i ho superes.
També he vist, repassant el que no havia llegit que la cova és Cardona. Doncs no ho havia reconegut i això que hi he estat. Una imatge molt ben capturada també.
Finalment comentar que el llibre de la llana deu ser una passada. Quina pinta que té només la portada, però amb la teva descripció del contingut ja és una força major la que em farà anar a buscar-lo. Gràcies per compartir aquestes cosetes. A mi em captiven!
Moltes gràcies per la felicitació!!!
EliminaLa foto de la capçalera és de la mina de la muntanya de la sal. Ben bé una cova no és, vull dir que no és natural.
És molt bonic el llibre de la llana... de dibuixos i de text. Gràcies per fer tot aquest recorregut, Laura, és un plaer veure't per aquí.
Aquests llocs desprenen um aura molt especial, que tu reflecteixes molt bé en el teu dibuix.
ResponEliminaTens raó, la tenia, l'aura!!! M'alegro d'haver-la sabut acostar una mica. Gràcies!
EliminaM'agrada trobar llocs coneguts al teu blog, jo vaig néixer no massa lluny d'aquí a la segona colònia tèxtil direcció Manresa...El que no sabia és que hi havia una casa de turisme rural. I preciosa la foto de les mines de sal!
ResponEliminaAixò d'abraçar l'ànima amb tendresa. és molt bonic!
Bona nit, Carme
No fa pas massa temps que hi és aquesta casa rural... no sabria dir-te quan exactament però potser tot just un any o dos... ben bé al costat de l'església de La Coromina.
EliminaGràcies!!! Bona nit. M Roser!
M'encanten els colors relaxants que has fet servir per pintar el detall. I el poema s'hi adiu molt.
ResponEliminaMoltes gràcies, Loreto!!!
EliminaTornar a dibuixar-se ... el mirall per testimoni.
ResponEliminaBona nit Carme.
Un testimoni molt exigent, aquest del mirall... ;)
EliminaBona nit, Pere.
M'agrada molt l'aquarel.la d'avui, l'has representat molt bé. I ja sabia jo que trobaries les paraules.
ResponEliminaUna imatge i un poema que et convida al recolliment, potser a la nostàlgia, a estar amb si mateix.
ResponEliminaSuau interior de grisos i ocres, propici a l'ensonyació i al gest enyorat.
ResponEliminaCom que no hi ha manera que respongui la tecla RESPON de cad a comentari, els posaré com abans, tos junts aquí baix.
ResponEliminaXeXu, hi ha imatges que no inspiren... aquesta sí per això la vaig caçar en foto... si no trobés les paraules de manera permanent... seria un desastre per a mi. Espero que no em passi mai.
Consol, gràcies, el recolliment és un aspecte important de la imatge i del poema...
Olga, sóc somiadora fins el moll de l'os ... enyoradissa, una mica també. Gràcies!
altre cop el conjunt de dibuix i paraules es encisador.
ResponEliminaGràcies, bruixeta!
ResponEliminaVeig molta aquarel·la, molta poesia, molta calidesa...
ResponEliminaMolta i molt bona :)
Moltíssimes gràcies, Ximo!!!
Elimina